L’oratòria de Montoro

Ahir, el ministre Montoro va fer un aferrissat atac a l’expresident Jordi Pujol (atac ben merescut, per cert). Algun periodista va fer al·lusió a la retòrica que el caracteritza i em vaig decidir a escoltar-ne les declaracions. En vaig quedar decebut, però: el major recurs utilitzat va ser la repetició dels arguments (va dir el mateix uns quants cops) i, com a molt, alguna que altra anàfora. Us en posaré un exemple de collita pròpia (totalment inventat):

Si el PP no tingués quatre tresorers imputats per comptabilitat B, l’atac a Pujol hauria resultat creïble. Si el PP no estigués sota sospita pel pagament de sobresous en negre al principals càrrecs del partit, l’atac a Pujol hauria resultat creïble. Si el PP no tanqués els ulls davant de l’enriquiment desorbitat de Juan Carlos de Borbón, l’atac a Pujol hauria resultat creïble. Si el PP no hagués tractat de protegir Urdangarín, l’atac a Pujol hauria resultat creïble. Si el PP no tractés de mantenir la infanta Cristina al marge de les imputacions a Urdangarín, l’atac a Pujol hauria resultat creïble. Si el PP no comptés amb el Fabra i el Matas, condemnats, l’atac a Pujol hauria resultat creïble. Si el PP no estigués intentant amagar que l’atur va pujar al mes d’agost, l’atac a Pujol hauria resultat creïble.

Així, en l’exemple (totalment fictici) anterior, la repetició dels mots «Si el PP no» a principi de cada frase constitueix l’anàfora. Com que emprar només una figura retòrica se’m feia avorrit, us he regalat un exemple d’epífora, constituïda per la repetició de l’oració «l’atac a Pujol hauria resultat creïble» al final de cada frase.

Tanmateix, la millor estratègia retòrica de Montoro va ser la del silenci; però, ara mateix no se me n’acut cap exemple (tot i que potser se m’ha escapat alguna ironia i alguna preterició).

Disquisicions literàries a banda, les declaracions, ahir, del ministre d’Hisenda deixen clar que el gobierno està espantat en veure que el cas Pujol no funciona com a aturador del procés, i han provat de magnificar-lo per veure si encara se’n poden servir. I és aquí on cal no perdre de vista que la major part dels ciutadans espanyols i catalans continuen informant-se (o això es pensen) a partir de la televisió i de la premsa tradicional, mitjans cada cop més controlats pel PP i per organitzacions i empresaris afins: la contrainformació a través de la premsa digital alternativa, els blogs independents i les xarxes socials encara es redueix a una part minoritària de la societat.

En resum: compte amb la infantil retòrica de Montoro, perquè es transmet per altaveus que encara són molt eficients.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.