Sobirania i independència

Que sigui una gran massa de catalans a voler la independència i una massa encara més gran a demanar la consulta fa que, inevitablement, hi hagi visions diferents sobre el com i sobre molts matisos del què. Aquesta diversitat es dona també entre els partits que han secundat aquesta reclamació popular.

Gestionar aquestes diferències no deu ser fàcil i puc imaginar llargues discussions entre els representants de les diverses forces per determinar si cal o no posar-hi una coma o un punt i coma separant dues proposicions: sovint, els signes de puntuació modifiquen la interpretació d’un text.

M’interessen més, però, qüestions de més substància, com ara la conveniència o no de demanar al Congrés dels Diputats l’atribució per realitzar el referèndum. Des del primer moment, les CUP es van manifestar en contra adduint que, un cop declarada la sobirania, no tenia sentit demanar permís a Madrid: la sobirania s’exerceix, no es demana, diuen. Reconec que l’argument és coherent, i valoro molt que optessin per abstenir-se en lloc de votar-hi en contra.

Tanmateix, vaig pensar que aquella era una postura massa idealista, massa allunyada del funcionament real de la política internacional. Després de veure com va anar la visita al Congrés, encara n’estic més convençut: l’estratègia de «carregar-nos de raons» de cara a la comunitat internacional em sembla la més fonamentada.

La idea bàsica és que la sobirania és un dret abstracte (com el dret a l’educació, a un habitatge digne, a l’atenció sanitària), però la independència és fruit d’un pacte, fruit del reconeixement dels altres estats. No hi ha suficient, per tant, amb sortir al balcó i cridar «Catalunya és un estat independent!» Això ja s’ha fet en el passat i va acabar malament. Tampoc en els nostre dies sembla que sigui gaire útil: algú es recorda de la declaració d’independència de la Padània?

Sí, d’acord: el camí per obtenir la independència l’hem de recórrer els interessats; aconseguir-la, però, depèn, al final, de la reacció de la comunitat internacional, depèn de si els altres estats ens la reconeixen o no. M’alegra veure que algun expert ho veu també així, com ara Miquel Puig, doctor en economia: «Perquè la independència no és quelcom que Catalunya pugui decidir sinó que depèn de que els altres et reconeguin que ho ets. Si no hi ha reconeixement, no hi ha independència.»

Així, doncs, aquesta estratègia d’anar exhaurint totes les vies dins de la legalitat vigent a l’estat espanyol em sembla molt coherent: cada rebuig per part del govern espanyol ens serveix per dir al món «ho veieu? ho hem intentat tot.» Si, com és previsible, el Tribunal Constitucional tomba la llei catalana de consultes més la convocatòria per al 9 de novembre, sembla –tret d’alguna sorpresa d’última hora– que només ens quedarien les eleccions autonòmiques anticipades i, tot seguit, si la majoria sobiranista ho permet, pronunciar la Declaració Unilateral d’Independència: d’aquesta manera, la DUI seria l’únic trencament amb la legalitat espanyola, però per crear-ne una de nova, la nostra.

El que pugui passar després de la DUI és un misteri per a mi: podria sortir-nos bé (el que implicaria un procés d’adaptació d’entre 2 i 5 anys, potser) o podríem veure’ns tan ignorats i menystinguts com els padans; tanmateix, les diferències entre el procés català i el padà són tan grans que no m’ho puc imaginar. En qualsevol cas, és millor intentar-ho amb totes les forces i fracassar que no intentar-ho pas.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.