Comparacions

Cada cop que algú comença a desgranar comparacions entre el nostre procés per la independència i d’altres, m’esgarrifo: no hi ha dos pobles iguals, no hi ha dues situacions econòmiques, culturals, històriques, polítiques iguals.

En especial, em preocupen aquelles comparacions amb les excolònies espanyoles que es van acabar d’independitzar cap al 1898: tan difícil és entendre que la llunyania, en un moment on les comunicacions eren molt més lentes que ara, desautoritza qualsevol comparació? Cap oceà ens separa de la península, no cal embarcar les tropes de reforç perquè arribin a Catalunya, a diferència del que va passar a Mèxic, a Cuba, a Bolívia o a Filipines. I el mateix es pot dir de les excolònies del Regne Unit (començant pels EUA), de França o de Portugal.

Pel que fa a Lituània, Letònia, Estònia, tan difícil és entendre que la UE i l’OTAN donarien suport a qualsevol estat que es volgués independitzar l’URSS, tot afeblint-la? No és el nostre cas, sinó més bé tot el contrari.

No, res de comparacions: el cas català és tan singular que ni tan sols es pot comparar amb l’escocès ja que nosaltres no tenim enfront un estat de tradició democràtica capaç d’entendre que les lleis estan al servei de la democràcia i no a l’inrevés. Som únics, i això no és ni bo ni dolent; negar-ho, però, seria un error.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.