Dia de la Llibertat dels Documents

O dels estàndards oberts, perquè només estaràs segur de poder accedir i editar els teus documents si els has guardat en algun estàndard obert. Un format estàndard obert és un tipus de document que està públicament definit (i registrat com a ISO), de manera que qualsevol programador pot crear eines que el facin servir i amb les quals es puguin crear o modificar fitxers que segueixen aquell format concret. En general, és el contrari del que fan les empreses que produeixen programari privatiu, que mantenen en secret les característiques dels documents que aquests generen.

Avui, 26 de març, se celebra el Dia de la Llibertat dels Documents; potser seria més exacte dir «Dia de l’Accés Garantit als Documents», ja que, si els has desat en algun format propietari, ningú no et garanteix que puguis obrir-los, imprimir-los i modificar-los en el futur (si el fabricant d’aquells programes decideix abandonar-ne la producció, per exemple, o si canvies de plataforma). Dissortadament, la immensa major part dels usuaris domèstics no sap de què va tot això i, de vegades, s’emporten sorpreses desagradables.

Recordo, per exemple, que cap al 1995-1997, el popular editor de text Word, de Microsoft, va saltar de la versió 2 a la 6; el canvi de numeració era només un rentat de cara (el seu principal competidor, el Word Perfect, ja anava per la versió 5 o la 6). En realitat, el canvi important va afectar al format dels documents: els doc generats per la versió 2 no es podien obrir amb la versió 6, per a desesperació dels usuaris, i a l’inrevés, els de la 6 no es podien obrir amb la versió 2. A les poques setmanes, Microsoft va treure un pegat que permetia, des de la versió nova, llegir i editar els documents de l’antiga, però no a l’inrevés: una bonica estratègia per «convèncer» els usuaris perquè adquirissin la nova versió (i en paguessin la llicència).

No va ser, però, l’últim cop que la multinacional de Bill Gates empraria aquesta tècnica dissuasiva: no fa gaire anys, quan treure els formats «x» (docx i companyia), van repetir la jugada. Em sembla que això va ser quan van treure el Windows Vista: els ordinadors que el portaven incloïen una versió de prova del nou Office, que generava els documents docx; als 60 dies, però, la prova acabava i havies de triar entre pagar-ne la llicència o buscar-te la vida per no perdre els documents que haguessis pogut crear en aquests dos mesos. Sí, tota una faena.

Per això, si voleu evitar que qualsevol companyia us extorsioni perquè no deixeu d’emprar els seus productes, hauríeu de procurar desar els documents en formats estàndards oberts: això us garanteix que sempre hi haurà programes, de diverses marques, que els faran servir i amb què podreu treballar-hi. A més a més, sempre trobareu programari lliure que els faci servir i aquest sol tenir un cost molt baix (sovint són programes gratuïts) i una alta qualitat.

Quins són els formats estàndards oberts més habituals? Doncs, per exemple:

  • En pàgines web, l’HTML i l’XHTML, completats amb CSS;
  • Per a documents de text:
    • txt per a text pla, sense format;
    • rtf per a text amb format senzill;
    • odt per a documents amb format complex;
    • epub per a llibre electrònic;
    • pdf per a documents que volem poder imprimir sense que en canviï l’aspecte.
  • Per a fulls de càlcul, ods.
  • Per a presentacions, odp
  • Per a imatges:
    • jpeg o jpg per a imatges de mapa de bits (en general, fotografies);
    • svg per a imatges vectorials (les podeu fer molt més grans i no queden pixelades);
    • png per a imatges petites que s’han d’incloure en documents html.
  • Àudio: flac, speex, vorbis.
  • Vídeo: Theora.

Si voleu aprofundir en aquest tema, podeu visitar els següents documents:

I si, a més a més, us aneu passant al programari lliure, sereu amos i senyors del vostre ordinador: obteniu i defenseu la vostra sobirania digital.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.