El futbol, qüestió d’estat

Tot i que, com a espectacle, m’avorreix profundament, no puc negar que el futbol és un fenomen social de gran importància: persones que no mouen un dit pel fet que el govern els rebaixi les pensions, els sous i les prestacions sanitàries i socials, en canvi, poden arribar a l’agressió física, àdhuc a l’homicidi, per un penal no xiulat o xiulat injustament o, simplement, pel fet de veure algú que porta la samarreta de l’equip rival. No en negaré, doncs, la importància.

El que no esperava era veure tota una dona pública [1] com és Esperanza Aguirre, un pes pesant dins del partit que governa actualment el reino de España, dedicar tot un article a la propera final de la Copa del Rey entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao. No l’enllaçaré perquè ha estat publicat en un medi d’AEDE i ja sabeu que els faig boicot; no us costaria gaire trobar-lo, però.

El missatge d’Aguirre és senzill: els qui es proposen d’anar-hi i xiular tant el rei Felipe VI com l’himne d’Espanya ho faran perquè menyspreen o odien tots els espanyols. Tal com sona, l’expressió hi surt no menys de cinc cops.

La veritat, no sé d’on s’ha tret aquesta pobra sexagenària (Aguirre dixit) que el rei representi els espanyols: la Constitución Española de 1978, a l’article 56, punt 1, s’expressa en termes ben diferents:

El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones, asume la más alta representación del Estado español en las relaciones internacionales, especialmente con las naciones de su comunidad histórica, y ejerce las funciones que le atribuyen expresamente la Constitución y las leyes.

Cal aclarir que hi ha una gran diferència entre simbolitzar i representar. El símbol és una identificació literària, emotiva, espiritual; la representació, en canvi, té uns efectes legals que no són presents en el símbol. I, en l’article citat, veiem que, segons la Constitución, el rei no representa tots els espanyols de manera contínua i permanent, a tota hora, com vol fer creure Esperanza Aguirre per despertar la ira dels lectors espanyols contra els catalans, sinó només és símbol de la unidad y permanencia de l’estat (dues qualitats d’un ens abstracte), i que només representa l’estat espanyol en les relacions internacionals. Deduïm d’aquí que, o bé:

  1. bascos i catalans som espanyols; aleshores, el partit no és internacional i Felipe VI ni tan sols actua com a representant l’estat espanyol (només com a símbol de la seva unitat i permanència), cosa que vol dir que les presumptes ofenses d’una hipotètica xiulada l’afectarien només individualment, no tindrien res a veure amb un estat que, en aquestes condicions, no representa; o bé
  2. Felipe VI hi actua en representació de l’estat espanyol, la qual cosa només és possible possible si el partit és internacional, el què implicaria que bascos i catalans —o, com a mínim, els catalans, que ho portem més coll avall— no som espanyols.

I, com que Esperanza Aguirre sembla tan convençuda que hi haurà una falta de respecte institucional, això vol dir que la segona opció és la correcta: qui ho ha havia de dir! La número u del PP afirmant que els catalans no som espanyols!

Ah, i encara queda el petit suggeriment d’Aguirre: si les aficions xiulen l’himne, proposa que suspenguin el partit i que el juguin més tard, a porta tancada. Em sembla que, un cop més, el PP ens fa la campanya, ja que, aquesta final:

  • si no la suspenen, ens donarà molta visibilitat internacional;
  • si la suspenen, ens donarà molta més visibilitat internacional.

Acabi com acabi la cosa, facin el que facin —i acabi com acabi el partit—, ja hem guanyat. No, si, al final, encara veuré el partit: tot i que m’avorreix el futbol, l’espectacle promet.


[1] Acabem de celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora: per tal ajustar-me a l’ús del llenguatge no sexista, empro aquesta expressió amb el mateix valor que la d’«home públic», no sigueu mal pensats.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El futbol, qüestió d’estat

  1. Josep Lladonosa Capell ha dit:

    Ja en serem dos, que el mirarem! ;-)

    Nota: voldria aprendre a xiular d’aquella manera tan forta amb dos dits. Algun tutorial? :D

  2. No hi he aprés mai! Em compraré un xiulet ben potent :-D

Els comentaris estan tancats.