8 d’abril: tràmit, precampanya o representació

El 18 de març va quedar establert que el Congrés dels Diputats debatria la petició del Parlament de Catalunya de la transferència, via l’article 150.2 de la Constitució, de la competència per convocar el referèndum; encara no han transcorregut ni tres setmanes i el panorama català, espanyol i internacional ha canviat tant que sembla que hagi passat un any.

Potser el més important de tot el que ha passat, i no crec que sigui casualitat, ha estat, d’una banda, la suspensió del Tribunal Constitucional de la declaració de Sobirania: en paraules simples, el TC ens ha dit que els catalans, com a poble, com a nació, no existim perquè ho diu la seva Constitució. D’una altra banda, però, el Parlament de Catalunya ha dit que tururut, que nosaltres existim i que això no té res a veure amb la Constitució espanyola. I així estem.

Els primers dies, després de l’anunci de la celebració del debat al Congrés, vaig pensar que tot allò no seria més que un tràmit amb el resultat previst de la més rotunda negativa, acompanyada d’actituds entre paternalistes («ustedes no saben lo que piden; eso no les conviene») i amenaçadores («si se ponen cabezones, les enviaremos la Legión»). Tanmateix, ho veia com un tràmit imprescindible per carregar-nos de raons davant de la comunitat internacional («miri vostè, senyora Merkel, que nosaltres ho hem provat tot per tal d’actuar pacíficament, democràticament i dins de la legalitat, però aquells s’han tancat en banda»).

Més endavant, vaig pensar que els partits espanyolistes (PP, PSOE, UPyD) aprofitarien la tribuna per fer campanya de cara a les europees: no de bades la campanya pròpiament dita començarà un mes després. I, com que l’anticatalanisme els dóna vots (o tradicionalment ha estat així), s’esgarraran les vestidures, apel·laran als Reis Catòlics i als 3.000 anys d’història d’Espanya (la Fitipaldi dixit) i ens amenaçaran un cop més amb vagar eternament per l’espai sideral (aquesta és difícil de superar, ho reconec) o alguna cosa semblant. Ara, però, ho veig sota un altre simbolisme.

He recordat que els tres parlamentaris que aniran a defensar la proposta ho faran en representació del Parlament de Catalunya, no pas del Govern Català; però, al seu torn, el Parlament representa el poble català: allò que defensaran al Congrés Turull, Herrera i Rovira (si no hi ha hagut canvi que m’hagi passat per alt) és la voluntat del poble català.

Al mateix temps, el Congrés dels diputats parlarà en representació d’Espanya (sí, ja ho sé: estrictament parlant, aquesta representació l’exerceix també el Senat; però tothom sap que la cambra alta fa més bé el paper d’unes golfes on amunteguem els trastos inútils). Així, doncs, el 8 d’abril assistirem, en realitat, a la negativa d’Espanya a Catalunya, la negativa, no ja al dret a existir (que ja ens l’ha negat el TC), sinó al dret a preguntar-nos com volem existir. Espanya contra Catalunya, com sempre. I Espanya contra la democràcia, un altre cop.

I, sí, aquesta serà, també, una representació de cara a la galeria internacional: ja ningú no dubta que els ulls del món occidental (i part de l’oriental: ja en parlarem un altre dia) fiten Catalunya i els catalans sense perdre detall. Estarem, doncs, dient a la Merkel, a l’Obama i al Putin (cal no perdre de vista al Putin, que pot donar molt de joc en tot aquest afer) que nosaltres volem decidir pacíficament, democràticament i dins de la legalitat (cal repetir-ho en totes les ocasions) el nostre futur, i cal que vegin que és Espanya qui tracta d’impedir-ho; cal que vegin que és Espanya qui tracta d’impossibilitar els desenvolupament legal de la consulta i qui tracta d’aportar elements de violència a una qüestió que es pot dirimir pacíficament.

El 9 d’abril, doncs, serà el moment de consultar la premsa estrangera, de llegir les anàlisis que en faci el Financial Times, el Wall Street Journal i tota la resta, i estudiar els comentaris posteriors dels consellers de les potències europees. I, també, serà el moment de continuar amb les mobilitzacions sostingudes que proposa l’ANC i no deixar de treballar-hi fins la proclamació de la independència (que espero que sigui abans del 23 d’abril del 2015: no tinc ganes d’esperar tant).

El 8 d’abril, per tant, teatrillo. Important, però.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.