“Libres e iguales” o el ridícul dels intel·lectuals espanyolistes

Anit, en obrir el Twitter, em vaig trobar amb la sorpresa del manifest de Libres e iguales. Després de llegir algunes piulades que no aconseguia interpretar, vaig assabentar-me de què anava la cosa i, la veritat, ho vaig trobar entre còmic i ridícul (com s’havien encarregat de demostrar una bona quantitat de ciutadans). Al mateix temps, però, em va semblar molt il·lustrador i digne d’anàlisi.

De primer, em sembla molt correcte que qui estigui en contra de la independència de Catalunya manifesti públicament la seva opinió; si s’oposen a la realització de la consulta, també m’agrada llegir-ne els arguments. I, la veritat, després de dos anys (en realitat, 300; però, deixem-ho aquí) de desqualificacions, insults i amenaces per part dels unionistes (o espanyolistes o imperialistes, com més us agradi), ja voldria escoltar algun argument amb cara i ulls (però avui no aqueix dia…).

En llegir el manifest, però, m’he trobat moltes expressions que trobo directament manipuladores, més una sèrie d’afirmacions que considero falses. D’arguments, en canvi, no hi he vist cap que es pugui sostenir després d’una anàlisi elemental.

Entre les expressions manipuladores, amb tot d’adjectius desqualificatius i substantius i verbs amb connotacions negatives, destacaria:

  • secessionismo catalán;
  • desafio secessionista;
  • romper la convivència entre los españoles;
  • destruir su más valioso patrimònio;
  • El nacionalismo antepone […] los derechos míticos de un territorio a los derechos fundamentales de las personas, el egoísmo a la solidaridad. Desprecia el pluralismo social y político, […].

Crec que tothom estarà d’acord que els mots destacats transmeten una sensació negativa, començant pel fet de dir secessionisme (separació, trencament) al sobiranisme (dret a decidir el nostre futur com a poble, com a societat i com a subjecte polític). El procés en si, el mostra com a agressiu (desafiament), amb conseqüències destructores (trencar, destruir) i basat en una falsedat de dret (drets mítics —sense haver justificat prèviament per què serien mítics) que, a més, s’oposa als drets (reals, aquestos) de les persones (sense haver justificat tampoc quins drets s’estan negant). I, per si no hi havia prou, afegeix al nacionalisme (i, de rebot, als nacionalistes) un parell de vicis o defectes morals: l’egoisme i el menyspreu (com si negar-nos el dret a votar i decidir democràticament no fos un acte, aquest sí, d’egoisme i de menyspreu). En resum, els autors del manifest han realitzat un bonic exercici de manipulació dels sentiments del lector, a mes d’una exhibició de cinisme.

Però, a més, el text està farcit d’idees falses o manipulades.

El secesionismo catalán se hermana con el populismo antieuropeo y promueve la derrota de la democracia española.

Fals: l’independentisme català ha mostrat majoritàriament una clara vocació europeista; de fet, aquesta ha estat una de les primeres inquietuds per a molts catalans que no veien clar això de donar suport al procés si hi havia risc de quedar fora de la Unió Europea. Posteriorment, el Consell Assessor per a la Transició Nacional ha estudiat el problema de manera exhaustiva i ha emès un informe sobre Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea i un altre sobre Política monetària (Euro), Banc Central i supervisió del sistema financer: si tot això no és una prova consistent de la vocació europea del nacionalisme català, ja em direu què és.

També és fals que sigui populista: això és aplicable a les propostes d’un partit o d’un polític que pinten un futur color de rosa per als ciutadans amb la intenció de captar-ne el vot i, després, fer el han fet sempre. En canvi, el procés independentista és tot el contrari: un moviment popular que ha obligat els partits a actuar en aquesta direcció.

I, a més a més, la democràcia espanyola ja va néixer derrotada: ha estat un fracàs des del moment que ens van vendre com a transició el que, en realitat, era la perpetuació del règim de Franco a través de la reinstauració borbònica sota el soroll dels sables. I tampoc hem d’oblidar que aquest sistema no és una democràcia, sinó una partitocràcia que evoluciona cada cop més ràpid cap al bipartidisme més radical (i més antisocial).

En canvi, estic d’acord amb que:

Hasta ahora el desafío secesionista no ha recibido la respuesta que merece.

De fet, la reclamació del poble català per la independència i per la consulta no ha rebut més que menyspreu, insults i amenaces: certament, no ens ho mereixem. Els autors del manifest, és clar, no ho diuen en aquest sentit, com veurem en comentar les respostes que hi proposen.

A més, el manifest, cada cop que empra el mot nacionalisme (amb totes connotacions negatives possibles i impossibles), es refereix només al català, una estratègia per tractar d’ignorar que la seva postura, l’unionisme, és també una forma de nacionalisme: nacionalisme espanyol (imperialisme, més bé, ja que és expansiu). Un bon exemple d’això el tenim en el següent fragment:

No existe un auténtico debate público sobre el fondo gravemente reaccionario del nacionalismo ni sobre las consecuencias de su proyecto para la libertad, la igualdad y la seguridad de los ciudadanos.

Com si l’autèntic nacionalisme reaccionari i retrògrad no fos l’espanyol.

És divertit comprovar la influència d’alguns dels novel·listes que han estat al darrere de la redacció del manifest quan afirmen fantasies de l’alçada de la següent:

En cambio proliferan maniobras opacas para ofrecer nuevos privilegios al nacionalismo a costa de la soberanía de los españoles.

Quins privilegis ens han oferit mai? Obligar-nos a pagar l’escolarització en centres privats als fills de les famílies que no volen aprendre la nostra llengua? Paralitzar la construcció del Corredor Mediterrani, tot i les reclamacions de la Unió Europea? (Per cert, qui és antieuropeista ara?) O potser és un privilegi que es quedin amb els nostres impostos i que ens retornin una quantitat insuficient per fer front a les necessitats de Catalunya i dels catalans per, tot seguit, oferir-nos finançament a alt interès amb els nostres propis diners?

Tot plegat, faria riure si no representés l’enèsim atac contra Catalunya i els catalans (i encara sort que diuen que ens estimen; però, com diu la dita castellana, hay amores que matan). Com també fa riure que, a aquestes hores, el manifest ens vingui dient que és «imprescindible abrir un debate público que informe y comprometa al conjunto de los españoles», quan ha estat el govern espanyol el que s’ha negat, no ja al debat, sinó a qualsevol mena de diàleg.

No ens pot sorprendre, doncs, que aquest col·lectiu autodenominat d’intel·lectuals torni a caure en les amenaces que ja ens tenen avorrits (perquè, de fet, aquests intel·lectuals ni tan sols arriben a dir res d’original: el manifest és un resum del que venim escoltant durant dos anys):

Reclamamos al Estado que aplique toda la ley y advierta con claridad de las consecuencias de violarla. Ninguna infracción debe quedar impune y ninguna sentencia puede ser desacatada.

És a dir, demanen a l’estat que continuï amb la política de la por (que tan efectiva s’ha demostrat per fer augmentar els suports al procés, dins i fora de Catalunya i molt especialment en l’àmbit internacional).

Còmic a més no poder és la llista de partits que afegeixen a la petició que fan a «los partidos políticos que se identifican con los principios de libertad, igualdad, justicia y solidaridad que demuestren su compromiso con hechos»: d’una banda, el PP i el PSOE, que han mostrat la seva justícia i solidaritat amb una col·lecció de casos de corrupció (alguns, presumptes; d’altres, ja amb sentència) que farien avergonyir al mateix Berlusconi; i, d’una altra, dos partits arribistes i populistes, UPyD i C’s, que naixen com a escissions o residus dels dos anteriors. A veure si hi ha sort i, com a mínim, als casos de comptabilitat B d’alguns d’aquests partits se’ls arriba a aplicar la segona frase (Ninguna infracción debe quedar impune…).

El manifest continua amb la reclamació de tres mesures que, en realitat, no fan sinó repetir la política que ens ha aplicat el govern de Mariano Rajoy (i que han tingut els mateixos efectes de la política de la por que esmentava més amunt):

  1. seguir emprant la Constitució com un mur sagrat i inviolable;
  2. no negociar res amb els catalans (representats pel nostre govern);
  3. establir un front comú contra la voluntat del poble català (cosa que ja es va realitzar quan el Congreso de diputados espanyol va rebutjar transferir-nos la capacitat de convocar referèndums; front comú, però, que ja coneixíem pel suport exprés de Rubalcava al govern de Rajoy).

És a dir, molta presumpció d’intel·lectualitat, però no han aportat res de nou: vells discursos, teatre, foto i cap a casa.

Els autors del manifest acaben demanant als espanyols que treballin per la «deslegitimación intelectual y política del nacionalismo». Crec jo que aquesta deslegitimación intelectual hauria d’anar a càrrec dels masteixos intel·lectuals que impulsen i signen el manifest, perquè no és una tasca a l’abast de qualsevol; tanmateix, sembla que la vulguin delegar en les mans del primer ciutadà que passi per allí. O potser són conscients que la feina els ve gran.

Si no teníem clar fins a quin punt aquests presumptes intel·lectuals desconeixen la realitat catalana, ho podem deduir a partir de la visió que ens donen de la realitat espanyola quan la defineixen com la «época más justa y fértil de la historia de España» És a dir, que sis milions d’aturats caben en una Espanya justa i fèrtil, igual que un atur juvenil que ronda el 50%, o com les estafes bancàries sota el nom de preferents, els desnonaments de milers de famílies des que ens governa el PP i el desmantellament de la sanitat i de l’educació públiques. Una de dues, o no saben en quin món vivim els ciutadans no intel·lectuals o, directament, els importem un rave.

Però, tan important o més que allò que diuen és allò altre que callen. El document evita qualsevol referència a la persecució que pateix la llengua catalana arreu de l’estat espanyol (supressió de línies d’ensenyament en valencià, projecte d’immersió lingüística a Balears per disminuir les hores de classe en català, eliminació del nom de la llengua i de la poca protecció que aquesta gaudia a Aragó, més el menyspreu patent i les actituds hostils a la resta de l’estat). El document no diu res sobre l’espoli documental i històric que patim per part del govern espanyol (es neguen a tornar-nos els documents que ens van furtar després de la Guerra Civil i que conserven a Salamanca). El document no diu res sobre l’espoli fiscal històric que ens aplica el govern espanyol (tot i que altres territoris tenen pacte fiscal). El document no diu res sobre l’ofec que exerceix el govern espanyol contra l’aeroport del Prat. El document no diu res sobre els entrebancs i els retards injustificats per part del govern espanyol contra el corredor mediterrani. El document no diu res sobre l’espoli a què el govern espanyol vol sotmetre el port de Barcelona.

És a dir, el manifest oculta totes les causes que han portat els catalans a sentir aquesta desafecció envers Espanya, l’estat espanyol, el govern espanyol, i a plantejar-nos que estaríem molt millors governant-nos nosaltres mateixos. El manifest amaga les causes perquè sap que totes, totes!, haurien pogut ser evitades per governs espanyols més intel·ligents que els que hem patit i, també, perquè reconèixer les causes implicaria reconèixer la responsabilitat dels successius governs d’Espanya, que ens han dut a aquesta situació.

Dissortadament, hi ha un aspecte que ha cridat molt més l’atenció als qui s’han molestat en esbrinar els detalls d’aquest manifest, i és la manca de professionalitat i de rigor a l’hora de recollir signatures via web sense cap tipus de control sobre l’autenticitat dels suports, cosa que ha fet que centenars d’usuaris amb sentit de l’humor hagin començat a signar amb noms suposats (Pepito Meirrito del Pito, Patriota con micropene), de personatges ficticis (Homer Simpson, Cruela de Vil, Clark Kent, Pepito Grillo, Tirant lo Blanc), personalitats històriques ja difuntes (Francisco Franco, Conde-duque de Olivares, Napoleó Bonarte) i d’altres que crec que no ho firmarien mai (Artur Mas, Oriol Junqueras o Quim Monzó). El nom més repetit, però, sembla ser el de John Smith, nom de diversos actors porno.

Els ciutadans, tanmateix, han tingut bondat suficient com per avisar els autors del web que havien fet una cagada monumental amb missatges com:

  • Sois tontos y no comprobáis ni una puta firma Desgraciados;
  • mira que s’ha de ser burru !!! sort que son els intel·lectuals …. 10ni2 burrus;
  • burrus! inéptes! val mes que marxem….son inéptes !!!
  • jojojo menudas risas.

Però, el més tendre de tots els avisos ha estat la protesta adreçada als bromistes per part d’un nacionalista espanyol: «Oye por favor: No escribais nombres de mentira!»

Finalment, els responsables de la pàgina s’han adonat del desgavell i, poc abans de la mitjanit, la pàgina retornava un missatge on avisava de la sobresaturació i aconsellava recarregar després d’uns minuts (però, curiosament, no tenia l’aspecte de ser un missatge automàtic del sistema, sinó que semblava més bé una mena de pàgina provisional). Quan ha tornat a estar visitable, la llista de signatures havia estat esborrada i desglossada a una altra pàgina diferent, Ver adhesiones, que anit ja havia degenerat en batalla campal entre espanyolistes i independentistes (visiteu-la abans que l’esborrin, és millor que qualsevol programa de la tele). Facin el que facin, dubto que puguin redreçar el desgavell de la recollida de suports via web (ni el ridícul que han fet).

Per si això no era ridícul suficient, resulta que Libres e iguales (Free & Equal) és una campanya de les Nacions Unides contra l’homofòbia i en defensa dels drets humans independentment de l’orientació sexual i de la identitat de gènere (gràcies a Jordi Pueyo per la informació): cadascú que ho interpreti com vulgui, però, com a mínim, denota un desconeixement absolut sobre el funcionament de la xarxa (més encara) i una desinterès total sobre el que poden estar fent altres persones o organismes en el mateix moment i amb expressions similars.

Això ha deixat ben clar que els presumptes intel·lectuals espanyolistes són uns analfabets digitals, fins al punt de no haver sabut ni tan sols trobar uns professionals adequats per construir la pàgina web; o potser és que els importa una figa.

Fins aquí, la part ridícula i còmica de la iniciativa.

Tanmateix, aquesta iniciativa ha tingut una part positiva, i és que ha vingut a demostrar el contrari d’allò que proposa, és a dir, la necessitat de realitzar la consulta en els termes que ha pactat el Parlament català (tot i que satisfan a molt pocs, és el millor acord que els nostres representants han sabut aconseguir). I és que només amb una consulta o referèndum com cal serà possible aclarir què és el volem els catalans.

A més a més, i això també és força útil, els presumptes intel·lectuals s’han retratat amb aquesta iniciativa tan mal realitzada (la recollida de suports via web passarà a la història de les cagades digitals). Però, sobretot, han quedat en ridícul en afirmar (de forma implícita) que no votar és més democràtic que votar, o que la resta d’espanyols hagin de decidir el futur dels catalans: un concepte de democràcia ben singular.

Feia setmanes que no reia tant.
=-=-=-=-=
Powered by Blogilo

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “Libres e iguales” o el ridícul dels intel·lectuals espanyolistes

  1. Rafel del Poble ha dit:

    Jo no deixaria en cap moment de prestar molta atenció a l’abús en general i molt comú avui dia del terme “ciutadans”, que implica una generelització perillosa. Per posar un eixemple, Amancio Ortega es tan ciutadà com un peó d’obra, pero em sembla que hi han algunes diferencies en els interessos personals d’estos dos “ciutadans”.

    O, més concretament, alguns d’aquestos intel.lectuals tenen titols nobiliaris. Lliures i iguals, ¿qui?
    No se perquè serà però els feixistes tenen una fixació important amb les paraules llibertat i igualtat…

  2. Gràcies pel comentari, Rafel.

    Bo, és cert que hi ha ciutadans i ciutadans, dissortadament; però, mentre hi hagi reis (i nosaltres en patim dos, més dues reines), ciutadans s’oposa a súbdits, i això s’ha de recordar, defensar, aplicar… i millorar, evitant discriminacions com les que comentes.

    I, sí, el feixisme continua sent un gran problema heretat d’una transició incompleta (per no dir avortada); cal regular-lo de forma similar al que ha fet Alemanya amb el nazisme, prohibició total: després de la independència, aquesta hauria de ser una de les mesures més urgents.

Els comentaris estan tancats.