Els tancs de l’ANC

El 23 de febrer de 1981 jo tenia 16 anys; val a dir que ja no era un nen i, tot i que no podia ser conscient de la gravetat de la situació, la memòria la tinc ben clara. Les finestres de casa meva donaven sobre l’avinguda Pius XII, el punt d’arribada de la pista d’Ademús a la ciutat de València i el punt per on els tancs hi van entrar aquella tarda, ja fosc. Recordo molt bé el soroll d’aquelles màquines, una columna de vehicles militars, tancs inclosos. Recordo la incredulitat i la por.

En aquell moment, jo cursava 3r de BUP. A l’assignatura de Socials estàvem estudiant la Constitució. En escoltar per la ràdio que el tinent general Jaime Milans del Bosch havia decretat l’estat d’excepció, no vaig trigar ni dos minuts en localitzar l’article 116, punt 3, que diu:

L’estat d’excepció serà declarat pel Govern mitjançant un decret acordat en un Consell de Ministres, prèvia autorització del Congrés dels Diputats. L’autorització i la proclamació de l’estat d’excepció haurà de determinar expressament els efectes d’aquest, l’àmbit territorial al qual s’estén i la durada, que no podrà excedir de trenta dies, prorrogables per un termini igual amb els mateixos requisits.

No vaig dubtar ni per un moment, doncs, que aquell militar s’estava saltant la Constitució en decretar-lo pel seu compte. L’única explicació racional era el cop d’estat, i alguna emissora italiana que vam poder captar per l’ona curta ens ho va confirmar —vam entendre molt clarament l’expressió «colpo di stato».

No oblidaré mai aquella experiència, que, amb els anys, he anat aprenent a valorar millor. Eren militars, militars espanyols, els que es van aixecar, un altre cop, contra la democràcia. No es pot donar un cop d’estat sense la intervenció de l’exèrcit o d’una part important de l’exercit. Els civils no podem donar cops d’estat: com a molt, cops de puny a la taula fins a fer-nos sang, cosa de molt poca utilitat.

Ara, des de la premsa i la televisió, polítics i opinadors espanyolistes —simpatitzants o hereus ideològics d’aquells militars revoltats— insinuen o afirmen que l’Assemblea Nacional de Catalunya se salta les lleis; que l’ANC porta el país cap a un esclat de violència; que l’ANC, en fi, prepara un cop d’estat.

Comprendreu, doncs, que em sembli, no només una calúmnia, sinó un insult a l’ANC i als milers de ciutadans pacífics que en formem part; un insult al teixit social català que l’ha fet possible i, també, un insult a la intel·ligència de tots els espanyols, de tots els europeus, de tots els ciutadans demòcrates del món —no dels que viuen en democràcia, sinó dels qui hi volen, hi volem, viure. Només com a calúmnia i com a insult es poden interpretar aquelles afirmacions sobre una entitat que ha promogut i organitzat les més grans i pacífiques manifestacions de la història de Catalunya i del món i que només demà l’oportunitat d’exercir el dret a vot, el més elemental i bàsic de la democràcia.

Si no són calúmnies, que m’expliquin on són els tancs de l’ANC.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.