George Grosz, de Marc Granell, sempre tan actual

Es pot aprendre molt d’un bon poema. De vegades, un bon poema, tot i el vel de les metàfores i del llenguatge inusual, et fa veure el món d’una manera més clara, te l’explica d’una manera més entenedora que l’assaig més lúcid o l’estudi més profund i documentat.

Això em va passar amb «George Grosz», del Marc Granell. Li’l vaig sentir recitar durant l’homenatge amb què celebràrem el sisè centenari del naixement d’Ausiàs Marc a la sala Joan Fuster de la facultat d’Història de la Universitat de València – Estudi Genera (corria l’any 1997; el descobriment que la data de naixement, 1397, era incorrecta, es va donar a conèixer aquells dies o molt poc després). Recordo molt clarament que vaig fer un salt en la butaca: em va colpir, literalment.

En aquell moment, jo no era conscient del perquè d’aquell impacte —cosa habitual quan la poesia «t’arriba». Podia identificar-ne algunes causes, però sabia que se m’escapava algun detall, quelcom que m’havia sacsejat l’esperit i que no arribava a entendre. La llum em va venir dels llavis de l’autor, que, anys després, em va aclarir el significat de la referència als ministres d’educació, sanitat i justícia; em va explicar que, perquè una societat fos realment democràtica i justa i assegurés igualtat d’oportunitats a tothom, era imprescindible que aquests tres pilars funcionessin correctament.

Ja fa anys que les retallades del governs —més algunes lleis força injustes— han enderrocat els tres pilars; els resultats, per més que la premsa —depurada primer i subornada després amb el Canon AEDE— intenti amagar-los, són evidents, tristament evidents, cosa que fa cada cop més actual aquell poema.

Tot i que ja han passat més de 15 anys, «George Grosz» continua emocionant-me com el primer dia; i, com que compartir és bo, com que compartir poesia és molt bo, em prenc la llibertat de compartir-lo amb vosaltres amb la seguretat que a Marc Granell li semblarà molt bé.

El poema es troba inclòs a Corrent de fons, publicat a la col·lecció «Poesia» d’Edicions 62 – Empúries.

GEORGE GROSZ

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.

D’acord. Les vesprades no sonen.
D’acord, d’acord. Els ministres no saben a res.
D’acord, d’acord, d’acord. Els policies són sagrats
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.

Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu,
perquè el que hi veu
no passa.

Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.

I si us ve de gust escoltar-lo interpretat pel Feliu Ventura —qui, per cert, també va recitar en aquell homenatge—, aquí en teniu un enregistrament. Si el voleu escoltar millor, el trobareu al CD Música i lletra.

Rellegiu-lo. Mediteu-lo.

Interioritzeu-lo.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a George Grosz, de Marc Granell, sempre tan actual

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Jo no conec el poema més que per la gran interpretació del Feliu… que guanya molt en directe, però ja és el segon cop que et sent parlar-ne del poema i estic totalment d’acord amb tu.

    Malauradament els ministres no saben…

    • L’enllaç a la interpretació del Feliu Ventura és el que tu em vas passar en aquella ocasió :-D

      Molts ministres no saben fer ni la «o» amb un canut; però, d’altres coses no tan dignes…

Els comentaris estan tancats.