No ens calen arguments

Ja venia d’antic aquest joc, però, des que el procés es va desfermar, hem pogut llegir arguments de tots els colors a favor i en contra. I, si m’ho permeteu, diré que tots són innecessaris —si més no, per a l’objectiu final. Parlo, que quedi clar, dels arguments de fonts «oficials», no dels aficionats com jo.

Entre els negacionistes, unionistes, constitucionalistes, federalistes o imperialistes, els arguments pel «no» no han tingut ni tenen més missió que la d’amagar l’autèntica raó que els mou: Catalunya és la gallina dels ous d’or d’Espanya i no la volen perdre; de fet, diversos estudis han demostrat les quantitats aproximades que ens roben, fins al punt que les mateixes balances fiscals amanyades del gobierno del PP admeten una cisa anual de més de 8.000 €. I, si us heu pres la molèstia de llegir-los (és un exercici molt educatiu), haureu vist que la immensa major part no mereixen ni el nom d’arguments, mentre que la resta es basen en dades falses.

Els arguments per la independència, en canvi, solen anar acompanyats de dades objectives contrastables (discutibles, si voleu; però, si són discutibles és perquè es basen en dades que es poden comprovar i, si escau, desmentir), cosa que assegura llur naturalesa d’argument. I, tanmateix, la finalitat d’aquests arguments no ha estat mai, crec, demostrar el nostre dret a la independència, sinó convèncer els indecisos i els refractaris (i, segons l’evolució de les enquestes, sembla que això està funcionant bé).

Perquè, en realitat, l’únic argument que justifica la independència de Catalunya —o de qualsevol altre estat— és la voluntat del poble. Almenys, en un sistema democràtic. I, precisament per això, l’estat espanyol fa mans i mànigues per evitar que els catalans expressem democràticament aquesta voluntat: saben que, un cop votat i un cop obtinguda la majoria, la independència serà inevitable.

I dic que és l’estat espanyol qui ens vol negar aquesta expressió democràtica perquè no és cosa només del partit en el poder: al PP, de bon començament, ja s’hi van sumar altres partits. L’última expressió d’aquesta complicitat global la vam tenir ahir mateix amb l’entesa entre Pedro Sànchez i Rajoy (ço és: el PPSOE). Cal no perdre-ho de vista: l’adversari no és només el PP, sinó l’estat espanyol; però també cal no oblidar que l’estat espanyol no és Espanya ni la totalitat dels espanyols, no ens confonguem.

I és per aquestos mateixos motius que, ara més que mai, cal insistir en la realització de la consulta el 9 de novembre, desobeint l’estat espanyol si tracta d’impedir-la: no acceptarem ajornaments ni ens valen els succedanis —i, a més, tenim pressa.

=-=-=-=-=
Powered by Blogilo

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, contradiccions, democràcia, independència, Política i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.