La destrucció de la memòria

Aquests darrers dies, estem vivint un dels majors malsons per a qualsevol persona mitjanament civilitzada: la destrucció del passat. De primer, vam veure la destrucció de les peces del museu de Mossul; després, hem assistit a l’enderrocament de les restes de les ciutats mil·lenàries de Nimrud i  Hatra; ahir va ser el torn de Dur Xarrukin. Sempre, però, després d’haver-ne sostret tot allò que podien transportar i vendre. Qualsevol persona mínimament sensible a la cultura i a la història ha sentit aquests fets com ho hauria fet amb la destrucció de l’Alhambra o de Venècia o de Versalles.

Però, és clar, no tothom comparteix aquesta sensibilitat. Sempre hi ha imbècils que, al costat de comentaris de rebuig i de condol, diuen que «és trist que ens preocupem més per la destrucció d’unes ruïnes que per la mort de milers de persones» a mans dels mateixos assassins. I aquí és on, per enèsima vegada, em cabrejo.

D’una banda, l’afirmació és un groller intent d’emprar la fal·làcia de l’espantaocells en insinuar que qui es condol per la destrucció de la història no ho fa per l’assassinat de milers i milers d’innocents. La qual cosa, evidentment, és falsa. És l’estratègia de desviar l’atenció cap a un altre tema, igualment important, però totalment diferent («com podeu perdre el temps demanant la independència? el que importa és la recuperació econòmica!», «com podeu perdre el temps reclamant la igualtat de les dones? el que importa és eradicar la fam del món!»: trieu la bajanada que més us agradi). D’un altra, demostra un gran desconeixement sobre la importància d’aquestes restes i d’allò que representen.

Perquè allò que el nostre imbècil del dia ignora és que aquelles pedres no són només pedres, sinó la memòria, l’única que ens queda, de tota una civilització, és a dir, de centenars de milers de persones que van esmerçar part de llurs vides a bastir aquelles estàtues, que van viure i patir i somiar en aquelles ciutats, ara destruïdes.

L’anihilació d’aquestes restes representa, en realitat, una segona mort, molt més definitiva que la primera, d’unes persones que van ser tan reals com les víctimes que cada dia, en desenes de llocs del món, perden la vida a mans de botxins tan execrables com els monstres de l’organització criminal que es fa anomenar Estat Islàmic. No és, doncs, cas de triar entre sentir dolor per una cosa o per una altra.

Si us en queda algun dubte, pregunteu a Mafalda a qui s’estima més, si al papa o a la mama.

Mafalda sempre és de Quino.

Mafalda sempre és de Quino.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.