Santiago Vidal i el contracte amb Mefistòfil

Aquest matí he escoltat amb curiositat l’entrevista al jutge Santiago Vidal realitzada a El matí, de Catalunya Ràdio. Trobo que és un cas particular, però emblemàtic, i que podria arribar a tenir algun efecte —ignoro quin— sobre el procés d’independència. Tanmateix, no crec que tot hi sigui o blanc o negre: hi ha detalls que, de moment, no he vist reflectits en cap comentari.

Cal matisar, per exemple, que els funcionaris públics, a més de per un «contracte» (no sé si és el terme adient), estem vinculats a l’estat per un jurament o promesa, un paper que se’ns obliga a firmar, un cop aprovades les oposicions, si volem arribar a ser funcionaris, un document on prometem la nostra lleialtat al estado, al gobierno i al rey. Un jurament que recorda molt, sobretot per aquesta darrera referència, als juraments de vassallatge de l’edat mitjana.

Quan em va tocar signar el meu, em va cridar l’atenció el fet que no s’hi indiqués per enlloc el nom del rei; de fet, crec (després de sis o set mudances, no sé on haurà anat a raure’n la còpia) que ni tan sols especificava «el rei d’Espanya». Com que, en els papers, només hi compta allò que hi consta i allà no hi constava el nom de cap rei concret, vaig interpretar que el podia triar al meu gust i, mentalment, vaig jurar fidelitat al rei de copes (que, no sé per què, en la meva imaginació apareixia tan negre com el rei Baltasar).

Això sí, em temo que la referència a la fidelitat al govern i a l’estat espanyols era clara. El que ja no tinc gens clar és si, segons aquell paperot, la fidelitat se circumscrivia a l’horari laboral o si englobava tota la vida del funcionari i si s’extingia o no amb la jubilació. Al meu entendre, és aquest el moll de l’os: els aspirants a funcionaris, en signar aquell tros de paper, estem venent la nostra ànima, completa, al mefistofèlic estat? o la hi estem llogant en horari laboral? o només ens comprometem a servir-lo amb totes les nostres capacitats durant la jornada laboral, però conservant intacte el nostre lliure albir, les nostres aspiracions personals, els nostres neguits i les nostres il·lusions? Aquest compromís no entra en conflicte amb la llibertat de pensament, d’opinió i d’expressió?

El dubte no és intranscendent: segons interpretem uns límits o uns altres a aquesta lleialtat compromesa, els funcionaris públics no podríem, sense incórrer en algun tipus d’infidelitat (de segur que hi ha alguna figura legal que el defineix amb tots els ets i els uts), participar o donar suport al procés d’independència de Catalunya. En la interpretació més estricta, se’ns podria considerar perjurs. No accepto, però, que se’ns acusi de traïdors a la pàtria: la nostra pàtria és la catalana, no pas l’espanyola, de manera que no correm perill d’anar a penar al IX cercle de l’Infern de Dant, a l’Antenora (tot i que el gobierno, via CGPJ, ja hi hagi enviar el jutge Vidal).

Alguns de vosaltres sou funcionaris, com el jutge Vidal, com jo. Conserveu aquell full? El vau signar amb sang o amb un modest boli Bic? En recordeu el contingut? Hi penseu sovint? Hi heu pensat gaire des que va començar el procés? I, si és així, què en penseu? Fins a quin punt us sentiu obligats amb un gobierno, un estado i un rey com els actuals per un paper que vau haver de firmar per obtenir un lloc de treball després d’un llarg i dur procés d’estudi, preparació i selecció?

Però, el que més em preocupa ara: penseu que la imminent República de Catalunya hauria d’imitar aquest costum i obligar els aspirants a funcionari públic a vendre’s l’ànima, com encara passa a l’estat veí?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.