The Returned no és una zombis

The Returned, traduïda al castellà com Retornados, és una coproducció canadencoespanyola (o quebequesocatalana: no ho he esbrinat encara) que va ser estrenada el 15 de novembre de 2013, però que ja s’havia exhibit el 18 d’octubre al Festival Internacional de Cine Fantàstic de Sitges. Dirigida per Manuel Carballo i amb guió de Hatem Kraiche, seria injust i ineficaç descriure-la com una pel·lícula de zombis, tot i que aquest element clàssic del cinema d’horror representa la primera peça que basteix l’argument.

Succeeix, però, que aquest primer element queda en segon pla, ja que la trama se centra en l’existència d’uns éssers que estan a meitat de camí entre els humans i els zombis: es tracta dels retornats (o potser millor, els recuperats), persones que han estat infectades amb el virus que els hauria d’haver transformat en monstres antropòfags, però que han tingut la sort de rebre tractament molt poc després de la infecció i, a més a més, hi han respost positivament. A partir d’aquell moment, la vida d’un recuperat dependrà de l’aplicació quotidiana d’una dosi de proteïna, l’element que evitarà, durant un dia més, l’evolució de la malaltia.

L’argument gira al voltant de la doctora Kate (Emily Hampshire), especialista en aquesta malaltia, i el seu marit Alex (Kris Holden-Ried), infectat anys enrere. La descripció de l’evolució de la plaga (amb un gran esclat als anys vuitanta del segle XX) i un posterior control gràcies al descobriment de la proteïna que, dissortadament, no es pot sintetitzar en laboratori), així com les reaccions de rebuig i odi als recuperats per part de la població sana, ens recorden casos tristament reals, com ara el de la SIDA.

Més que en l’horror, la pel·lícula se centra en la transformació de la societat i en el drama humà d’unes persones que no només porten una condemna a mort, sinó que bona part de la societat veu com «una bomba de rellotgeria», ja que, fins i tot si no deixen de prendre la dosi diària, podrien infectar les persones que els envolten.

Amor, odi, empatia, egoisme i traïció, administrades amb una dosi d’intriga i de tensió narrativa que no decauen en cap moment, la converteixen en una obra molt atractiva, tot i que, en no emprar les típiques i tòpiques escenes d’acció d’un subgènere al que, en realitat, no pertany, pot decebre els aficionats a l’horror. De fet, em sembla més adequat descriure The Returned com un drama de ciència ficció distòpica que no pas com una pel·lícula de zombis, ja que els aspectes mèdics, socials i psicològics hi tenen molta més importància que els morts vivents.

La presència dels recuperats, l’element clau de la narració, fa que no tot sigui blanc o negre, lluita a mort entre bons i dolents, sinó que es pot interpretar com una metàfora de l’home que, en un món corrupte, lluita per mantenir la seva integritat moral, allò que el defineix com a humà. Al mateix temps, la idea del recuperat introdueix una escala de grisos que invita a la reflexió i que pot fer-la molt interessant per a un públic que, en general, no té per què coincidir amb l’habitual del subgènere zombis.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.