L’estafa de la transició

La Viquepèdia defineix la Transició com «el període de temps comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya.» Com a possibles dates finals d’aquest període, en proposa tres:

  1. el 6 de desembre de 1978, amb l’aprovació de la Constitució;
  2. l’any 1979, quan van estar aprovats els estatuts d’autonomia de les comunitats anomenades històriques (Euskadi, Catalunya, Galícia), és a dir, les que havien obtingut el mateix estatus durant la 2a República  (en realitat, però, l’estatut de Galícia no va ser aprovat fins el 1981);
  3. el 28 d’octubre de 1982, quan el PSOE va guanyar les eleccions generals i es va produir, per primer cop, l’alternança política.

Tant si ens decidim per la darrera data (perquè va marcar un canvi més visible —almenys, pel que fa als rostres visible del poder), com si ens quedem amb la primera (ja que la Constitució era el pas que establia, des del punt de vista legislatiu, el canvi de sistema), tot fa pensar que la Transició va acabar fa més de trenta anys.

Ara bé, si analitzem la definició d’aquest límit («el restabliment de les institucions democràtiques»), veurem que és extremadament formal (l’existència d’aquells institucions) i que no es preocupa pel funcionament realment democràtic, no sols de les institucions que ho haurien de garantir, sinó del conjunt de la societat. De fet, l’objectiu de la Transició hauria d’haver estat aquest: la Constitució, el Tribunal Constitucional, el Defensor del Poble, els estatuts d’autonomia, etc., no haurien de considerar-se com a objectius a assolir, sinó com a eines per a construir una societat democràtica (i, ja que hi som, aquesta societat democràtica tampoc no seria l’objectiu final: el que es vol, o el que caldria intentar, és garantir una societat on tothom tingui els mateixos drets i la possibilitat real d’exercir-los —sóc un utòpic, ja ho sé).

De bon començament, i fent només una ullada superficial al Títol preliminar de la Constitució, observem una sèrie d’incongruències, sigui amb els propòsits teòrics, sigui amb les actuacions posteriors dels governs espanyols.

Article 1. 1. Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

La llibertat, amb la nova de Llei de Seguretat, queda força restringida. La llibertat d’expressió, amb nova Llei de la Propietat Intel·lectual, també. La justícia, des de l’aplicació de les tasses judicials, queda reservada a aquells que puguin pagar-les. La igualtat, amb la nova llei de l’avortament, queda negada a les dones, que hi apareixen com a incapacitades legalment per a disposar del propi cos. I el pluralisme polític, amb un sistema que afavoreix descaradament el bipartidisme, queda en no-res (i amb la obligació, per als partits sense representació parlamentària, de presentar milers d’avals per poder presentar-se a les eleccions, es redueix a una broma de mal gust).

Article 1. 2. La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Aquest punt parteix del prejudici que existeix un poble espanyol, i ignora voluntàriament la naturalesa multinacional de l’estat. A partir d’aquest prejudici, es nega la sobirania del poble català; de fet, l’article nega implícitament que existeixi el poble català.

Article 1. 3. La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària.

Aquesta imposició prové directament de la voluntat del dictador: cal algun altre argument per a pensar que, efectivament, ho va deixar tot «atado y bien atado»? Cal algun altre argument per a pensar que aquesta monarquia representa la perpetuació de la dictadura franquista?

A més d’imposar la figura de Juan Carlos de Borbón, delfí de Franco, com a successor, imposa també la forma, la monarquia, que cada any que passa ens dóna exemples més vergonyosos i impresentables.

Article 2. La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Tornem a trobar, ara ja de forma explícita, la indissolubilitat d’Espanya, negant als espanyols presents i futurs (als que no van tenir ni tan sols la possibilitat de votar aquest totum revolutum que és la Constitució) el dret a canviar d’opinió, el dret a separar-se’n com millor creguin.

El dret a l’autonomia —que la dreta no volia ni que aparegués en la Constitució— va quedar, aviat, aigualit i desnaturalitzat amb el «café para todos» actual. Així, una mesura que havia de servir per a protegir els interessos i les particularitats dels pobles no castellans de l’estat espanyol, va quedar ridiculitzada amb l’aprovació de l’estatut andalús creant-hi una llei ad hoc (ja que el resultat del referèndum no ho permetia: Jaen havia votat en contra); o amb creació d’una autonomia basada en una denominació d’origen vitivinícola; o, cim dels despropòsits, amb la inexplicable autonomia de Madrid.

I, pel que fa a la solidaritat entre autonomies, on redimonis estan publicades les balances fiscals? eh? Doncs, això.

Article 3. 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.

En la pràctica, ja sabem que el dret a usar-la sol convertir-se en una obligació; sobretot, si estàs parlant amb la Guàrdia Civil, amb el jutge o amb alguna revisora de la RENFE.

Article 3. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.

Bonica manera de dir que, fora de la teva comunitat, no pinten un rave, i, dins, depèn. De pas, permet afirmar al govern valencià que la terra és plana i que a València no es parla català, ja que l’estatut d’autonomia diu que allà es parla valencià. I que això ho afirmi sense cap rubor un president que es confessa castellanoparlant.

Article 3. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Un altra meravellosa trampa de la retòrica legislativa: no s’hi diu qui serà el responsable de vetllar per aquest respecte ni per aquesta protecció, cosa que permet al ministre Wert imposar el castellà en les escoles catalanes si ho demana un sol nen en tota la classe, mentre que milers d’estudiant valencians no ho poden fer en la seva llengua i el president Fabra continua tancant línies en valencià. Això sí, la referència a la riquesa del patrimoni cultural els ha quedat molt cuqui.

Article 4. 1. La bandera d’Espanya és formada per tres franges horitzontals, vermella, groga i vermella; la groga és de doble amplada que la de cadascuna de les vermelles.

És a dir, que es perpetua la bandera imposada per Franco, la bandera amb què la dictadura va substituir la legítima de la República: si això no és una altra prova de la perpetuació del règim, ja m’explicaran.

Article 4. 2. Els Estatuts podran reconèixer banderes i ensenyes pròpies de les Comunitats Autònomes. Aquestes s’utilitzaran juntament amb la bandera d’Espanya en els seus edificis públics i en els seus actes oficials.

I per què la dreta espanyolista (la dreta nostàlgica) va voler defensar d’aquesta manera la bandera de l’estat? Doncs, perquè ja tenien molt clar que era rebutjada per amples capes de la societat: pels republicans i pels nacionalistes. Un símptoma de mala consciència, potser?

Article 5. La capital de l’Estat és la vila de Madrid.

Oi que sembla innocent, aquest article? Doncs representa la confirmació i la continuïtat d’un error històric comés per Felipe II: en lloc de situar la capitalitat en una ciutat amb port de mar per millorar-ne les comunicacions amb l’exterior, es va preferir el centre geomètric de la península amb l’argument de quedar equidistant dels extrems. En realitat, és una representació de l’obsessió per mirar-se el llombrígol i d’aïllar-se, com més, millor, de tota influència externa.

Aquest article explica per què el govern de Rajoy està fent tot el que pot per boicotejar el corredor mediterrani: no es pot permetre que altres ciutats i comunitats, millor situades, puguin créixer més que la Villa y Corte.

Article 6. Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurement dins el respecte a la Constitució i a la llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics.

Comentar adequadament aquest article seria digne d’una tesi doctoral; tanmateix, faré el que podré.

Ja hem vist com els partits majoritaris s’aferren a la llei d’Hondt per tal de perpetuar les seves majories i barrar el pas als partits alternatius. A més, s’ha instaurat l’obligació, per presentar-se a eleccions, de recollir miler d’avals als partits sense representació parlamentària per tal d’impedir que puguin sortir-ne i arrelar de nous.

Ens falta recordar, però, que aquestes formes de participació política queden en no res al costat dels interessos de lobbys nacionals o estrangers. Ens falta recordar que el respecte a la llei està renyit amb sobres, amb comptabilitats B, amb crèdits condonats pels bancs, amb ERE fraudulents. Ens falta recordar la major part dels partits escullen llurs representats a partir de les decisions d’una cúpula, sense donar opció a l’afiliat a participar-hi democràticament.

Article 7. Els sindicats de treballadors i les associacions empresarials contribueixen a la defensa i a la promoció dels interessos econòmics i socials que els són propis. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurement dins el respecte a la Constitució i a la llei. L’estructura interna i el funcionament hauran de ser democràtics.

No ens enganyem: els sindicats dels nostres dies viuen de subvencions, no pas de les quotes dels afiliats, i fan el que poden per mantenir aquestes subvencions, sovint en contra dels interessos del treballador. L’estructura i el funcionament intern no és gaire diferent del dels partits, ni gaire més democràtics.

Article 8. 1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.

Ja veurem si, al final, aquest punt ens costarà un disgust i veurem els tancs desfilant per la diagonal. La gent –bona gent, gent benintencionada– diu que vagin amb compte, que hi ha un radar no sé on.

Article 8. 2. Una llei orgànica regularà les bases de l’organització militar de conformitat amb els principis de la present Constitució.

Com que sóc objector de consciència i no vaig fer el servei militar, sinó la prestació social substitutòria, no tinc coneixements de primera mà sobre l’aplicació d’aquest punt. De la qual cosa me n’alegro molt.

Article 9. 1. Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.

Tret, és clar, si són del partit que governa, que, aleshores, tot acaba amb indult.

Article 9. 2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.

Amb les retallades en educació dels darrers anys, els únics que van a gaudir d’igualtat són el rics, com sempre.

Article 9. 3. La Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.

Des que governa el PP, és norma que es publiquin lleis al BOE sense vacatio legis: imagineu que es publica avui una llei de 900 pàgines, i que entra en vigor demà: qui la pot estudiar? O, pitjor encara, lleis que entren en vigor el mateix dia que es publiquen: el problema és que el BOE es publica a les 7 del matí (via web), però les lleis estan vigent des de les 12.01 de la mitjanit: lleis vigents sense publicitat, sense la deguda publicitat de les normes que aquest punt garanteix.

Bé, doncs això és només una ullada al Títol preliminar de la Constitució fet per algú que no entén en lleis: qualsevol estudiant de 1r de dret podria escriure 50 pàgines sobre aquests 9 articles: sobre com restringeixen els drets que semblen defensar; sobre com són vulnerats sistemàticament, o sobre com són reinterpretats en el sentit més restrictiu possible.

I se suposa que aquesta Constitució és la gran obra de la Transició, el resultat de les negociacions entre les forces de la dictadura i les de la democràcia emergent. Si, en aquell moment, va tenir el valor d’evitar un bany de sang generalitzant, cal reconèixer que ha quedat desfasada i que hi cal una renovació profunda; els partits majoritaris hi són refractaris (perquè els hi ha anat bé, és clar) i potser, per als catalans, ja és massa tarda per a canvis, ja no ens en fiem.

Sembla que la independència és la transició que ara volem els catalans. Democràticament i pacíficament.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.