Mòbils escolars, nomofòbia i ponicorns

El Consell de l’Educació de Catalunya ha emès un informe desaconsellant que els centres educatius prohibeixin als alumnes l’ús dels mòbils. El mateix dia, al Word Mobile Congress es debatia sobre la nomofòbia, la dependència dels mòbils com a malaltia. No és cap novetat, el Benjamí Villoslada ja en parlava el 2012. Tenint en compte que molts dels meus alumnes mostren símptomes d’aquesta dependència (el miren d’amagat durant la classe; l’agafen quan sona el timbre que anuncia la fi de la classe; el van mirant mentre canvien de classe o surten o entren; passen molta estona de l’hora d’esbarjo, si no tota, consultant-lo; fins i tot quan són expulsat de l’aula i se suposa que han d’estar fent la feina que el professor els ha posat tenen el mòbil entre les mans), em van sorprendre molt les primeres notícies sobre l’informe del CEC i, tan bon punt com n’he trobat l’enllaç, m’he posat a llegir-lo amb molt d’interès.

Mentre llegia els primers articles que en parlaven, m’ha vingut al cap el pla 1×1, ultraportàtils per als alumnes pagats en part per Educació, en part per les famílies. Aquell pla ser molt criticat, entre altres raons, per:

  • suposar una despesa per a les famílies (qui paga el mòbil?);
  • amb pantalles de 10 polsades, hi havia qui deia que posava en perill la vista dels alumnes (les d’un telèfon mòbil oscil·len entre les 4 i les 5’5 polsades, ja em contareu…);
  • els alumnes els podien emprar per jugar o per xatejar en lloc de per a fer les feines de classe (i els mòbils no?);
  • els professors no tenien preparació per fer-ne un ús didàctic adequat (i els mòbils sí?).

Aquestes raons, més els símptomes de nomofòbia que esmentava abans, ja em feien dubtar de l’oportunitat de les conclusions de l’informe. Tanmateix, és un tema massa delicat (i que em toca directament) com per opinar-ne sense haver llegit el famós informe i a partir de la visió de periodistes que no són professionals de l’educació. Ara, que ja l’he llegit, us en faré cinc cèntims (aviso: l’article és llarg).

El paràgraf (1d) ens diu que «l’enorme presència social de la tecnologia és ben manifesta a la llar» i enumera els aparells que, segons els autors de l’informe, s’hi solen trobar: «ordinadors fixos i portàtils, tauletes, telèfons mòbils i fixos, consoles i altres aparells digitals, inclosos els televisors connectats a Internet.» No sé d’on s’ho han tret: a l’inici de cada curs, sempre pregunto als meus alumnes quants disposen, a casa, d’ordinador amb connexió a Internet i entre un 10 i 20%, de vegades més, em diuen que no. Així, doncs, l’informe comença, en la meva opinió, muntant un ponicorn de color blau.

El paràgraf (2b) ens recorda un document anterior del CEC que deia que «l’aplicació de qualsevol nova tecnologia comporta en graus diversos la reconstrucció de les regles socials, de les institucions, dels rols de les persones i de les seves relacions amb l’entorn». No hi puc estar més d’acord i, per tant, trobo molt necessària i oportuna la reflexió que el CEC vol iniciar amb aquest informe. Un altra cosa, però, serà si estic o no d’acord amb les seves conclusions.

Més endavant, en el paràgraf (2d), ens recorda que «la incorporació de l’ús de dispositius mòbils a la vida quotidiana de nens i adolescents és una realitat que requereix ser abordada des de vessants diversos de la vida escolar que van de la convivència i els valors ètics i ciutadans als aspectes tècnics, al currículum i a l’aprenentatge al llarg de la vida», sense oblidar que les famílies també han de participar en aquest procés, coses totes elles que també comparteixo. Ara bé, sóc força escèptic respecte a la implicació de les famílies en el procés educatiu en general: en tots els centres on he treballat, els pares i mares que acudien a les reunions generals d’inici de curs no passaven mai de del 5%; fins i tot hi ha famílies que no vénen al centre quan se’ls cita per temes relacionats amb el comportament dels fills. Aquest segon aspecte, doncs, els hi premio amb un ponicorn rosa.

El paràgraf (2e) passa revista a part de la legislació vigent que pot tenir relació amb el tema que ens ocupa. Reproduiré els textos citats i els comentaré:

  • «Tots els membres de la comunitat escolar tenen el dret a una bona convivència i el deure de facilitar-la» (article 7.1 de la Llei d’educació de Catalunya); per això ja sol estar contemplada en els Reglaments Interns de Centre (ara ja els han canviat el nom, Normes de convivència, em sembla) la limitació de l’ús d’aquests aparells; el CEC demana, doncs, substituir-hi la prohibició total per una altra de més permissiva que contempli l’ús del mòbil a les classes com a recurs educatiu. S’haurà de fer, en un moment o en un altre; però cada centre haurà de mirar d’adaptar-la a la seva realitat i, en tot cas, no és cosa que es pugui decidir d’avui per demà, ja que necessita un bon estudi previ (i els professors ja anem prou ofegats amb la burocràcia com per a dedicar un temps que no tenim a uns projectes en què no hi creiem).
  • «La capacitació cultural, científica i tècnica que permeti als alumnes la plena integració social i laboral» (LEC, article 2c). Ho sento, però les empresses que utilitzen aplicacions per a mòbils seves, específiques, ja s’encarreguen d’habilitar llurs treballadors perquè les usin. Pel que fa a la integració social, sembla que la LEC digui que, si no tenim i aprenem a emprar un mòbil, serem uns pàries, uns no integrats, uns marginats socials: que potser volen incrementar la venda de mòbils? Ponicorn daurat!
  • «L’habilitació per a l’aprenentatge permanent” (LEC, article 2d). No, no i no: el principal habilitador per a l’aprenentatge permanent és l’interès, la motivació. Per a l’aprenentatge, és molt més còmode l’ordinador (us  heu parat a pensar com d’incòmode és redactar un text de 20 línies en un mòbil?). Que el mòbil pugui fer algunes de les feines que fa un PC no vol dir que el pugui substituir. Ponicorn verd.
  • «La competència per a la utilització autònoma i creativa dels sistemes digitals» (LEC, article 2h). Ara ve quan em descollono: la utilització autònoma del mòbil no deu ser tan difícil quan la tercera edat n’està fent un ús intensiu, i no només per telefonar; pel que fa a l’ús creatiu, com a càmera de fotos (de baixa qualitat: pregunteu a qualsevol professional de la fotografia) té poc a oferir, tret de la facilitat per compartir les «creacions» a través de les xarxes socials, mentre que com a càmera de vídeo barata ja és una altra cosa; ara bé, un vídeo del mòbil sense passar per un procés d’edició amb un programa adequat sobre un ordinador, caca la vaca, nois. Ponicorn verd festuc.
  • «La competència per a l’anàlisi i la contrastació de tota la informació, sigui quin sigui el mitjà de transmissió» (LEC,article 2i). Ara és quan dic Tierra, trágalos. La competència per a l’anàlisi d’informació s’adquireix, en un primera fase, analitzant les notícies de la premsa, de la premsa groga, de les revistes populars, de les revistes de divulgació científica; després, hom pot passar a llurs equivalents en la xarxa (i us asseguro que es llegeixen millor en la pantalla d’un ordinador que la d’un telèfon mòbil); en una tercera etapa, es pot analitzar la credibilitat de les notícies divulgades via les xarxes socials… però això és pot fer més còmodament amb un ordinador que amb un telèfon. Ponicorn verd amb pigues vermelles.

El paràgraf (2i) ens recorda una altra llei, la 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, segons la qual «Qualsevol infant o adolescent té dret a ésser considerat un ciutadà o ciutadana, sense altres limitacions que les establertes explícitament en la legislació vigent per a les persones menors d’edat, i a ésser protagonista de la defensa dels seus drets» (article 53.1), cosa que el CEC interpreta en el sentit que «la prohibició indiscriminada de l’ús de tecnologies mòbils en els centres per part dels alumnes pot constituir una restricció d’aquest dret.» Però, què entenen per «prohibició indiscriminada»? Per a mi, seria prohibir-los que portin el mòbil al centre; però, això, no crec que ho estigui fent cap centre (seria una norma inaplicable i faria inevitable l’enfrontament amb les famílies). La prohibició (que em sembla la més estesa avui dia) d’emprar el mòbil a classe o de tenir-lo-hi engegat, només implica una restricció en aquells àmbits on, ara per ara, no té utilitat didàctica. D’altra banda, l’ús del mòbil durant una classe on aquest no és permès implica sempre la distracció de l’alumne que el fa servir i, sovint, la distracció d’altres alumnes; així, l’alumne que el fa servir d’amagat pot anar contra el dret dels altres alumnes a rebre educació en un entorn en condicions (i no em feu buscar quina llei els atorga aquest dret, que ja se m’està fent massa llarg l’article).

De fet, amb la mateixa argumentació legal que el CEC ens recordava en el paràgraf anterior, el nen també tindria mateix dret a dur un reproductor estèreo portàtil gegant (recordeu els anys 80?) que a dur un mòbil, o portar a classe una canoa olímpica si li ve de gust passejar-la, o un gos, o qualsevol altra bajanada que us passi pel cap. Segons aquella llei, prohibir-los-hi podria constituir una restricció d’aquest dret, suposo. En resum, ponicorn marró.

Al paràgraf (3a), el CEC defensa que el domini de les tecnologies digitals és un  clau del desenvolupament de «les competències necessàries perquè els estudiants continuïn aprenent de manera autònoma al llarg de la vida». Obliden, suposo, que, en acabar ESO, molts alumnes no tenen assolides les competències bàsiques en llengua i matemàtiques (o això sembla que diuen les Proves diagnòstiques de 4t ESO). Així, en lloc de concentrar els esforços (i posar els mitjans) per millorar en l’adquisició de les competències bàsiques, sembla que els interessen més les parafernàlies digitals. Jo ho entenc: per millorar en llengua i matemàtiques, cal fer més desdoblaments (grups flexibles, es deien fins no fa gaire), i això implica més professors; en canvi, els mòbils ja els compren els pares, no costen ni un duro al Departament d’Educació. Ponicorn daurat amb corets rosa.

Els paràgrafs (3b) i (3c) ens recorden que la LEC estableix que, «tant en l’educació primària com en l’educació secundària obligatòria, s’han de desenvolupar en el nivell adequat les competències necessàries per a l’ús de les tecnologies», i cita quatre de les competències a assolir. Les reprodueixo tot i seguit i les comento:

  • «Seleccionar, configurar i programar dispositius digitals segons les tasques a realitzar» (competència digital 1). Com que els alumnes hi tenen gran interès, n’aprenen sols: no seria millor que els professors ens dediquem a tractar d’ensenyar-los coses que també necessiten però que no estudiaran mai pel seu compte? D’altra banda, els professors estem al servei dels fabricants de mòbils per a haver de dedicar-nos a ensenyar com fer servir llurs productes? Ponicorn color merda de lloca.
  • «Utilitzar les aplicacions bàsiques d’edició d’imatge fixa, so i imatge en moviment per a produccions de documents digitals» (competència digital 3). Sembla que els senyors i senyores del CEC ignoren que aquest tipus d’aplicacions són molt rudimentaris en els mòbils (de fet, un editor d’imatge en moviment necessita una màquina molt potent per anar bé) i que la cosa natural i lògica és realitzar aquestes tasques amb un ordinador. Ponicorn despistat.
  • «Participar en entorns de comunicació interpersonal i publicacions virtuals per compartir informació» (competència digital 7). Si per «entorns de comunicació interpersonal» entenen xarxes socials, poc podem ensenyar-los, que ells ja se les saben totes. Com a molt, els podem parlar dels riscos d’un mal ús, cosa que els avorreix profundament i que responen amb uns «buf!» evidentíssims. Pel que fa a les publicacions virtuals, no entenc de què poden estar parlant; potser a la Viquipèdia? L’edició de text sobre un mòbil ho faria molt incòmode: un ordinador torna a ser la millor opció. Ponicorn ultraoptimista.
  • «Actuar de forma crítica i responsable en l’ús de les TIC, tot considerant aspectes ètics, legals, de seguretat i d’identitat digital» (competència digital 11). Com esmenta el document més endavant (paràgraf 4c), els responsables legals del mal ús que en puguin fer els menors són llurs pares: que comencin per no regalar un mòbil a un menor de 14 anys o per fer-lo conscient d’aquests aspectes ètics, legals, de seguretat i d’identitat digital, que sembla que tot ho hem solucionar els professors! Ponicorn color progenitor despreocupat i inconscient.

Al paràgraf (3d), el CEC reconeix que, sense l’adequada preparació, els professors no hi podrem fer res, i que la formació del professorat i l’assessorament als centres són imprescindibles. Em temo que, aquest apartat, la consellera del ram no se l’ha llegit ni se’l llegirà. Ponicorn color Rigau.

El paràgraf (4a) esmenta una enquesta de l’INE segons la qual entre els 10 i els 15 anys, dos de cada cinc nens catalans no tenen mòbil. Com he comentat al principi, al meu centre, en els cursos de batxillerat, la proporció és una mica més positiva; tanmateix, continua havent una porció important d’alumnes que no en tenen (i és natural: hi nens que vénen a l’institut sense l’esmorzar i sense diners per adquirir-lo en la cantina, per esmentar només un símptoma de pobresa). Així, l’ús del mòbil a classe dividirà els alumnes en pobres i «rics». Ponicorn color or fals.

Si es vol evitar aquesta discriminació sense renunciar a l’educació digital, cal recórrer a l’1×2: en cada aula, un ordinador per cada dos alumnes. En Extremadura, fa anys que van arribar a aquesta solució invertint-hi fons europeus i instal·lant programari lliure en els ordinadors (GNULinEx, projecte que data, com a mínim, del 2006); ignoro com ho porten actualment, però, durant molts anys, van ser exemple didàctic i tecnològic mundial. Però, és clar, això implicaria invertir diners: ja sabeu, ponicorn daurat amb pigues blaves.


Ampliació

Em comenta Ángel Vázquez Hernández, professor a Extremadura, que el projecte LiNex és anterior al 2002, ja que aquest any se’n va presentar la versió 2.0. M’informa, a més, que el projecte no s’ha aturat i que és possible que la ràtio en instituts i escoles sigui d’un aparell per alumne. I, finalment, m’ha enllaçat una notícia del 2013 que anuncia l’adquisició d’ordinadors, servidors, portàtils, ultraportàtils i tauletes gràcies a un conveni amb Red.es, organisme que depèn del Ministerio de Industria i Turismo (és a dir, que Extremadura continua anant per davant i que els aparells no els paguen les famílies, o només una part).

¡Muchas gracias, Ángel!


 

El paràgraf (4d) enumera una sèrie d’activitats didàctiques que podrien dur-se a terme amb el mòbil. Veiem-les, perquè és una de les coses més pràctiques de tot el document:

  • «Cercar en temps real informació multimèdia sobre qualsevol assumpte.» Cert, però també es pot fer amb un ordinador. Ops! Oblidava que no hi ha pressupost per a tenir ordinadors en l’aula ordinària, Catalunya és pobre.
  • «Fer activitats que comportin geolocalitzacions.» Aquesta, sí, i, també, traçar rutes.
  • «Enregistraments.» No és l’únic aparell que ho permet: molts reproductors MP3 tenen aquesta capacitat. Però, suposo que, amb popularització del mòbil, han deixat d’estar de moda, no ho sé.
  • Aprenentatge fora de l’aula. No cal cap aparell bitaire per aprendre fora de l’aula: es pot aprendre molt observant la gent, i encara més escoltant-la (sí, això inclou els avis); es pot aprendre molt sobre arquitectura sortint a passejar, o sobre plantes, ocells, roques i geologia anant d’excursió; o sobre publicitat mirant les tanques publicitàries o llegint la premsa; o sobre periodisme llegint la premsa i escoltant la ràdio. Durant milers i milers d’anys, la humanitat a aprés moltes coses sense haver de mirar-les a través d’una pantalla, però sembla que els membres del CEC ja ho han oblidat. Ponicorn amnèsic.
  • «Realitzar simulacions o càlculs.» Quina casualitat: l’altre dia em contava una companya de l’àrea de tecnologia que, amb la tauleta que li ha proporcionat el centre (marca «la poma mossegada», no penseu que és del mercadet), no podia mostrar als alumnes les simulacions (vaig entendre que de circuits electrònics) i que necessitava el portàtil. Pel que fa a càlculs, me les he vistes contra un full de càlcul en una tauleta de 7 polsades i era incomodíssim. La realitat és caparruda, senyors del CEC: ponicorn sense banya.
  • «Capturar informació i dades en temps real.» Això ja ho fa qualsevol persona, àdhuc els nostres alumnes, des que obre els ulls. Tornem, doncs, a la idea que, si no hi ha una pantalla pel mig, no hi ha percepció? Ponicorn sabor de ceba.
  • «Redactar notes ràpides.» Error: si haguessin dit «redactar notes breus» hi estaria d’acord; però, redactar de pressa amb un aparell que no té un teclat físic, sinó virtual (sobre la pantalla) i amb tecles de quatre mil·límetres d’ample (o menys) és una fantasia. Pegasponicorn lila.
  • «Consultar diccionaris.» Això també es pot fer… amb un diccionari en paper! I, si no fos perquè la dotació de les biblioteques d’aula és, ara per ara, inexistent, aquest hauria de ser el procediment normal, perquè, gràcies a la consulta de diccionaris digitals des de ben petits, els alumnes tendeixen a oblidar l’ordre alfabètic i la seva utilitat (entre altres coses). Ponicorn papiroflèxic.
  • «Visionar o escoltar enregistraments musicals.» Si s’ha de fer a l’aula, ja hi tenim (en tots els centres, espero) una instal·lació amb projector i pissarra digital que inclou altaveus, cosa que permet realitzar el visionat o de forma conjunta. En canvi, 35 mòbils reproduint simultàniament, però no de forma sincronitzada, el mateix vídeo o fragment d’àudio acabarà sonant com un galliner. Pegasponicorn amb cresta de gall.
  • «Crear i programar aplicacions.» Algú hauria d’explicar als membres del CEC que els programes que funcionen sobre mòbils i tauletes es creen des d’ordinadors, emprant unes aplicacions que en simulen el funcionament sobre els aparells mòbils. I no crec que els llenguatges de programació emprats en aquests casos estiguin pensats per a ser especialment didàctics. Ponicorn amb teclat incorporat.

«Controlar dispositius i efectuar altres operacions de manera immediata.» M’agradaria saber en quins dispositius estan pensant. Però, sobre tot, em fa por pensar en quin tipus de dispositius podria arribar a pensar alguna de les meves criatures. Ponicorn amb extintor.

El paràgraf (4g) explica que «les tecnologies mòbils a l’aula poden simplificar la retroacció i l’avaluació, perquè proporcionen indicadors de progrés immediats a professors i alumnes.» Posen com a exemple la possibilitat d’elaborar activitat autocorrectives que poden enviar automàticament els resultats de cada alumne a un sistema de gestió de notes; dissortadament, no diuen que aquest sistema de gestió s’hauria de crear (i pagar…), ni que això mateix ja ho estem fent (tot i que, en el meu centre almenys, som minoria) amb la plataforma virtual d’aprenentatge Moodle. Així, per què haurien, els professors, d’emprar sobre els mòbils una forma de treball que no fan servir a través dels ordinadors? Ponicorn negre amb línies de codi en llenguatge C++ de color verd.

El paràgraf (4h) parla de les possibilitats que algunes aplicacions per a mòbils i tauletes ofereixen per a alguns alumnes amb necessitats educatives especials; concretament, parla de la dislèxia i de limitacions visuals. M’agrada saber que existeixen, també, per a aquestes andròmines; tanmateix, per a un ús acadèmic, crec que seran més pràctiques les que ja conec per a ordinadors. De tota manera, com que no he pogut comparar-les encara, prefereixo no opinar.

L’apartat 5 de l’informe, Orientacions per a polítiques de centre, és relativament assenyat. Tanmateix, fa algunes interpretacions que considero desafortunades:

  • (5a) «Els dispositius mòbils són incomparablement diferents a qualsevol altre recurs que mai abans hagin utilitzat els alumnes o hagi estat a disposició dels centres educatius.» Una mica de rigor, si us plau, que estem parlant d’aparells que pertanyen als alumnes: què vol dir que «estan a disposició dels centres»? Això és triomfalisme barat, fer-los passar per material dels centres! Ponicorn color plata de la que caga la gata.
  • (5a) «L’alt potencial educatiu dels mòbils ha de ser encarrilat positivament als centres educatius i evitar sobretot que esdevingui un àmbit de confrontació entre alumnes i professors.» Evitar que esdevingui? Però, en quin món viuen, senyors del CEC? A finals del segle XX (i els recordo que ja portem vora la sisena part del XXI), els mòbils ja eren un problema de disciplina. Pegasponicorn sabor vainilla.
  • (5c) «Instal·lar-se en una visió estàtica de l’educació aliena a aprofitar el potencial de les tecnologies mòbils i no afrontar de manera decidida i positiva aquest fet pot contribuir a eixamplar la distància entre la realitat de l’alumnat i el sistema educatiu. La falta d’assumpció de les tecnologies en l’àmbit educatiu pot causar perjudicis en termes personals, socials, econòmics i, a la llarga, de capacitat col·lectiva d’aprofitar de manera creativa les tecnologies digitals.» És a dir, o introduïm els mòbils a l’aula o ens cauran al damunt les 10 plagues d’Egipte. M’agradaria saber per què no van dir el mateix sobre els ordinadors i per què no els han introduït encara a l’aula ordinària. M’agradaria saber per què no van dir el mateix d’Internet i per què no l’han introduït encara a l’aula ordinària. Ah, sí, és veritat: això costava diners i els mòbils els paguen les famílies. Ponicorn daurat amb l’escut de la casa Lannister.
  • (5e) «El ciberassetjament —maltractament entre iguals mitjançant instruments digitals de comunicació— mereix una especial atenció per la seva gravetat i potencials conseqüències. El Departament d’Ensenyament ha posat a disposició de la comunitat educativa instruments per facilitar la reflexió del professorat amb els alumnes en el si del grup-classe, així com protocols d’actuació específics per a primària i secundària en els casos més greus.» Ja tornem a ser-hi: els centres educatius hem trobar la solució a casos que són constitutius de delicte; els centres educatius hem de solucionar el comportament irresponsable dels pares que no tenen cura del que fa o deixa de fer el seu fill amb el mòbil que ells li van comprar. Ponicorn amb diarrea.
  • (5f) «La prohibició total dels dispositius mòbils al centre educatiu per evitar potencials problemàtiques es contradiu amb els objectius curriculars vinculats a l’assoliment de la competència digital, els aprenentatges en general i la capacitat d’aprendre al llarg de la vida.» No hi estic d’acord: la competència digital bàsica s’adquireix a través de l’ordinador (ofimàtica, edició audiovisual, correu electrònic, missatgeria electrònica i xat, navegació cerca per Internet, principis de programació —HTML i Python, per citar-ne només dos dels més elementals i utilitzats—, configuració d’enrutadors, etc.)
  • (5g) «Els alumnes, com a usuaris conscients dels dispositius mòbils han de conèixer què es pot fer i què no, desenvolupar pautes de comportament responsable, segur i legal i, si escau, donar compte de les seves accions. En aquest sentit, la incorporació dels dispositius mòbils als centres educatius ofereix una oportunitat única de presentar orientacions sobre el seu bon ús i d’articular la conversa d’alumnes i professors sobre aquest tema.» És a dir, el CEC torna a proposar que el sistema educatiu substitueixi els pares en la tasca d’educar els fills (tal i com ja s’ha fet en temes com les drogues o la seguretat vial). Davant de propostes com aquestes, jo em pregunto quina tasca fan els pares, perquè, si fem cas del que diu el CEC, hom pensaria que, un cop engendrats, es passin el dia mirant el Sálvame i Gran Hermano VIP. Ponicorn sota la tutela de l’estat.

El document acaba amb un annex que descriu algunes experiències sobre aquest tema dutes a la pràctica en alguns centres educatius catalans; espero llegir-les aviat, hi tinc molt d’interès.

A més de tots els ponicorns que he anat adjudicant (30 fins aquí), n’he d’afegir una altre per una mancança significativa: no s’hi fa cap referència a la diversitat de sistemes operatius de tauletes i mòbils (Android, iOS, WindowsPhone, FirefoxOS, UbuntuPhone…) i potser no tots ofereixen l’eina específica que es necessita per a cada activitat pedagògica. Doncs, apa, ponicorn multisistema (i en van 31).

Tampoc hi he vist cap referència a un factor limitant tan important com és la potència de l’aparell: algunes activitats només semblen realitzables en màquines de gama alta, mentre que les que solen portar els alumnes són de gama mitjana o baixa, amb la qual cosa no resultarien gaire útils. Ponicorn coix, pobrissó (i en van 32).

I, evidentment, no han parlat de l’increment en el consum de dades que implicarien aquestes activitats educatives, consum que també pagarien els pares. Perquè, la veritat, pocs centres catalans es poden permetre oferir wifi gratis als alumnes, i això tindria un cost molt alt. Ponicorn daurat amb fulles de llorer («digui 33»).

En conseqüència, trobo que la consellera Rigau ha fet seu aquest informe amb la idea d’aparèixer com a paladina de les TIC (muntada en ponicorn? podria ser, ja en disposa de tot un ramat) a costa de les butxaques de les famílies i, per descomptat, amb l’entusiasme de la canalla. El més trist que les mateixes famílies que remugaven per haver de comprar un ultraportàtil als fills amb el pla 1×1 (cosa molt més útil a l’hora, per exemple, de redactar un treball escolar), ara, trobaran d’allò més normal no ja comprar-los un mòbil, sinó renovar-lo per un de més potent. Això, les famílies que s’ho puguin permetre, és clar.

Tot i això, la meva opinió sobre aquest informe no és totalment negativa. En resum, crec que:

  • el document del Consell Escolar de Catalunya és útil perquè posa de relleu que la comunitat educativa ja hauria d’estar estudiant aquest tema i que, per tant, no és pot endarrerir més;
  • el tractament que s’hi doni ha de ser realista; això implica conèixer bé la realitat social de cada centre i adaptar les mesures a aquesta realitat particular: les fórmules universals no funcionaran;
  • no es pot començar la casa per la teulada de les normes ni per la dels projectes educatius: abans, cal que els professors tinguin formació específica en aquest àmbit (tenint en compte l’escassa digitalització del cos de professors, requerirà temps i incentius);
  • l’ús de les tecnologies mòbils no pot deixar de banda l’ús dels ordinadors, un camp on encara hi ha moltes mancances;
  • l’ús de les noves tecnologies no té sentit de cara a un aprenentatge autònom si no s’han assolit les competències bàsiques: si l’alumne no és capaç d’interpretar un text, no entendrà les instruccions o avisos que pugui generar una aplicació.

Però, sí, crec que, un altre cop, s’estan oblidant del que és més bàsic i estan anat cap a la millor foto electoral. Ho pagarem els de sempre, els professors. I acabarem patint, no nomofòbia, sinó mobilfòbia.

Això sí, sempre és bonic veure ponicorns.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Mòbils escolars, nomofòbia i ponicorns

  1. Retroenllaç: El mòbil a classe: primer assaig | Paraules sense escrúpols

  2. Retroenllaç: El mòbil a classe: parlen els alumnes | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.