Els esperantistes existeixen

L’esperanto va entrar a formar part del meu imaginari des de ben petit: me’n va parlar molt i molt bé mon iaio quan jo encara era un nen. Em va explicar que existia una llengua artificial, inventada per un metge, que era estudiada i parlada per gent d’arreu del món. Em va explicar que, al darrere d’aquesta llengua creada amb paraules de totes les llengües, hi havia un ideal d’enteniment universal (una mena d’antiBabel), enteniment que aquesta llengua neutral havia d’ajudar a aconseguir. Em va explicar que hi havia molts esperantistes a València durant la República, però que tot això es va acabar després de la Guerra Civil.

L’Aplec Internacionalista celebrat aquest cap de setmana a L’Arboç m’ha permès, per primer cop, establir un contacte directe amb esperantistes de carn i ossos —una espècie que, fins ara, m’havia semblat tan mitològica com la dels unicorns, ja que no n’havia conegut cap. I, a més, m’ha servit per introduir-me a l’estudi d’aquesta llengua que sempre m’havia encuriosit. Avui, però, només us voldria parlar de la part humana de l’experiència.

M’hi he trobat, tal i com esperava, amb gent d’arreu del món: algerians, australians, senegalesos, italians, occitans… Gent gran i gent jove (molta gent jove, cosa que augura un bon futur a aquesta llengua), amb ganes de xerrar amb tothom, encara que no fos en esperanto (hi havia molts debutants com jo, engrescats per aquell curset introductori, i ens hem sentit molt ben acollits). Pel que he pogut observar, la major part dels esperantistes assistents parlaven de quatre llengües cap a amunt.

El bon humor ha estat present des del primer moment: a mesura que arribaven, pronunciaven un sonor Saluton! i es posaven a xerrar amb tothom, sense importar si es coneixien prèviament o no. En els tallers de dansa, fins i tot els qui escoltàvem l’esperanto per primer cop hem aconseguit aprendre (uns millor que altres… i tots millor que jo) alguns passos de diferents balls del folklore internacional, sempre en el millor ambient imaginable. Diversos concerts i mostres de la cultura local han arrodonit la trobada.

Ja des de les primeres converses —i això és el que més m’ha colpit—, he comprovat que la idea interna de l’esperanto (interna ideo) que defensava Zamenhof fa més d’un segle encara és ben viva entre els esperantistes: «La idea interna de l’esperanto és: amb un fonament lingüístic neutral, eliminar les muralles que separen els pobles i acostumar la gent a veure en el proïsme només una persona i un germà». Imagineu la meva emoció en comprovar que mon iaio havia comprés aquest principi i s’hi havia sentit tan atret com jo.

És una impressió totalment subjectiva, és clar, però aquest contacte m’ha fet pensar que hi ha grans lligams filosòfics entre aquesta interna ideo i d’altres ideals que també comparteixo, com ara el programari lliure o les Creative Commons i similars. Tanmateix, són temes que m’exigiran una reflexió més acurada.

En resum, el contacte directe amb els esperantistes ha superat totes les expectatives que tenia, tant sobre la facilitat d’aprenentatge de la llengua com sobre l’ideal esperantista. Entre una cosa i l’altra, em sento tan animat a l’estudi de l’esperanto i del seu esperit que tinc moltes esperances que, en la propera trobada, no hauré de cocodrilejar: prometo fer tot el possible per evitar-ho.

—————————————————–

Alguns enllaços:

=-=-=-=-=
Powered by Blogilo

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.