Jo votaré

Aquesta setmana, el procés ha tornat a ser portada: quan de temps porta així? I, no, no em refereixo a la premsa nacional (catalana) ni a l’espanyola, sinó a la internacional. Després dels titulars que va proporcionar l’esquerdament del bloc sobiranista dilluns a la nit, el dimarts al matí, el president Mas anunciava una nova versió de la consulta.

La novetat, si ho he entès bé —i confesso que no ho tinc gens clar— rau en el fet que aquesta «nova» consulta, en lloc de dir-se consulta, es dirà «procés de participació ciutadana»; en lloc de cenyir-se a un cens que sembla que no teníem, estarà oberta a qualsevol ciutadà català —sota unes condicions força similars a l’anterior, però sense cap cens previ—; en lloc d’organitzar-se segons el decret de convocatòria impugnat i segons els articles impugnats de la nova Llei de consultes, s’emparà en articles no impugnats d’aquesta mateixa llei. Però, ves per on, mantindrà la mateixa pregunta doble que s’havia previst per a la consulta original.

És a dir, fa l’efecte (a mi em fa l’efecte) que el president Mas ha canviat algunes coses «de detall» perquè tot continuï igual. De detall? Bo, si mirem l’enuig del bloc sobiranista, sembla que el president hagi traït l’esperit nacional; en canvi, si observem les reaccions contradictòries del bloc unionista, hom diria que ha fet un joc de prestidigitació que encara no han acabat d’entendre ni de pair.

Ja fa mesos, però, que veia el president abocat a un dilema que em semblava insoluble: fer la consulta i fer la dins de la legalitat; o, com a mínim, que no fos il·legal; o, com a mínim, mínim, que fos «tolerada» —ja que no autoritzada— per Mariano Rajoy (no sé si és significatiu, però, en fer aquest comentari, crec que el president sempre es referia a la «tolerància» de Rajoy, concretament Rajoy). Entre les pressions d’ERC i de CUP, que li recordaven el compromís de dur-la a terme, i les d’UDC i ICV, li exigien que no se separés de la legalitat, i davant de la posició intransigent del gobierno español, la situació de Mas era més que complicada.

Però, un cop més, el president, jugant fins al límit amb la semàntica (i les lleis no són més que textos, atenció), sembla que se’n pot sortir.

Les primeres reaccions dels catalans reflecteixen una desorientació (per contradictòries) tan gran, com a mínim, com la que ha causat en les files del PP. Però, passat el primer impacte i, suposo, després d’analitzar les reaccions de la premsa internacional, s’han reprès els intents de diàleg en la família sobiranista. I, per primer cop —crec—, s’està parlant de eleccions en clau plebiscitària i de llista de país —atenció al canvi de nomenclatura: res de llista unitària— com a coses factibles i a executar en un termini força breu. Aquesta seria una altra gran diferència.

Recordem que una part important del bloc sobiranista la forma el bloc independentista. Que alguns nacionalistes s’han convertit —o això ens volen fer creure— a l’independentisme. I que, per als independentistes, l’objectiu no és la consulta, sinó la independència: la consulta —i, abans, el referèndum— no era més una eina per assolir l’autèntic objectiu.

Recordem, també, que la legitimitat de la consulta depèn de la participació ciutadana tant o més que de les lleis que l’emparen. Així, Mas ha sostret aquesta legitimitat (o, millor dit, la facultat de legitimar la consulta) al gobierno español i l’ha tornat a posar en mans dels catalans.

Les aigües encara estan molt mogudes; però, a mesura que es van aquietat, crec que podem confirmar que:

  • el president Mas ha deixat descol·locat un cop més el gabinet Rajoy;
  • la realització de la consulta ja no depèn d’un Tribunal Constitucional polititzat i sense credibilitat;
  • el bloc sobiranista s’esquerda, però el bloc independentista té l’oportunitat de sortir-ne reforçat;
  • sembla que el bloc independentista sent al bescoll l’alè de la societat catalana mobilitzada;
  • les plebiscitàries han irromput amb força a l’horitzó polític;
  • la llista unitària de partits per la independència perd gas, però una possible llista de país, amb més protagonisme dels moviments de base i menys dels partits, comença a albirar-se; i
  • cada cop més, la comunitat internacional retreu a Rajoy el seu immobilisme tronat.

No falten els típics pessimistes que agiten la bandera de la traïció de Mas; els qui ens volen espantar amb la conxorxa de la dreta catalana amb l’espanyola; els qui, tancant els ulls a les demostracions i provocacions feixistes i neonazis del passat 12 d’octubre, pretenen igualar independentisme amb nacionalisme i aquest amb feixisme; els qui, ja a la desesperada, llancen amenaces de mort (metafòriques). De tots aquests, no n’hem de fer res: fora perdre el temps —ja tan escàs— i les energies en una feina inútil.

La situació és complexa i, per als qui no disposem de més font d’informació que la premsa i les xarxes socials (digitals o no), gairebé impossible d’analitzar. Tanmateix, l’única esperança és mantenir l’esperança, i mantenir-la fins al final: votar el 9 de novembre i esperar els resultats de la consulta —i després, ja veurem que hi fem, que el nostre món haurà canviat en un sentit o en un altre. Quedar-nos a casa equival a la rendició, i això és el que desitgen els fills dels assassins del president Companys, els fills dels còmplices de Franco i els botiflers que ens hi han venut.

No sé què hi fareu vosaltres, però, el 9 de novembre, jo, votaré (i em semblarà infinitament més fàcil defensar la supervivència del poble català que no pas la del palestí o el kurd).

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Jo votaré

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Jo també votaré, entre moltes altres coses perquè crec que cal que el #9Ndesobeïm i aquest succedani del succedani del referèndum sobre el succedani de pregunta sobre la independència exercint el succedani del nostre dret d’autodeterminació és hores d’ara l'(única)eina revolucionària més potent que tenim… i l’hem d’emprar.

    A més, com diuen uns quants, la seua força depèn de nosaltres; i després dels esforços que hem fet per portar la situació fins ací no ens vindrà d’un xicotet esforç més.

Els comentaris estan tancats.