Marató: el plaer de l’esforç

Ahir es va celebrar la Marató de Barcelona. No una d’aquelles reunions llarguetes que els periodistes mancats d’adjectius anomenen «sessions maratonianes», sinó la cursa coneguda com a «marató»: 42’195 km a peu (corrent mentre el cos aguanta). Com és habitual (i totalment normal), qui s’ho veu des de fora no hi entén res i sovint s’emprenya perquè el pas dels atletes l’incomoda.

L’emprenyamenta és comprensible. Cal recordar, però, que els carrers són espai públic, que una marató és un esdeveniment (amb els permisos i els avisos pertinents, tot i que sempre es pot organitzar millor) que aporta coses positives també a qui no hi participa: atrau molts visitants a la ciutat (potser no tan glamurosos com els del congrés del mòbil de fa uns dies, però amb els mateixos drets a gaudir d’una ciutat que es vol oberta i cosmopolita) i, al mateix temps, és una magnífica publicitat per a la ciutat de cara al món.

Ara bé, un dels efectes del desconeixement de causa és plantejar dubtes raonables com aquest:

Evidentment, si hom intentés córrer la marató sense un entrenament adequat, el resultat no seria gaire bo per a la salut. Però la marató és quelcom més que sortir un diumenge de matí i envair en massa els carrers de la ciutat: poc són els imprudents que s’hi enfronten sense dos o tres mesos mesos de preparació (parlo de gent que corre habitualment, no de sedentaris que s’hi incorporen sense cap preparació prèvia: aquests necessitarien alguns anys per preparar-s’hi). És l’entrenament (i la pràctica continuada d’un mínim de quatre sessions setmanals durant anys i anys) el que prepara el corredor per superar aquesta distància i, el que és més important, per recuperar-se’n sense gaire problemes (tot i que, l’endemà, baixar escales serà una tortura per a molts).

Estem tan acostumats a escoltar les milongues dels metges sobre la pràctica de l’esport per mantenir o millorar la salut que molta gent es pensa que no hi ha cap motiu més que justifiqui aquesta pràctica, molta gent no imagina que hom pot trobar plaer en l’esforç i, menys encara, que hom pot gaudir de l’esforç sense cobrar a canvi —curiosament, tothom troba normalíssim l’esforç dels futbolistes que guanyen molt més que qualsevol cirurgià: quina llàstima de societat aquella on els diners ho justifiquen tot.

Qui no ha viscut mai una marató (la marató no es corre: es viu), qui no ha practicat mai esport, qui no s’ha esforçat mai —però esforçat de debò, esbrinant i superant els propis límits— davant d’un desafiament aparentment inabastable només hi veu, en contemplar els atletes, «el darrer instant», el rostre desencaixat i la pell deshidratada dels afortunats que trepitgen la meta després de quatre hores o més d’esforç. Només hi veu la fatiga final.

No ha vist, en canvi, ni els pot imaginar, els mesos de preparació i de sacrifici, d’entrenaments contra la pluja o contra el vent, contra la desgana que et pot agafar un dia; no ha vist la lluita contra els horaris, contra les exigències del treball, dels estudis o de la família: un fuster, una advocada, un taxista, han fer miracles per combinar horaris per entrenar i posar-se en condicions de concloure aquesta distància mítica i mística. I, com que no els ha viscut, no imagina el plaer que amaga superar totes aquestes dificultats (de fet, molts pensem que l’autèntica marató, plaer i dolor inclosos, no són els 42’195 km que corres aquell dia, sinó els tres mesos d’entrenament que t’hi exigeixen).

Existeix, però, aquest plaer de l’esforç, un plaer gairebé desconegut en aquest Occident hedonista i flonjo —impensable per a Homer Simpson—, un plaer en la superació dels obstacles, un plaer en l’autocontrol, un plaer per les coses difícils.

Sí, la pràctica de l’esport és saludable; però, en general, qui fa esport només per salut el sol deixar aviat; en canvi, qui hi troba plaer, no el sol abandonar. Com els milers de corredors que ahir van trobar la felicitat —i una mica de patiment— als carrers de Barcelona.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Marató: el plaer de l’esforç

  1. Josep ha dit:

    No em va agradar veure fotos de gent pixant als arbusts de la ciutat…

  2. A mi tampoc: els organitzadors van posar urinaris públics per tot l’itinerari? cada quants quilòmetres? quants? i a la sortida i a l’arribada? eren suficients per al volum de corredors? complien els mínims de l’AEM i de l’AIM? i els de la federació? La responsabilitat és de l’organitzador, ha de preveure aquestes coses en una marató urbana; em va fer molt mala impressió aquella foto (només n’he vist una), però caldria saber en quin punt o punts de l’itinerari va passar i per què. Heu provat a informar els organitzadors d’aquest problema? Un bon organitzador en prendria nota i introduiria millores a la següent edició; molts corredors, en veure aquestes deficiències, les comuniquem, però el públic també ho pot fer. Suposo que la pàgina de la marató tindrà un apartat per desar-hi comentaris (no crec que els organitzadors llegeixin aquest blog).

    Molt important: qui organitza i gestiona la marató de Barcelona? una empresa que vol treure’n benefici? l’Ajuntament directament? o un club de corredors de marató? ho pregunto perquè no ho sé.

Els comentaris estan tancats.