Llengua i política

Hi ha moltes maneres d’enfonsar una llengua i de mostrar-hi una absoluta falta de respecte i el menyspreu més absolut. Ahir, l’alcaldessa de València, Rita Barberà, ens en va donar un exemple estrepitós.

Tanmateix, de bon matí ha demanat excuses i ha explicat el seu error dient que es va quedar en blanc. Podem creure o no aquesta explicació; però, és evident que ha fet el gest políticament correcte: ha demanat disculpes —i de segur que ha deixat més que satisfets els seus seguidors, qui, probablement, no les consideraven necessàries.

Al País Valencià, la llengua és objecte d’agressió des de la postguerra (i des de ben abans, però els primers atacs tenien altres motivacions): el franquisme se’n va servir (i el postfranquisme continua amb la mateixa estratègia) per escindir políticament els valencians dels catalans, per fer-nos creure que som un poble diferent i que els catalans ens volen furtar allò que és nostre.

El franquisme i el postfranquisme van impulsar la deriva anticatalanista de Lo Rat-penat, associació cultural que durant molt de temps va seguir, per als seus cursets de valencià, textos de Carles Salvador i altres autors que exposaven sense complexos la unitat de la llengua. L’incompliment sistemàtic de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, les retallades de les línies educatives en valencià i, finalment, el projecte de llei de senyes d’identitat valencianes, no són més que una llista insignificant dels atacs que pateix el català, dia a dia, al País Valencià: comparada amb les mil i una accions deliberades i ben estudiades en contra del català, la patinada d’ahir de Rita Barberà és una anècdota innocent.

Com que ho he viscut i patit durant molts anys, i com que tot això m’ha portat a exiliar-me a Catalunya, no puc sinó veure amb gran preocupació altres atacs que pateix la nostra llengua. Per exemple —i ho situo al mateix nivell perquè l’atac prové de grups i moviments polítics i perquè està acuradament organitzat—, la mania de destrossar la gramàtica en defensa de la causa feminista.

Sota el paraigua d’una causa que comparteixo, la defensa de la igualtat de entre homes i dones, algunes faccions del feminisme generalitzen i defensen usos completament antigramaticals de la llengua. Entre els atemptats que pateix el català cada dia hi ha el dels doblets («els homes i les dones») que, en lloc de manifestar igualtat, subratlla la diferència —i va en contra de la pragmàtica a partir del segon cop que es fa servir—; la coordinació d’articles amb substantius invariables pel que fa al gènere («els i les estudiants»), completament antinormativa; l’ús de substantius col·lectius que no sempre signifiquen allò que es pretén comunicar («el professorat» indica el càrrec de professor o el cos de professors —però això no equival exactament al conjunt de professors i professores: el cos de professors és una entitat abstracta universal, no pas un grup concret de professors). I, finalment, el pitjor de tots (en la meva opinió): l’ús del femení genèric amb valor pretesament inclusiu quan, en realitat, és directament el contrari, exclusiu, reservat a les dones.

Un exemple d’aquests atemptats deliberats el tenim en el manifest La Catalunya de totes, que, a més, rebla el clau de la ignorància gramatical quan, a l’apartat autodescriptiu Nosaltres, arriba a afirmar que el nom de la plataforma és gramaticalment neutre:

Finalment, Totes.cat es considera un espai feminista, tant ideològicament com a l’hora d’expressar-nos, usant sempre que sigui possible un gènere gramatical neutre, com realitzem en el nom de la plataforma, ja que per ser realment lliures, hem de trencar amb el sistema patriarcal.

És justament el contrari, com reconeixen els gramàtics (i les gramàtiques: llegiu què en pensa la Carme Junyent): en català, on no existeix cap gènere autènticament neutre, és el gènere no marcat, el masculí, qui en fa la funció. Si voleu tenir un visió més ampla del problema de la manipulació lingüística, més enllà de la qüestió feminista (pobresa, immigració, SIDA…), us recomano la lectura de l’assaig Ridículament correcte, d’Anthony Browne.

També trobo trist confondre la gramàtica amb el sistema patriarcal (reviseu el que diu la Junyent sobre llengües on el gènere no marcat és el femení). A més, això de «sistema patriarcal» em resulta terriblement obsolet: de quin patriarcat parlem en l’Europa dels nostres dies? Amb la família tradicional en clara recessió, encara hi ha qui s’imagina un «patriarca» que sotmet la dona i les filles amb puny de ferro? No dic que això no passi en alguns sectors de la societat, però voler associar el masclisme i la violència de gènere, o les diferències salarials, fenòmens molt estesos, a un sistema gairebé desaparegut, residual, no em sembla un plantejament realista (i qualsevol plantejament que no sigui realista, no podrà ser eficaç).

Recordo que, fa molts anys, i només en castellà, i ba aber ki komensa askriure saltanse totes les normes ortografikes: ortografia anarkista, krek ke en deien. kom a mol, empraben algun signe de puntuasio, pero ni asens ni maiuskules ni kus: feia mal als uis, pero u xustifikaben dien ke lortografia era klasiste i ke lluita kontra ella era lluita per la lliberta. Espero i desitjo que aquesta altra moda ridículament correcta també passi de llarg i sigui aviat oblidada. De moment, per trobar la primera resposta encertada a la cerca «la Catalunya de totes» al Google, us caldrà mirar en la segona pàgina: encara hi ha esperança.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Llengua i política

  1. l'Ours ha dit:

    En francès, diem “le ridicule ne tue pas”, el ridicul no mata però deuria, al minim una vegada, per a l’exemple.

Els comentaris estan tancats.