Català i castellà

Per horaris, per comoditat i per gust, com a mínim un cop per setmana comparteixo taula amb una amiga. En més d’una ocasió, els cambrers, en assabentar-se que ella és professora de castellà, mentre que jo ho sóc de català, han manifestat una certa sorpresa, com si donessin per descomptat que les nostres respectives especialitats ens haurien de predisposar a l’antagonisme, no pas a l’amistat.

D’una banda, aquest prejudici és un bon senyal: la gent té la percepció i la consciència que existeix, des de fa temps, un conflicte lingüístic entre totes dues llengües. La sociolingüística estudia el fenomen de substitució lingüística que és, ni més ni menys, el que està obrant el castellà respecte al català com a mínim des dels Reis Catòlics.

Tanmateix, no són les llengües les que competeixen, sinó els grups socials; més concretament, els grups de poder de cada llengua. El fet que el nou rei fes servir el castellà i que, amb el temps, la cort es traslladés a terres castellanes, va portar l’alta aristocràcia a canviar de llengua. Després, a l’alta aristocràcia s’hi va sumar, per imitació, aquella altra, de menor poder que encara habitava als territoris de parla catalana. A aquests, els va seguir la burgesia i, finalment, el poble pla —això, però, en grau diferent a cada territori del domini lingüístic.

Els professors d’avui en dia, però, ens hem format durant el segle XX —els més joves, ja al XXI— i no patim —almenys, no tots— ni de la mentalitat medieval i la seva visió piramidal de la societat, ni tampoc de la mentalitat centralista de la il·lustració, amb el seu sentit de la utilitat social i política de les llengües. Som, en la major part dels casos, enamorats de la literatura o de la lingüística o de totes dues i, si bé hem triat una llengua o una altra en funció dels orígens familiars —entre molts altres factors—, no veiem als professors de l’altra llengua ni com a enemics ni com a adversaris.

A més a més, aquesta animositat no seria gens pràctica, ja que el sistema educatiu ens empeny a compartir gran part del temari i, per comoditat, ens va molt millor si col·laborem i ens coordinem en la nostra tasca pedagògica. D’aquesta manera, podem evitar repeticions inútils (el concepte de complement directe és sempre el mateix) o reforçar des de diversos punts de vista les parts del currículum on més fluixegen els alumnes.

És cert, però, que en algun moment m’he topat amb professors, de totes dues especialitats, que haurien encaixat perfectament en aquell prejudici de la confrontació: afortunadament, no és aquest el cas i em puc permetre el luxe de dinar amb algú amb qui puc compartir una saborosa xerrada sobre poesia de tant en tant.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.