Estellés, 90 aniversari

Avui fa 90 anys que va nàixer Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià de major impacte, tant literari com social, del segle XX. Se li dediquen, al llarg d’aquest any, diversos homenatges; el millor, és clar, serà llegir-lo i escoltar-lo.

A nivell personal, és el poeta que més m’ha marcat. Entre les seues diverses veus, identifique amb un afecte especial aquella d’home gran i benhumorat, capaç de fer, fins i tot de la mort, un tema de conversa amable i juganer, una veu que em recorda el meu iaio i que em retorna als millors dies de la meua infantesa, com el sonet 36 de El gran foc dels garbons:

D’un en un se n’isqueren els difunts,
calladament, entre les tombes gràvides,
i es concentraren a la porta del
cementeri, amagant-se entre els xiprers,

i circulaven entre els morts consignes,
subversives consignes ben xifrades,
mentre esperaven l’arribada de
l’enterrament del metge. Però el metge,

dins el taüt, es va apercebre, amb pànic,
de la proximitat del cementeri
i la subversió d’aquells clients,

i amb els peus i amb els punys trencà la tapa
i se n’anà corrents entre les vinyes,
i no parà fins arribar a Nàquera.

 

Però, és clar, en uns dies tan especials i de tanta lluita, cal recordar, també, la seua vena patriòtica i reivindicativa. Ja sé que és un clàssic i que tothom coneix aquest poema, però m’ha semblat que aporta una interpretació global, de Països Catalans, al moment que estem vivint, i no he pogut evitar-ho (i perdoneu que no m’hagi resistit a destacar-ne alguns versos):

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Aprofiteu les oportunitats per acostar-vos a Estellés.

=-=-=-=-=
Powered by Blogilo

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.