Andalusia, primera etapa

No hi entenc gaire, d’anàlisi política, però, com que avui és dilluns, em ve de gust exercir de cunyat: hi tinc el mateix dret que qualsevol altre.

El 15 de maig de 2011 (el 15M, per entendre’ns) vam viure l’esclat de la fatiga, l’esclat del cansament davant de la política del PPSOE, 35 anys de pròrroga als 40 anys de dictadura. Aquell any, sota l’eslògan No les votes, un petit grup ens instava a votar partits diferents, partits nous, i capgirar la situació. Les eleccions del 20N, que van donar la majoria absoluta al PP, van ser un cop molt dur per als qui ens havíem il·lusionat amb la possibilitat d’un canvi, d’un canvi real. Potser no hi havia hagut temps per organitzar alternatives? O potser les alternatives hi eren però algú ens les va amagar?

Ahir, a Andalusia, les coses van anar d’una manera ben diferent. La irrupció de Podemos i de Ciudadanos a costa d’IU i del PP, més una lleugera disminució de l’abstenció, semblen indicar un canvi. Però, ho és, realment?

Fa quatre anys, els mitjans de comunicació tradicionals (televisió, ràdio, premsa) es van fer un fart de criminalitzar aquella protesta espontània a les places d’Espanya.  Les imatges de la plaça del Sol, a Madrid, plena a vessar de gent il·lusionada que es manifestava pacíficament, i les dels «periodistes» d’algunes cadenes de la TDT (o n’hauríem de dir la TNT?) que intentaven provocar aldarulls passejant-s’hi amb abric de pells, collar de perles i una bandera espanyola, encara les tinc molt fresques.

En els darrers dos anys, el comportament dels mass media ha estat ben diferent: s’han dedicat a promocionar dos partits concrets, Podemos i Ciudadanos; els han invitat a participar en les tertúlies de major audiència, setmana sí, setmana també. A Podemos, l’han fet passar per l’hereu polític del 15M. A Ciudadanos, per la clau per evitar la independència de Catalunya. I els resultats electorals d’ahir són clars: Podemos recull gairebé el 15% del vot, el vot del desencís i del cansament; Ciudadanos, gairebé el 10%, però aquest és el vot de l’odi. Finalment, la débâcle d’UPyD m’ha donat una mica d’esperança.

Centrem-nos en Podemos: no els veig com a hereus del 15M, sinó com una força creada pel sistema per canalitzar i reconduir aquell desencís, aquell malestar. Són un PSOE disfressat amb pell de corder indignat i que ens han colat via TeleBotiga. Una trampa per evitar que puguin créixer partits realment nous, diferents i molt més en línia amb la filosofia del 15M —penso en partits lleugerament anteriors, com els Pirates o com Equo, que han vist en Podemos una barrera, un obstacle per arribar a la majoria de ciutadans.

Tot plegat, em fa pensar en l’encara enorme poder de la televisió (i, en menor mesura, de la premsa i de la ràdio tradicionals): els resultats del 20N de 2011 van ser molt diferents del que es vivia a les xarxes socials; en canvi, els resultats del 22M es podien preveure veient les tertúlies televisives. Quant de temps trigarà la societat espanyola a aprendre a informar-se per canals alternatius, no manipulats per les grans forces, l’estat, els grans partits o la banca? La digitalització avança, però fer quelcom més utiltizar el Whatsapp per quedar amb els amics és un repte que encara ens queda llunyà.

Res de canvi, doncs: predomini dels mitjans de comunicació de masses tradicionals a l’hora de crear i mobilitzar opinió, manteniment del bipartidisme amb l’operació maquillatge de Podemos i visibilització, via Ciudadanos, d’una visceralitat anticatalana que ve d’antic (i que hauria de ser matèria d’estudi psiquiàtric). Ja ens ho va dir Lampedusa (Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi), i sembla que els del PPSOE han après la lliçó.

Però, com es traduirà això, dins de mig any, a Catalunya? És difícil de preveure, perquè som societats ben diferents (políticament) i perquè mig any dóna per a molt; sobretot, aquest mig any.

Diria, però, que, a Catalunya, Ciudadanos té poc de marge per a créixer (el mateix poc de marge que pot perdre un PP que ja està sota mínims). Podemos porta camí de menjar terreny a ICV i al PSC, i no em sorprendria veure reduïts aquests partits a dos o tres representants. També podria arrapar algun vot a ERC, però diria que en seran ben pocs, intueixo que el votant d’ERC no té aquesta tendència. Tanmateix, no sembla que aquests canvis a nivell de partits comportin gaire alteracions en l’equilibri dels blocs sobiranista i unionista.

Els canvis poden venir, doncs, per dues vies: una reducció de l’abstenció molt més important que en el cas de les andaluses, d’una banda, i, d’una altra, d’un transvàs de vots d’ERC cap a les CUP. El segon factor no afectaria gaire a la proporció de forces sobiranistes (CiU ja han dit que no són independentistes, per això empro l’altre adjectiu), però sí a com es comportarien, a quines decisions acabarien aplicant. El primer, en canvi, la mobilització de l’abstenció, està per demostrar: hi ha, probablement, una bossa de vot espanyolista que fins ara no s’ha manifestat i que, amb la campanya mediàtica adequada, podria acabar mobilitzant-se cap al PP o cap a C’s (però, per què no ho ha fet fins ara?) o, més probablement, cap a Podemos (un espanyolisme d’esquerres que no ja s’identifica amb ICV o amb PSC?).

Hi ha una tercera via (perdó!) que encara està en l’aire: les relacions entre CDC i UDC. Si UDC es manté en l’ambigüitat (una ambigüitat que ningú no es creu a aquestes alçades de la partida) i continua aliat amb CDC, el resultat serà una CiU poc creïble, i els seus votants es podrien desviar tant cap a l’abstenció com cap a ERC (i en molta menor mesura cap a les CUP, amb qui la distància ideològica és molt superior). En canvi, si es trenca CiU, això podria enfortir CDC, que podria recollir vot dels qui no es fien gens de l’independentisme de la UDC actual, fins al punt de gairebé compensar la pèrdua del vot fidel a aquest darrer; un efecte col·lateral en seria la desaparició gairebé absoluta dels de Duran i Lleida.

En canvi, si es donés el cas que UDC es defès del seu líder actual i que es declarés obertament favorable a la independència, crec que CDC s’estimaria més mantenir la coalició. El que ja no tinc tan clar és que aquest canvi d’última d’hora fos convincent per a tots el votants. Això implicaria, probablement (començo a estar fart d’aquest adverbi!), l’activació del nou partit de Duran i Lleida (Emboliquem? No, de debò, no en recordo el nom, en aquesta sopa de conjugació verbal!) i, amb els meus millors desitjos per a Catalunya, espero que no els voti ni el lloro de la tieta.

I, bé, ho veieu més clar, després de la meva anàlisi? No, jo tampoc (us havia avisat); però començo a sospitar que ja sé perquè m’està pujant la tensió aquests dies, tot i les píndoles. Hauré de deixar de seguir l’actualitat política per motius de salut.

Passeu bé en aquest any tan intens. Intenteu-ho, almenys.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Andalusia, primera etapa

  1. SiscoGarcia ha dit:

    Estic bàsicament d’acord amb la teua anàlisi, tot i que hi ha coses que se m’escapen, altres que no sé què pensar i algunes que podria discutir; però no és això el que vull comentar ara mateix. M’interessa molt el que té a veure amb Podem i Ciutadans, i ací crec que tens raó. Al menys pel que fa al fet que són un producte mediàtic i que hi ha hagut interès a llançar-los m’atreviria a dir que contra Catalunya.

    El que no acaben d’entendre és que el panorama català és diferent i que el missatge «trencador» de Podem només ho és per a Expanya (emprant el teu encunyat), ja que al Principat no aporten res nou ni trencador, tot i que tinguen el seu nínxol i apleguen una quantitat important de vots.

    El que crec que fa palés el resultat actual és que, seguint el fil de la teua anàlisi, hi ha un percentatge importantíssim de gent que segueix informant-se pels canals «clàssics» i no busquen cap font d’informació alternativa, amb la qual cosa no hi ha cap possibilitat de canvi.

    Espere que al Principat la quantitat de gent que s’informa alternativament siga més gran i el 24M hi haja un canvi important que obri la porta al canvi definitiu del 27S.

    • Efectivament, aquesta és una de les claus: Catalunya i Expanya portem molts anys votant en clau diferent i no sembla que Podemos pugui tenir a casa nostra un resultat tan espectacular com el que ha obtingut a Andalusia –tot i que alguns escons sí que en traurà, crec jo, a costa de l’esquerra descafeïnada.

      Pel que fa a la meva «anàlisi», l’he feta a corre-cuita aquesta matinada, mentre lluitava per despertar-me i per no confondre els resultats d’ahir amb els de fa tres anys: no és gaire meditada i de segur que aquesta mateixa tarda hauré de desdir-me d’un bon grapat de coses. Però, mira, el ritme polític d’enguany és brutal i no dóna temps a pensar-hi massa les coses si no vols deixar-les anar a misses dites, paciència.

      I, no, tampoc no era l’article que tenia pensat per a avui.

      • SiscoGarcia ha dit:

        Jo no patiria massa per fer aquestes anàlisis a corre-cuita. Sí que és cert que no estan gaire meditades però els dóna una frescor que també és interessant… ja tindrem temps de matisar ;)

  2. Sergi ha dit:

    Molt d’acord amb el teu missatge de cuñao (perdó però em sona més autèntic en castellà. En la traducció al català trobo que perd matisos). Veig que coincidim força en aquests temes.

    A més, he après una cosa que no sabia. Portava uns mesos veient per twitter això de lampedusià i no sabia d’on venia. Ho associava a aquella illa italiana on arriben immigrants de tant en tant.

Els comentaris estan tancats.