No em deixen comprar cultura

Aquests dies he seguit la discussió que ha generat l’article de Quim Monzó on afirmava que havia deixat de publicar per culpa de la «pirateria» (article que no em dóna la gana d’enllaçar perquè es publica en medi impulsor i beneficiari del cànon AEDE; tanmateix, Núvol.com n’ofereix un resum més que suficient per a mi). El debat (ehem) que va (de)generar a Twitter ha donat, de moment, fruit sota la forma de tres articles més, també publicats a Núvol i que us recomano vivament:

  • Robar cultura és robar, de Josep Sala, un magnífic exemple de fal·làcia de l’home de palla des del principi fins al final (atribueix als pirates autoproclamats defensors de la llibertat —suposo que es refereix a qui comparteix obres subjectes a drets d’autor, no pas als militants i simpatitzats dels més de 50 Partits Pirata d’arreu del món— una sèrie de no menys de vuit afirmacions, sense documentar-ne ni una amb un trist enllaç i totalment descontextualitzades, per després desmuntar-les a plaer) que s’enriqueix amb una simpàtica amanida d’insults (lloros que repeteixen bestieses sense pensar-hi, lladres, ignorants, barruts…); tot i així, entre la palla hi bona cosa de gra: ja en parlarem, espero, perquè en paga la pena;
  • Per al·lusions, de Dario Castanyé, qui, després de manifestar la comprensió envers la postura de l’autor català, començant pel dret a exigir la retirada dels enllaços als continguts que Monzó reclamava, exposa (de manera molt i molt resumida, això sí) la postura de l’ideari dels partits Pirata sobre el complicat tema dels drets d’explotació de les obres artístiques (cosa que no s’ha de confondre, afegeixo jo, amb els drets d’autor, les patents i altres conceptes legals que mai no aconsegueixo recordar); finalment (fins ara!), tenim l’article
  • Quim Monzó té raó però s’equivoca, de l’editor Bernat Ruiz Domènech, qui, amb la lucidesa que el caracteritza, resumeix, amb molta empatia, els interessos d’autors, editors i lectors i proposa, en línies general, vies per emprendre els canvis necessaris per a aconseguir l’entesa entre tots; de pas, assenyala postures que cal evitar.

I ha estat, casualment, en aquest darrer article que m’he assabentat del catàleg de Quaderns Crema de llibre electrònic. Emocionat, m’ha faltat temps per seguir l’enllaç (sí, l’enllaç, aquell fonament d’Internet que l’actual i nefasta LPI pretén sotmetre a pagament, per a riota del món sencer, en benefici d’un reduït grup d’editors a canvi no se sap ben bé de què, o sí) i, després d’una breu ullada (només 22 obres, poc interès semblen tenir en explorar aquest mercat; espero que la cosa millori), m’he decidit a fer-ne la prova, a adquirir un d’aquests volums, comprovar la simplicitat i facilitat del sistema i descobrir si m’ofereixen les obres en algun dels formats que podria llegir amb el meu lector o amb la meva tauleta (tot i que no trobo que aquesta sigui adequada per a la lectura). L’experiment, però, no podia ser més decebedor.

Per començar, la plana que Quaderns Crema hi dedica no oferix cap enllaç (jo no l’he vist: si hi és, no es troba ben indicat) que dirigís a cap introducció o explicació del funcionament del sistema de compra, cap indicació sobre el format dels llibres ni cap advertiment sobre els requeriments del sistema de transmissió del llibre, del sistema de lectura o del de pagament. Mal inici, doncs.

Sense por, he clicat sobre l’enllaç Comprar e-book (que, per cert, m’apareix en lletra petitíssima al navegador). L’enllaç m’ha porta a una pàgina estrangera (suposo), del lloc ReadOnTime (tipografia del títol en Comic Sans, quin horror!), on la fitxa del llibre es presenta en català, sí, però amb els títols del camp en anglès (Title, Author, Publisher…), un detall poc fi.

Llegeixo el preu: 9 €. Me’l puc permetre, per sort. Tanmateix, la curiositat m’impulsa a comparar-lo amb el dels exemplars en paper: 15 € (amb alguna variació). El 60%. Podríem discutir sobre si aquest és un preu adequat per a un volum d’aquestes característiques, però, en aquest moment, em sembla un tema secundari: deixe-m’ho córrer.

Estic a punt de clicar sobre la icona on diu Buy eBook —mentre penso en la quantitat d’informàtics catalans en atur i la quantitat d’empreses catalanes que haurien estat disposades a implementar un sistema equivalent, però en la nostra llengua— quan la vista se’m para sobre unes lletres sempre massa petites però en negreta: Es necesario instalar el Lector Adobe Digital Editions.

Recordo que Adobe és una empresa que produeix programari privatiu. Es dóna la casualitat que jo sóc usuari i defensor del programari lliure, què hi farem, i la idea d’instal·lar un programa que manté secret el codi que l’executa i que, per tant, no puc (ni ningú que jo conegui) fer-lo auditar per assegurar-me que no realitzarà cap operació contra els meus interessos dins del meu ordinador, o simplement diferent a aquella que em diuen que farà, aquesta idea, la veritat, em violenta.

Però, hi ha més: observo que el text anterior és un enllaç, clico a sobre i trobo (per fi!) una pàgina que m’informa —en castellà, que curiós— sobre el significat del mot eBook i sobre els requisits per instal·lar-lo i llegir-lo des del PC i des dels eReader. Un altre cop, un dels enllaços em diu que necessito «tener instalado en tu equipo el software gratuito Adobe Digital Editions»

I ara, què hi faig? Si m’aturo aquí, diran que sóc un extremista radical antisistema; si tiro endavant i fracasso, em diran que Linux és antisistema o que no serveix per res (quan és Adobe qui vol que sigui així). No sé com serà al vostre país, però, al meu… Bo, deixe-m’ho aquí, no sigui que en Quim Monzó em denunciï per plagiar-li el discurs-conte d’inauguració de la Fira de Frankfurt 2007 que tant admiro.

Homenatges literaris a banda, clico sobre l’enèsim enllaç (ja n’he perdut el compte, però, aquests passos, em dic, només seran necessaris el primer cop que compro un llibre electrònic) i vaig a parar a una pàgina d’Adobe. Una finestreta em convida, en castellà, a triar la meva regió, España —meravelles de la geolocalització—, abans de continuar. Clico i vaig a parar a aquí, una pàgina íntegrament en anglès (tret de tres títols en el menú superior, en castellà, que, la veritat, no ajuden gaire).

Per sort, aviat descobreixo la paraula maleïda, Download, amb un enllaç. Torno a clicar a sobre, és clar. I aquí és on la meva «escassa» paciència s’acaba i ho envio tot a pastar fang: l’autor ha triat un editor (cosa tradicional, entranyable, podríem dir) i ha delegat en ell l’explotació comercial de la seva obra; l’editor, Quaderns Crema, ha triat un intermediari (cosa raonable, sobretot en una primera fase de «digitalització») per solucionar la implementació del sistema de venda i control del llibre electrònic; l’intermediari, ReadOnTime, ha utilitzat el sistema de control que ofereix Adobe, i, aquest, ha decidit que la seva implementació només tindria en compte, a nivell d’escriptori, els entorns Windows i Macintosh, menyspreant totalment els lectors que emprem altres sistemes operatius, com GNU/Linux o derivats de BSD (és a dir, els usuaris que emprem sistemes lliures —per al sistema, per a l’establishment, la llibertat sempre és sospitosa, ja sabeu).

La paciència se m’acaba, dic, i ho envio tot a pastar fang, repeteixo, perquè el sistema (en la meva opinió, la cadena autor-editor-intermediari-implementador és un sistema d’explotació) ha decidit ignorar les preferències d’un sector de públic cada cop més nombrós.

Sí, és cert: el repositori d’Ubuntu (la distribució que utilitzo mentre faig aquest petit experiment) inclou una versió de l’Adobe Reader. Però, ni el nom del programa ni la numeració coincideixen (Adobe Reader 9.5.5 en Ubuntu contra Adobe Digital Editions 4.0.2 en la pàgina de descàrregues), de manera que sospito que no es tracta de versions equivalents (i ja m’he cansat de fer indagacions i recerques, que el meu temps també té un valor). I tampoc no tinc ganes de barallar-me amb Wine (un adaptador que permet executar sobre GNU/Linux programes Windows) per llegir un llibre pagat religiosament: cap lector no hauria de superar dificultats tecnològiques extraordinàries pel fet d’haver triat un sistema operatiu o un altre.

Així, doncs, com que el sistema ha decidit ignorar-me i deixar-me fora del mercat com a consumidor de cultura, jo decideixo des de la meva llibertat ignorar el sistema i no clicar sobre la icona on diu Buy eBook . Si el sistema no m’ho posa, com a mínim, tan fàcil com als usuaris de Mac i de Windows, consideraré que el sistema no vol que compri cultura. Sort de les biblioteques públiques —tot i que no són, ni de lluny, ni tan nombrosos ni tan ben distribuïdes ni tan ben proveïdes com alguns creuen.

Per si algú té curiositat: el llibre que havia decidit comprar i que el sistema m’ha impedit adquirir és Benzina, de Quim Monzó.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a No em deixen comprar cultura

  1. Arnau ha dit:

    Home, si ja entrats en 2015 acabes de descobrir que Digital Editions i Reader són programes diferents (avantpenúltim paràgraf) i que no tenen res a veure, senyal que no tenies molta experiència ni interès en la compra de llibre electrònic… Perquè tampoc no deu ser que tinguis un Kindle, tenint present que en el sistema d’Amazon hi ha també l’oferta de Quaderns Crema en el format corresponent…

  2. SiscoGarcia ha dit:

    Totalment d’acord… com gairebé sempre ;)

    Sembla mentida que hores d’ara encara estem així.

    Només un detallet, l’enllaç a l’article «Quim Monzó té raó però s’equivoca» de l’editor Bernat Ruiz Domènech està trencat. Podries endreçar-lo?

    Salut!

Els comentaris estan tancats.