I la tradició?

El Grup de Teatre d’El Centre, de Llorenç, ha representat aquests dies El violinista a la teulada, L’obra es va estrenar el diumenge, 20 d’abril, i es va tornar a representar el cap de setmana següent, el 26 i el 27. És possible que es torni a representar aviat: si teniu l’ocasió, aneu a veure-la.

Quan em vaig assabentar que els d’El Centre es preparaven per representar El violinista, vaig pensar que eren realment agosarats. Em van venir al cap, com a mínim, tres dificultats pròpies de l’obra: d’entrada, es un musical, i això vol dir vol dir arranjaments, partitures, musics; però, també, cantants, dansaires i coreografies. Després, es tracta d’una obra molt llarga, cosa que complica la tasca dels assajos i tot el treball dels actors i de la recta de l’equip. Finalment, part del public recordarà, inevitablement, la famosa adaptació cinematogràfica del 1971, dirigida per Norman Jewison, i les comparacions, inevitables, no poden afavorir mai un grup amateur (o, al menys, un grup amateur normal).

A més a més, els d’El Centre tenen un alt nivell d’autoexigència i no fan mai les coses a mitges: tant la traducció com els arranjaments musicals (i les coreografies, és clar) són producció pròpia. De la primera, s’ha encarregat una joveníssima però madura estudiant de Traducció i interpretació, la Marta Minguella (que, a més a més, interpretava el paper de la Hodel, la segona filla de Tevye); se n’ha sortit tan bé que fins i tot les lletres de les cançons resultaven naturals i fàcils de seguir i d’entendre —detall importantíssim en un musical perquè aquest no resulti encarcarat.

D’altra banda, la part principal del pes dels arranjaments ha caigut sobre el Francesc Minguella (txel·lo) i el Jaume Sonet (que també recitava el paper de Fyedka, l’enamorat de la tercera filla de Tevye). La petita orquestra de set músics, violinista inclòs, ha estat el  nucli dels números musicals i no seria exagerat dir que ha representat l’ànima de la funció, a més, de forma brillant.

Suposo que tot aquest treball no els semblava suficientment complicat, així que han decidit posar sobre l’escenari més de seixanta actors i actrius: més de seixanta! És clar, han hagut d’ampliar l’escenari i envair la platea amb una rampa que formava un angle recte: els actors pugen i baixen la rampa i travessen els corredors de la platea. Lluny de resultar massa artificiós, han guanyat, amb aquest detall, dinamisme i han trencat en nombroses ocasions la quarta paret i han aconseguit que el públic acabés amb la sensació d’estar dins de l’escenari, barrejat entre els actors i formant part del poble.

També presentaven dificultats afegides els escenaris articulats, molt elaborats, que els actors plegaven i desplegaven en breus instants entre un número i el següent, mentre el pianista del grup, un joveníssim Jordi Rafecas, feia «hores extres» per amenitzar els canvis.

El primer acte, en clau de comèdia, ha arrencat al públic moltes riallades i molts aplaudiments en acabar cada número. Tot i que totes les escenes han estat molt ben treballades i resoltes, cal destacar la del fals somni de Tevye: ha estat com una petita obra de teatre dins d’El violinista, amb la complexitat de barrejar una història d’esperits i espectres amb l’humor d’un engany innocent i, per fer-la més «creïble», recrear sobre l’escenari quelcom equiparable als efectes especials que hom espera trobar en una pel·lícula de fantasmes. Aquest fragment va fer les delícies del públic.

En canvi, el segon, força dramàtic, a més dels aplaudiments, ens ha arrencat alguna llàgrima. És aquí on veiem la jove Hodel agafar un tren, sola, per reunir-se amb el seu estimat Perchik, condemnat a Sibèria; el comiat entre pare i filla a l’estació va ser intensament emotiu. També és en aquest acte on es produeix la unió entre Chava i Fyedka, i on en Tevye posa la tradició per damunt de l’amor a la pròpia filla, rebutjant-la i infligint-se un gran dolor així com a tota la seva família.

Aquí és, també, on finalment veiem el decret d’expulsió que obliga els jueus a abandonar les seves terres, exemple de la inestabilitat de les comunitats jueves dels darrers 2.000 anys. No puc deixar de relacionar-lo amb els decrets d’expulsió dels jueus (ordenada pels Reis Catòlics el 1492) i dels moriscos (decretada per Felip II i executada entre 1609 i 1613), així com associar-lo a les modificacions en les lleis d’estrangeria que, per tota la Unió Europea, estan expulsant famílies que porten desenes d’anys vivint i treballant al nostre costat. A més a més, l’obra se situa al sud d’Ucraïna i, a la vista de l’actual crisi de Crimea, s’obre encara a més interpretacions.

L’escena final també va tenir un punt afegit d’originalitat pel què cal felicitar (així com per la resta del muntatge) la directora Rosa Rafecas i la resta de l’equip. En iniciar l’èxode, els actors van pujant per la rampa cap a l’escenari i van sortit-ne per la dreta; barrejats amb ells, a poc a poc van sortint, també, els músics (vestits i caracteritzats com la resta de jueus d’Anatevka), deixant per al final el violinista que se’n va amb en Tevye, en el carro: un final inspirat en la simfonia número 45, dels Adéus, de Joseph Haydn, que transmet a la perfecció la desolació dels jueus expulsats i el silenci que roman al poble.

Em perdonareu que no dediqui una frase a cadascun dels 61 actors (i espero que ells també em perdonin): crec que tots se la mereixen, i no una, sinó moltes; però aquest article acabaria sent gairebé tan llarg com l’obra representada. Tanmateix, no puc deixar d’esmentar el que, personalment, més m’ha colpit, i ha estat Guillem Vinyes en el paper de Motel Kamzoil, el modest però valent sastre d’Anatevka: crec que ha sabut reflectir molt i molt bé el caràcter apocat i tímid del personatge, i, al mateix temps, ha interpretat deliciosament aquells instants de valor que el fan encara més entranyable i tendre.

.</>

Es dóna el cas que, enguany, tant El Centre com el Grup de Teatre celebren el 125 aniversari de la seva fundació. No són gaires les entitats d’aquesta mena tan longeves, i sospito que el fet de plantar 61 actors damunt de l’escenari no és cap caprici, sinó una estratègia feliç per assegurar el futur de l’entitat: no menys d’una dotzena de joveníssimes comparses, en alguns casos per sota dels 8 anys d’edat, han tingut l’ocasió de participar-hi, de fer taules, d’agafar experiència, de perdre la por escènica i d’aprendre i practicar molt seriosament al costat dels majors aquest ofici tan meravellós d’encarnar els somnis. I és que els de Llorenç no es limiten a representar obres: fan cultura i transmeten cultura a través de la participació directa, i obren un espai de creativitat que enriqueix tot aquell que s’hi acosta. Amb aquesta forma de «fer cantera», no dubto que, dins d’uns altres 125 anys, hi haurà, encara, qui farà teatre a El Centre i celebraran el 250 aniversari amb alguna representació tan impressionant com aquesta: després del que vam veure anit, el relleu generacional i la continuïtat estan assegurats.

Moltes gràcies i enhorabona, llorencencs.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.