Hector Servadac i el ministre Margallo

Hector Servadac és una novel·la de Jules Verne especialment fantasiosa. Un bon dia, una sèrie de personatges que es troben a la riba del Mediterrani observa que l’horitzó s’ha empetitit i que, en voler donar un pas, fan grans salts. A més a més, el món que els envolta sembla haver canviat molt, i en molts aspectes. A poc a poc, el lector va descobrint, de la mà dels personatges, que un asteroide, en passar entre la Terra i la Lluna, s’ha emportat darrere una part de l’escorça terrestre, habitants i atmosfera inclosos.

Jo no sé si el ministre Margallo, d’adolescent, va ser lector del novel·lista francès especialitzat en viatges extraordinaris; però, quan fa un parell de dies, va deixar anar aquella bajanada sobre una Catalunya independent que vagaria per l’espai durant segles i segles, aquesta insòlita obra de Verne em va retornar a la memòria.

En el petit món que, durant dos anys, va fer la volta del sistema solar, hi havia una mica de tot: el protagonista que dóna nom a la novel·la, francès; part de la guarnició anglesa de Gibraltar; un príncep rus, amb vaixell i mariners; un astrònom, que va interpretant el viatge als altres personatges; un jueu avar i usurer, i uns espanyols, gitanos ells, indolents, despreocupats i malfeiners. La veritat és que Verne no destaca per la profunditat dels personatges –si excloem el capità Nemo i, d’una manera completament diferent, Philleas Fogg– i els tòpics són, en aquest aspecte, decebedors.

Si no recordo malament, no hi havia cap català sobre aquell asteroide que creuava l’espai. No té res d’estrany: Verne va publicar aquesta novel·la el 1877, quan el Modernisme encara no havia arribat a Catalunya i molt abans que el nostre nom tornés a sonar amb força com a part de la cultura europea.

Vull destacar, però, que, tot i no comptar amb la tecnologia necessària per construir una autèntica nau espacial –cosa que sí que van fer els protagonistes de De la Terra a la Lluna–, Hector Servadac i els seus companys van poder tornar a la Terra després de realitzar una òrbita de dos anys fins als confins del sistema solar.

I, ves quina casualitat, aquest termini, dos anys, és el temps que el govern anglès calcula que trigarien en formalitzar la independència d’Escòcia si, en el referèndum del proper setembre, guanya l’opció independentista. Perquè, amb esforç i bona voluntat, com demostren els protagonistes de la novel·la, tot és possible; fins i tot, que Catalunya no volti eternament per l’espai exterior.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.