Autoinculpació

Crec que, a hores d’ara, no cal insistir en el fet que el moviment independentista català es manté unit amb l’esforç de persones amb formes de pensar molt diverses. Els unionistes, acostumats al «café para todos», ho vénen interpretant com una feblesa; nosaltres, en general, trobem que ens fa més forts. Per exemple, ens permet proposar diferents solucions, amb enfocaments molt variats, a un mateix problema; és a dir, ens garanteix una visió ampla i oberta de la realitat i ens facilita el descobriment de les millors solucions possibles (una altra cosa serà que ens posem d’acord per triar-les i aplicar-les).

De vegades, però, aquesta varietat proporciona enfrontaments interns: no ens han de fer por, aquestes diferències, i no seria raonable intentar amagar-les. En trobem una amb l’assumpte de les autoinculpacions: un cop el fiscal general de l’estat, el senyor Torres-Dulce, ha presentat querella contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau pels actes del Nou 9N, molts dels qui hi vam participar ens hem apressat a autoinculpar-nos, mentre que una altra part han manifestat llur desacord per aquesta reacció. Què en podem pensar?

Caldria, en primer lloc, aclarir que l’autoinculpació no significa «declarar-se u mateix culpable de res». En realitat, no es tracta sinó de declarar que hom ha participat en els mateixos actes pels quals el fiscal general ha presentat querella contra Mas, Ortega i Rigau. El fiscal general, per cert, no els està declarant culpables de res: això serà responsabilitat del jutge —si la querella tira endavant, cosa que alguns experts dubten.

I, és clar que no ens declarem culpables de res! De què ens podríem sentir culpables? De perpetrar la democràcia a plena llum del dia i en presència de menors? La idea fa riure, i el col·lectiu Drets (que ens ha facilitat la iniciativa en plasmar en un document senzill la part burocràtica de la qüestió) ha resumit de forma impecable el per què i el per a què d’aquesta acció:

Amb aquesta acció volem posar en evidència l’absurditat jurídica de les diferents investigacions penals posades en marxa arran del procés participatiu del 9 de novembre. Creiem que una multitudinària presentació d’escrit d’autoinculpació davant els Jutjats de Catalunya és una manera efectiva de protestar fent servir les eines jurídiques que l’estat de dret ens ofereix.

Absurditat jurídica i manera efectiva de protestar amb les eines del mateix estat que ens ataca: vet aquí les claus de l’autoinculpació.

Entre els arguments dels contraris a aquesta acció simbòlica, no he vist per enlloc (fins ara) que intentin negar l’efectivitat d’aquest tipus de protesta; crec entendre que, en realitat, argumenten que la millor protesta seria deixar de fer cas a la justícia espanyola: no em sembla absurd, de cap manera. Sense ànim d’ofendre ningú, però, opino que la justícia espanyola continuarà actuant i continuarà afectant-nos fins que es produeixi la proclamació d’independència (m’agradaria molt escoltar l’opinió dels juristes sobre aquest punt, ja que em sembla que continuarem estant-hi subjectes fins i tot després de la DUI: concretament, fins que disposem d’un marc jurídic propi suficientment desenvolupat); ignorar la justícia espanyola no aturarà la querella contra Mas, Ortega i Rigau.

I, ja que en parlem: si aquesta autoinculpació no té cap efecte perquè és simbòlica, tampoc n’haurien d’haver tingut ni el Nou 9N (no vinculant, per tant, simbòlic —alguns independentistes no hi van participar per aquest motiu), ni la massiva V del 9S2014, ni la Via Catalana del 9S2013, ni les grans manifestacions del 2012, 2011 i 2010, ni la consulta (sempre simbòlica) d’Arenys de Munt i totes les que la van seguir. I, tanmateix, no seríem on som sense aquestes accions i tantes altres més igualment simbòliques. Siguem sincers: ni podem estar sempre al peu del canó independentista, ni totes les accions proposades s’avenen amb el nostre tarannà, de manera que tots els qui hem fet alguna cosa, gran o petita, pel procés, hem escollit —en funció dels nostres gustos, possibilitats i aptituds— una manera o una altra de col·laborar-hi.

En el cas que ens ocupa, a més a més, trobo que és una magnífica oportunitat d’aprofitar les armes de l’adversari, i crec que una autoinculpació massiva dels catalans que vam participar al #N9N farà que la querella es giri en contra dels seus impulsors:

  • pot saturar els jutjats (que ja ho estan molt) amb un allau de documents que caldrà revisar i que caldrà respondre adequadament (els protocols judicials són sòlids i inamovibles);
  • pot saturar les presons si ens condem… (disculpeu: m’ha agafat un atac de riure i no he pogut acabar la frase);
  • visualitzarà als ulls del món que, en realitat, aquesta querella no va dirigida contra tres persones puntuals, sinó contra el poble català i contra el procés democràtic i pacífic que hem iniciat;
  • farà saber al món (un cop més) que l’estat espanyol està combatent la llibertat d’expressió i la democràcia en general (un cop més!);
  • demostrarà, sempre a ulls del món, que ja no ens fan por les amenaces de l’estat espanyol, que l’estat espanyol ja no és el nostre estat;
  • transformarà l’enèsim atac espanyolista en una nova campanya útil per convèncer alguns milers d’indecisos; i, no menys important,
  • ens prepara psicològicament per al següent pas, la desobediència fiscal.

Perquè, com comença a ser evident, en un escenari de declaració d’independència no pactada amb l’estat espanyol (cada cop més probable), el control de la Hisenda pròpia des del primer moment dependrà de la capacitat dels catalans, ciutadans i empreses, d’atrevir-nos a executar la desobediència fiscal i tributar directament a Catalunya. La incertesa, la por a acabar pagant els impostos per partida doble (o a patir algun tipus de persecució legal o administrativa, sancions econòmiques incloses) seran molt comprensibles quan arribi el moment: haver exercit prèviament l’autoinculpació ens hi pot preparar psicològicament i, sobretot, haurà servit per posar de relleu les limitacions materials de l’estat espanyol a l’hora de perseguir els —als seus ulls— infractors.

No critico, doncs, els independentistes que no comparteixen la campanya d’autoinculpacions que posa a la nostra disposició l’estat espanyol. Només els demano que hi reflexionin, abans de criticar-la, sense perdre de vista la següent, la de l’objecció fiscal. Crec que tot està relacionat.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.