L’autoengany de la Quimera

Després de les notícies dels darrers dies (el suggeriment d’Esperanza Aguirre de suspendre la final de la Copa del Rey si les aficions catalana i basca xiulen l’himne i el rei espanyols; les presumptes vexacions infligides per la policia espanyola a una advocada en un Centre d’Internament d’Estrangers per parlar en català; la presumpta expulsió d’un veí de Sabadell del consolat espanyol a Brussel·les per un escrit en català), és cada cop més absurd voler creure que l’estat espanyol ens considera, als catalans, com a ciutadans espanyols. Cada cop és més evident que no ens accepten tal com són. Cada cop és més evident que, el que l’estat espanyol pretén, és que ens castellanitzem (o, com diu el ministre Wert, que ens espanyolitzem). Espanya no ens accepta.

Com més hi reflexiono, més clar em queda que, en realitat, el «problema català» no existeix ni ha existit mai. Hi ha, això sí, un problema enorme, surrealista, esfereïdor: el problema espanyol. És complicat de descriure i una mica llarg, però intentaré de sintetitzar-lo

El problema espanyol es remunta a la creació del mite d’Espanya com a cortina de fum per amagar la política expansionista castellana sobre els territoris ibèrics no castellans. Es va accelerar a partir del Compromís de Casp, però sospito que l’ànsia expansionista castellana és molt anterior.  No em voldria remuntar tan lluny, però em sembla imprescindible fer-ho per recordar la institució espanyola més famosa arreu del món (no, no són ni els toros ni la siesta): la Inquisició.

Dins del nacionalisme castellà (anomenat espanyol per dissimular, com ja he dit), la Inquisició va servir per executar una política d’eliminació sistemàtica de la diversitat. És clar que ho feia des d’un punt de vista religiós, però, tant s’hi val: l’eliminació de la diversitat és una constant que, a partir de Felipe V, es va aplicar també a llengües i cultures diferents de la castellana. Aquesta obsessió per la uniformitat, aquesta incapacitat per acceptar la diferència, és la característica principal de la cultura castellana (injustament anomenada «espanyola») i la clau del problema espanyol.

Aquest problema espanyol té diversos nivells d’existència. Molt paradoxalment, el primer és el fet de la seva mateixa inexistència: Espanya no existeix, primer problema. Espanya és una invenció mitològica, com la Quimera, i, com aquell monstre,  hauria estat formada per parts molt diverses (cap de lleó, cos de cabra, cua de serp). Dissortadament per a ella, la quimera espanyola no sap acceptar la seva composició heterogènia.

Com que la visió del seu reflex en els miralls li resulta insuportable, la quimera espanyola ha necessitat inventar-se una realitat a la seva mida —val a dir que s’ha inventat una realitat totalment irreal, totalment fictícia. I s’ha autoenganyat, ha volgut creure que el seu cos era uniforme i marmori, i ha atribuït a la mentida o a la follia aliena els discursos que la descrivien tan diversa.

Sempre dins del seu autoengany, la quimera espanyola està disposada a llançar foc sobre tot aquell que intenti contradir-la i despertar-la dels seus ensomnis (oi, Aguirre?). Un perill, doncs, per a tothom que tingui la dissort de viure-hi a prop, de viure-hi a dintre.

I, sí, en aquest moment, som els catalans els qui vivim aquest perill. Però, després de 300 anys, ja no hi ha manera de donar garsa per perdiu (o quimera per anyell). Aviat seran els europeus els qui hauran d’assumir que tenen, en aquesta Espanya irreal i esquizofrènica, un soci molt perillós (i amb tics totalitaris i antidemocràtics).

El moment s’acosta i les primeres víctimes del comportament insensat de l’estat espanyol no serem els catalans, sinó els ciutadans espanyols —els ciutadans del que quedi d’Espanya, que jo solc anomenar Expanya. L’estat espanyol es comporta amb l’absurda crueltat d’aquell ésser mitològic, sí; però els ciutadans espanyols són persones reals, de carn, óssos i sentiments, que s’han vist arrossegats a mil suïcidis col·lectius i estan molt a prop de patir-ne un altre.

L’autoengany de la Quimera només pot portar que a l’autodestrucció d’Espanya. Ja s’ho trobaran.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.