Divergent i la pedagogia distòpica

A finals d’abril de 2014, va arribar als cinemes la versió cinematogràfica de Divergent, la novel·la de Veronica Roth. Com que el subgènere distòpic m’atrau especialment, sabia que tard o d’hora hi cauria, i per fi m’ha arribat el moment. Potser la novel·la serà una altra cosa, però el film m’ha semblat fluixet; tot i això, hi he vist un element que em sembla interessant de comentar.

Cal distingir entre els elements que caracteritzen una societat distòpica i aquells que cal emprar per construir un relat distòpic. Dissortadament, solem parlar de distopia per referir-nos tant a la societat com al relat; però, són ben diferents.

D’una banda, la societat distòpica es pot descriure com aquella que és totalment oposada a una societat ideal. Com que el concepte de societat ideal és subjectiu, no és un gran què com a definició. Però, com que el gènere neix tenint com a model ideal la societat occidental democràtica, acceptem, com a idea bàsica, que la societat distòpica és alguna mena de dictadura on les llibertats individuals són irrellevants.

La descripció d’una societat distòpica, sense cap element narratiu, constituiria un manual de sociologia o de política teòrica, no pas una narració. Per això, el relat distòpic necessita d’alguns elements imprescindibles. Recordem que qualsevol narració es pot resumir amb la frase «A algú (protagonista) li passa alguna cosa (argument) en algun lloc i en algun moment (marc narratiu; en el nostre cas, la societat distòpica).» La versió cinematogràfica de Divergent, en la meva opinió, se centra tant en les característiques del protagonista distòpic que esdevé un exemple molt còmode per explicar-les.

Ja des de les primers escenes, la protagonista, Beatrice Prior, ens confessa l’angúnia que sent en intuir que «és diferent», que no encaixar en cap dels cinc grups que conformen la seva societat. Ser diferent implica, com sovint passa en les societats reals, la dificultat d’encaixar, i això comporta una sèrie de problemes pràctics que, en la ficció, solen representar l’expulsió social o, de vegades, la mort. Però ser conscient d’aquesta diferència és el que mou el protagonista distòpic cap a l’angunia i, després, bé cap a l’ocultació, bé cap a la fugida, bé cap a la rebel·lia: aquesta consciència és, doncs, el motor argumental. Els altres elements —tret de les característiques que converteixen el marc narratiu en una societat distòpica— no són gaire diferents dels d’una narració d’aventures o, en altres casos, psicològica.

Si repassem algunes de les narracions distòpiques més importants, veurem que s’ajusten a aquest esquema. A Un món feliç, Aldous Huxley ens presenta un parell de protagonistes distòpics. D’una banda, hi ha el Bernard Marx, un ciutadà de la casta alfa que no s’ajusta al comportament que s’espera d’ell i que, a més a més, n’és conscient. Però també hi ha John, el Salvatge, criat a Malpaís (és a dir, fora del món perfecte de la distopia), però fill d’una dona beta. Aquest personatge és un doble inadaptat: no encaixa ni en la reserva ni en la «feliç» societat fordiana.

Winston Smith, el protagonista de 1984, de George Orwell, desenvolupa a poc a poc (en part, per influència de Julia, una altra inadaptada) aquella consciència de viure un gran engany, una gran manipulació. La consciència el porta a una rebel·lia que va de la mà de l’ocultació, i, al final, la fugida es demostra impossible.

Un altre cas de protagonista distòpic que evoluciona progressivament, passant de la curiositat al convenciment, i de la rebel·lia subterrània fins a la violenta, el tenim amb Montag, el bomber de Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Clarisse, l’altre personatge inadaptat que tracta de no fer-se notar, serà l’espurna que introduirà curiositat i dubtes en la ment de Montag i el farà evolucionar i enfrontar-se a una societat on, a l’inici de la narració, s’hi trobava ben integrat.

Com veiem, els protagonistes distòpics presenten aquelles característiques que comentàvem a l’inici: inadaptació al sistema, consciència d’aquesta inadaptació i reacció a aquesta consciència; Divergent ens les mostra d’una forma molt clara (una mica naïf per al meu gust) en els primers minuts. Penseu, ara, si us ve de gust, en la vostra distopia preferida i ja em direu si els protagonistes tenen aquests sentiments i aquestes reaccions

Suposo que no és cap casualitat que el gènere distòpic sigui bastant popular entre els adolescents més introspectius (recordem l’èxit recent de la saga Els jocs de la fam, de Suzanne Collins) i que s’identifiquen amb els protagonistes: el sentiment d’angúnia davant d’una societat on no hi troben l’encaix, així com les reaccions d’ocultació (tancar-se en l’habitació, freqüentar grups que es reuneixen en ambients foscos i apartats, evitar tant la família com els amics de tota la vida), de rebel·lia (sense comentaris) o de fugida (cap un món interior, cap al món de les drogues; en casos extrems, fugir de casa o intentar el suïcidi), són d’allò més natural en la transició de la infantesa cap a l’edat adulta, fruit d’un nivell d’observació i de comprensió autònoms més alts, d’un un criteri crític més desenvolupat i d’una necessitat d’independència major —exigida, també, per la pròpia fisiologia.

Imagino que el fet que el món on vivim sigui cada cop més distòpic també hi deu influir.

 

=-=-=-=-=
Powered by Blogilo

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.