Els vots que es perdran

Des que es va parlar de la possibilitat de utilitzar les eleccions autonòmiques avançades com a substitut de la consulta –que sabíem que no ens permetrien realitzar–, s’ha parlat molt de la millor manera de fer-les. Encara no fa una setmana, el 25 de novembre, el president Artur Mas va llançar la proposta, que també havia estat molt comentada, de presentar-s’hi amb una llista independentista unitària, de país, transversal (els adjectius es multipliquen). D’aleshores ençà, els comentaris sobre els vots que, pels extrems, faria perdre un llista d’aquestes característiques s’han multiplicat; comentaris que vénen de partits independentistes.

Però, quins extrems? No estem parlant d’una llista de centre perquè aquestes no són (si arribem a realitzar-les) unes eleccions autonòmiques normals, d’aquelles on diversos matisos d’esquerra juguen contra diversos matisos de dreta –i, en el nostre cas, diversos matisos de catalanisme juguen contra diversos matisos d’espanyolisme. Veig, amb preocupació, que els partits encara no han captat aquest importantíssim detall i continuen amb llurs dèries partidistes. O sí que l’han captat –no són ximples–, però posen el partit per davant del país.

Quan vaig veure que el president Mas, amb alguns passatges del seu discurs, semblava que volia posar els partits contra les cordes i obligar-los a acceptar la seva proposta, em vaig sentir incòmode: no em convenç la idea de forçar ningú com a base per a establir aliances. Ara veig, però que encara es va quedar curt amb les seves mesures coercitives.

El cas és que els partits independentistes menystenen la potència d’una llista acordada, deixen de banda la capacitat d’il·lusionar els indecisos amb una proposta que naix de la base de la societat catalana i es tanquen en l’aritmètica dels escons. Com si, després de no haver estat capaços de pactar una llista en bloc (mira, aquesta descripció potser és nova: una més), haguessin de ser capaços de tirar endavant les accions per construir un país. Com si construir un país no fos molt més complex que elaborar una llista.

Però, ja que els partits catalans només entenen de comptabilitzar vots i de dir coses tan enginyoses com que no totes les sumes sumen (bonica paradoxa; però, no és hora de jugar amb la retòrica), els ofereixo un nou element de càlcul en forma de pregunta: quants vots creuen que es perdran per no haver construït una llista única?

Els hi dono una pista: jo represento dos vots perduts, sí, dos. Perquè, si no hi ha llista transversal, no només no votaré cap sigla (visible o camuflada, que me’ls veig vindre) independentista, sinó que, directament, votaré PP. I això, en lloc de ser X +1, serà X – 1 : qui sàpiga sumar de debò, ja sap que la diferència és dos.

Els meus dos vots perduts.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en anotacions al marge i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.