El reietó es fot un Froilán

Cal reconèixer que la situació de partida era ben fosca: corrupció generalitzada, sistèmica, impossible d’amagar des de fa anys i a tots els nivells, corona inclosa; nivells d’atur escandalosos; sanitat pública desmuntada; sistema educatiu convertit en una màquina d’adoctrinar espanyols submisos i acrítics; garanties judicials cada cop més desdibuixades; forces de seguretat que fan més por que servei; relectura generalitzada de la Transició com una maniobra de continuïtat del franquisme. Com a resultat, desafecció total del sistema, tal i com testimonien moviments com el 15M, No les votes, Procés Constituent, Via per la Independència i, darrerament, el debilitament del PPSOE i la irrupció de Podemos en el panorama polític espanyol. Amb tot això, la maniobra de rellançament de la monarquia semblava una possibilitat real; o reial.

Dissortadament (per als borbons), de tant de protegir l’hereu per evitar que es contamini dels diversos i truculents afers familiars (Marichalar, Urdangarín, Cristina; per no parlar d’Elena, tema tabú, o de Froilán, que es va guanyar un lloc entre els llocs comuns de la llengua quan encara era un nen, o de la vida sexual i cinegètica de Juan Carlos, que ens avorreix de tant repetida), s’ha convertit en el gran desconegut de la saga. Potser les lectores de l’¡HOLA! i les televidents del Sálvame creuen que el coneixen: els mitjans del cuore tenen un gran poder de fantasticatzió i, a més, juguen contra un públic psicològicament indefens.

Al final, però, la posada en escena els ha sortit un nyap i, quan l’obra té un guió pèssim i uns actors que gairebé no saben ni llegir els diàlegs, el teatre sol tancar a la tercera representació. Tan de bo. Però, veiem quines coses han anat malament.

D’entrada, el dispositiu de seguretat, segons deia la premsa, va anar identificant els veïns de la zona del recorregut de la comitiva, casa per casa: això és propi de dictadures saudites.

Després, es va fer públic que la policia confiscaria les banderes republicanes presents als pas de la comitiva i que en detendrien els portadors, per a, tot seguit, desmentir-ho. Finalment, s’han confiscat les banderes i se n’han detingut els portadors. Això és propi de dictadures comunistes.

En prevenció del gran amor que els espanyols senten envers Felipe el Desconocido, la comitiva va estar protegida per un dispositiu policial desmesurat amb tot de franctiradors pels edificis: això és propi de dictadures nord-americanes.

Però, finalment, el poble els ha fet el buit, tal i com han mostrat les televisions públiques i privades, tot i els intents de camuflar-ho amb plans retallats, enquadres rebuscats i subtítols que desmentien les imatges: els carrers estaven pràcticament deserts; les comparatives amb les darreres manifestacions per la República, amb la recepció a les columnes de miners, fins i tot a la Cavalcada dels Reis d’Orient han resultat humiliants.

Ja ho diu la dita castellana: «No hay mayor desprecio que no hacer aprecio.»

No han aconseguit, per tant, l’objectiu: la monarquia, lluny de sortir reforçada amb el canvi, s’ha guanyat fama de censora (banderes republicanes, portada de El Jueves, advertències de vigilància de les xarxes socials) i de feixista (Rolls de Franco per al passeig). Espero que Europa en prengui nota, nota d’un règim antidemocràtic, obsolet i allunyat del poble.

I celebro que els espanyols se’n vagin adonant, també: quan s’hagin desempallegat del règim franquista i hagin assolit la democràcia, serem bons veïns.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.