O Fortuna

Reconec que sóc un home afortunat: ara mateix, una de les meves “més grans tragèdies” és tenir la major part de la meva biblioteca a 300 km d’on visc; em sembla que ja us n’he parlat.

Els inconvenients d’aquest desficaci són fàcils d’imaginar: quan no trobo un llibre, mai no sé si el tinc amagat per les prestatgeries de casa, si el tinc encara al “magatzem” o si l’he prestat a algun amic que no recordo. En resum, que si algun dia em compro casa, serà sobretot per la necessitat de reunir tots els meus llibres sota un mateix sostre.

Tanmateix, també té alguna part positiva. Per exemple, m’obliga a clarificar gustos i prioritats. En el cas dels llibres necessaris per al treball, no hi ha molt a dir, tot és força previsible; ara bé, quan es tracta de triar lectures personals, la cosa canvia i pot arribar a crear-me grans tensions.

Aquesta temporada, per exemple, he tornat a sentir la necessitat de llegir poesia, un gènere del què no havia agafat gaires volums. A més a més, i potser també us ha passat, no trobo plaent llegir poemes sobre el lector electrònic, necessito sentir la textura del paper sota els dits.  Tampoc no és gaire sorprenent: ja sospitava que aquests aparells no tenien per què ser una bona opció per a tots els gèneres.

Entre els llibres que estic pensant agafar hi ha, per exemple, Diana enamorada, del valencià Gaspar Gil Polo.  Potser us sonarà: és un dels volums de poesia pastoril que es van salvar de convertir-se en falla quan el cura i el barber van esporgar la biblioteca de don Alonso Quijano. Aquest episodi no s’hauria d’interpretar només com un acte de censura inquisitorial (com solen fer els profans), sinó, sobretot, com un divertit article de crítica literària que Cervantes ens passa d’amagatotis en el Quixot i on ens explica els criteris, gustos i preferències.  És per això fa anys que m’interesso per aquella “selecció”  i aixi és com vaig arribar al Tirant lo Blanc, al Amadís de Gaula i a altres lectures infreqüents.

Confesso que jo ho ignorava tot sobre aquest Gil Polo, fins i tot la seva nacionalitat. Així, quan, en fullejar-lo a l’atzar, vaig caure sobre un grup de poemes etiquetats com a “Tercetos esdrucciolos” (la influència dels poetes italians va arribar molt aviat als catalans: penseu que els regnes de Sicília i Nàpols formaven part de la Corona d’Aragó), alguna cosa en va cridar l’atenció. En llegir el primer, els mots rima em van saltar literalment als ulls: alegrándonos, altísimos, deleitándonos, amenísimos, abundancia, sabrosísimos, fragancia… Ein?!

A veure, una mica de fonètica: en castellà, tant “abundancia”  com “fragancia” són mots plans, no pas esdrúixols; en canvi, en català sí que ho són, esdrúixols. I passa el mateix amb altre rimes del poema: tristicia, instancia, malicia, justicia. Què està passant aquí, doncs? Tret que, en algun moment de la seva evolució, el castellà hagi fet els mateixos hiats que el català, la cosa no em quadrava.

Va ser aleshores que vaig començar a llegir el pròleg i vaig descobrir que l’autor era valencià i se’m va acabar de disparar la curiositat, i aquí en teniu, llegint poemes pastorils i bucòlics del barroc castellà, una brillantíssima etapa d’aquella literatura que va ser molt influenciada pel Segle d’Or català, i molt especialment per la valenciana prosa.

Coses que passen quan s’acosta el Dia del Llibre.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.