25 de maig (II): l’endemà

Una setmana abans de les europees, comentava amb uns amics els meus temors sobre el que podia passar després del 25 de maig: violència desfermada contra el procés independentista, ja que les amenaces no han sortit efecte. No pensava, però, que començaria tan d’hora, ni que els mossos s’hi veurien involucrats.

Els meus temors, en realitat, es referien a l’activitat dels grups feixistes, que semblaven haver-se limitat a provocacions, insults, graffiti i amenaces. Tanmateix, el que va passar ahir a Can Vies (i el que sembla que continua passant) sembla tenir tots els ingredients d’una novel·la d’intriga política. Fem-hi una ullada, doncs, però des del punt de vista estrictament literari.

L’endemà d’unes eleccions —per a molts, irrellevants, ja que el pes real del Parlament Europeu està en entredit— que han deixat clara la voluntat dels catalans per seguir endavant amb el procés sobiranista i que han mostrat l’avanç de nous partits al marge dels tradicionals, els Mossos d’Esquadra han desallotjat Can Vies amb un operatiu policial extraordinari i, després, hi ha hagut uns aldarulls més que considerables.

Dóna la casualitat —element narratiu de primer orde— que, a més, els resultats electorals han deixat entreveure les primeres esquerdes dels sistemes bipartidistes, tant a Espanya com a Catalunya, i han tornat a mostrar que cada cop hi ha més gent que desconfia de la premsa oficial i tracta d’informar-se a través de la xarxa.

L’atac a un col·lectiu de col·lectius alternatius —perquè Can Vies acollia tota mena de grups, associacions i esdeveniments culturals i socials— sembla la típica reacció de l’establishment quan veu perillar la seva posició de poder. L’elecció de la data sembla pensada perquè passi desapercebuda durant la ressaca electoral.

L’agressió al furgó de TV3 per part d’uns encaputxats —i, a jutjar per l’efectivitat de la seva acció, ben organitzats— seria el primer indici que despertaria les sospites del protagonista d’aquesta hipotètica novel·la d’intriga política. D’una banda, des del 15M —data simbòlica de l’inici d’un moviment que ja feia anys que s’anava bastint—, la gran batalla que els descontents encara no han guanyat és la de la informació: tot i la guerra de guerrilles a través d’Internet (premsa digital independent, blogs especialitzats, xarxes socials), els grans mitjans clàssics i públics continuen donant-hi, majoritàriament, la versió que afavoreix el poder. Però, curiosament, sembla que, fins ara, no s’havien produït aquesta mena d’atacs.

D’una altra, l’ocasió —una manifestació espontània i, per tant, descontrolada, en suport de Can Vies— era ideal per, mitjançat els ja tradicionals infiltrats, escalfar els ànims i induir alguns exaltats a una acció violenta que, en realitat, només servirà per embrutar la imatge pública dels moviments alternatius en el seu conjunt —les emissores de l’extrema dreta deuen d’estar fent un festí amb tanta carnassa, ara mateix.

No costa gens imaginar l’investigador de la nostra novel·la, a més a més, vivint en primera fila els presumptes atacs dels mossos a una llibreria i a una redacció també, quina casualitat —ehem—, de caràcter alternatiu i des d’on s’ha fet i es fa crítica a les actuacions del poder.

El nostre fictici investigador no trigaria en descobrir les relacions entre dues castes polítiques, una catalana i una altra d’espanyola, subdividides en dos partits (dreta i esquerra) cadascuna, castes que, per culpa del procés sobiranista, veuen en perill llurs poltrones. En connivència amb lobbies fortíssims que també temen perdre el contracte a dit via BOE o DOGC; amb el control dels mitjans de comunicació tradicional —que, en una societat poc tecnificada, encara tenen molta importància—, i amb la manipulació d’uns grupuscles violents d’ultradreta i anarquistes (dinosaures de la política, els uns i els altres), aquelles castes malden per aturar, des de fora i des de dintre, tant el procés sobiranista com l’auge dels partits alternatius i dels moviments de consciència social. Amb episodis com el d’ahir, com a mínim, aconsegueixen enterbolir-ne la imatge.

Una bona novel·la necessita un bon final, és clar. Ara bé, un bon final des del punt de vista narratiu no té per què ser un final feliç. En aquest subgènere, és freqüent el «desenllaç desencís»: l’investigador descobreix la trama i, fins i tot, aconsegueix les proves per desemmascarar-ne els culpables; tanmateix, es veu impotent per fer-la pública i, sovint, acaba sent-ne una víctima —anònima, desconeguda i oblidada— més.

Però tot això, és clar, no passa de ser un innocent exercici d’anàlisi literari de la realitat i una especulació lúdica sobre les possibilitats de ficcionalització d’uns fets actuals. Si, per al proper Sant Jordi, una novel·la com aquesta es converteix en el gran èxit de vendes, voldrà dir que hem fracassat i que tot continua igual. I si, a més a més, s’ha emportat el Premi Planeta, serà que la cosa ja no té remei.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.