Android sobre un televisor

Personalment, considero que un televisor és un aparell entre inútil i perillós; és a dir, si atenem al seu ús bàsic, inicial, allò que dèiem “mirar la tele”, pot arribar a ser totes dues coses a l’hora. Amb la invenció del reproductor de vídeo –i, després, de DVD–, això va canviar una mica, ja que cadascú es podia fer la seva pròpia programació, evitar programes i publicitat manipuladors i veure les pel·lícules, documentals o sèries que li vinguessin de gust.

La combinació entre informàtica i Internet, a hores d’ara permet ampliar l’oferta audiovisual més enllà de qualsevol límit: no ens hem de preocupar per adquirir o llogar els continguts que volem veure, ni tampoc és cap problema si es tracta de producció nacional o estrangera: amb les aplicacions adequades (sovint, amb un simple navegador), fronteres i distància deixen de representar cap limitació.

Però, com explicava fa temps Bemjamí Villoslada, la comoditat de la postura continua afectant la capacitat de concentració del lector o de l’espectador. Afortunadament, hi ha moltes maneres de combinar la varietat d’espectacles que ofereix la xarxa amb la comoditat d’un bon sofà davant: aviat, els televisors van incorporar connexions VGA i jack àudio per, col·locant l’ordinador al costat i endollant els cables adequadament, mostrar els continguts inacabables d’Internet sobre una pantalla generalment més vistosa i amb altaveus més potents.

L’aparició d’altres tipus de connexió ha permés de simplificar l’operació, ja que integren en un únic medi els senyals d’àudio i de vídeo. Però, a més a més, han obert el camí a altres opcions molt més senzilles que la de muntar l’ordinador al costat de la tele. Així, la connexió HDMI ha facilitat l’aparició de petits aparells, no gaire majors que un llapis USB, amb d’altres possiblitats. Entre aquests estarien el Chromecast i els Android TV. De moment, no he pogut experimentar amb el primer (que sembla especialitzat en visualitzar a través del televisor continguts que provenen d’altres aparells, com ara la tauleta o el mòbil), però el segon m’està semblant d’allò més curiós i útil.

L’Android TV, un cop connectat a una de les entrades HDMI del televisor, el transforma en una mena de tauleta amb Android. La diferència, és clar, són les polsades de pantalla, els altaveus i l’alimentació elèctrica: una mena de tauleta gegant –una “taulota”, si voleu. I, un cop configurada perquè es connecti a la wifi domèstica, ens ofereix una experiència molt agradable –sobretot si, al comandament a distància que inclou, hi afegiu un teclat i un ratolí sense fils. Tot això, és clar, ha estat superat per aparells que incorporen direcament l’accés a Internet, en alguns casos fins i tot a través de la pròpia versió d’Android. Però no cal canviar de televisor per gaudir d’aquestes innovacions.

En veure-les sobre el receptor de TV, les mateixes aplicacions que ens poden semblar ridícules sobre una tableta, ens causaran admiració –i aviat no en podem prescindir–: accedirem a emissions de televisió i de ràdio d’arreu del món en condicions entre acceptables i molt bones; transformarem Youtube en el nostre canal particular de teatre o de vídeo clips; hi trobarem cursos d’idiomes de les llengües més diverses; entre espectacle i espectacle, llegirem i contestarem correus o missatges de les xarxes socials, o publicarem articles al nostre blog, com estic fent ara mateix. Però la comfortabilitat serà sempre, per a bé i per a mal, la del nostre sofà.

I aixo és el que em preocupa, l’aliança entre el sofà, acollidor, i la pantalla, afalagadora, que, en el passat, s’ha demostrat una eficaç fàbrica de ciutadans desinformats, conformistes i obesos: temo que les noves tecnologies generin noves fornades de ciutadans millor informats, però que es conformin amb protestar des del sofà a cop de clic. I obesos, és clar.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Android sobre un televisor

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Sacte! Aquest és el perill que hi veig jo també, ens fem revolucionaris només a les xarxes socials, i em tem que tota revolució que no es faça al carrer és limitada en el temps… suposant que arribe a ser-ne (de revolució).

    • Sense deixar de banda, és clar, que aquestes noves eines ens permeten obtenir i intercanviar informació i recursos, organitzar-nos millor i tot el que vulgues. Però, sí, sempre hi ha aquesta temptació, més per la part del sofà que per la de la tecnologia. Cal usar-la amb precaució, doncs, sense caure en els paranys.

Els comentaris estan tancats.