El «mevisme», la nova plaga

Arran d’un comentari de l’amic Sisco a l’article Vot de càstig, m’ha tornat a rondar pel cap la idea del «mevisme», aquesta tendència que observo en independentistes de tota mena cap al que cadascú interpreta com la «meva» (la «seva») Catalunya independent. Gairebé ningú no ho dirà amb totes les paraules, però sembla que molts presumptes independentistes estan disposats a renunciar a la independència si aquesta no és del seu gust, si la Catalunya resultant no és la seva Catalunya somiada.

Entre els conservadors, aquest virus es manifesta en forma de temor a perdre els privilegis: independència, sí, però… com ens ho podríem fer perquè hi quedés tot «atado y bien atado»? Entre les esquerres, hom parla —deixeu-me exagerar una mica— d’una Catalunya social, antitaurina, feminista i vegetariana —i els independentistes vegans ja diuen que no, que o és vegana o res de res.

Em sorprèn que els mateixos que es queixen de com ens tracta l’estat espanyol s’estimen més restar-hi si la independència no és del seu color preferit. I ja estic veient que l’estètica ens farà espanyols. Si, he dit que ens farà espanyols, no que ens farà romandre a Espanya, perquè, si no ens independitzem, l’espanyolització de Catalunya es durà a terme en només dues generacions.

Per exemple, quan em diuen que una Catalunya sense voluntat social no és preferible a una Espanya sense voluntat social, em quedo desconcertat: entenc que una Catalunya social és preferible a una Catalunya no social, però aquest plantejament el trobo absurd. D’una banda, Espanya és tan social com els espanyols volen: els espanyols no volen una Espanya social i aconsegueixen evitar-la votant PPSOE; Catalunya (la Catalunya independent) seria tan social com el vot dels catalans determinés (i això, com en qualsevol democràcia, canviaria d’eleccions en eleccions). Els qui volen assegurar una Catalunya social (o antitaurina o feminista o vegetariana o vegana) pretenen impedir que els catalans ho votin cada quatre anys? Pretenen incloure-hi aquestes condicions en el paquet previ, com una mena de versió esquerrana del «atado y bien atado»? Pretenen que la Catalunya independent sigui encara menys democràtica que l’estat espanyol i imposar la seva visió del que és bo i del que és dolent per a Catalunya i per als catalans?

Les poques veus que s’han atrevit a dir que la Catalunya independent no serà ni millor ni pitjor que Espanya han tingut molt poc ressò, sospito que deliberadament. No serà xauxa, ni la Ciutat Maragda, ni el regne del preste Joan. Serà catalana, això sí —si és que ser catalana encara és ser alguna cosa. En canvi, aquells que volen blindar una Catalunya independent així o aixà són més escoltats o, com a mínim, tenen més difusió.

Semblen oblidar, però, que una Catalunya independent seria senyora del seu futur, i això és molt més del que tenim ara. Repeteixo: una Catalunya independent estaria en condicions de decidir el seu futur, i això encara no ho tenim. No entenc com pot haver independentistes que no ho vegin com una millora substancial, la mare de totes les millores. De fet, sempre havia pensat que aquesta era la gràcia de l’independentisme, triar per nosaltres mateixos.

També pensava que la democràcia consistia en acceptar, amb certa freqüència, decisions amb què no s’hi està d’acord, resultat de pactes poc reeixits o, en absència d’aquests, de votacions desfavorables. És la tensió entre l’individu i la societat, amb desitjos i somnis que no tenen per què coincidir amb els de la majoria: reconèixer que es pot ser minoria i acceptar que les coses no seran com nosaltres les volem forma part de les regles del joc democràtic.

Potser és que portem massa anys somiant i ja hem oblidat de quin color és el món real, i per això som incapaços de transigir amb una Catalunya sotmesa als dictats de Berlín i preferim, en canvi, estar sotmesos als dictats de Berlín… i als de Madrid. Potser perquè hem somiat massa ens volem estalviar les cadenes del TTIP… però acceptem seguir pagant les autopistes gratuïtes de l’Espanya Una. Perquè això és el que passarà si no aconseguim la independència, que continuarem pagant la festa dels altres, la festa dels que ens volen esborrar culturalment. O potser hem somiat tant que ja ens veiem participant de la política internacional abans de tenir les claus de casa nostra (manifesta’t, oh, tio Canya!).

O potser m’equivoco i és només una qüestió de calendari: els mevistes pensen que el govern que surti de les eleccions del 27 de setembre (suposant que el Parlament fos majoritàriament independentista) no es limitaria proclamar la independència, a aprovar una sèrie de lleis per a la transició nacional i a convocar eleccions constituents, sinó que governaria tant de temps com li fos possible i proposaria una constitució amb un caràcter molt concret. Probablement, en això tenen raó els mevistes.

Ara bé, el primer assaig electoral que ahir vam viure a Andalusia ens ha mostrat la irrupció de Podemos i de C’s a costa d’IU i del PP, més una lleugera disminució de l’abstenció: com es traduirà això, mig any més tard, a Catalunya? És difícil de preveure, però afegeix un factor més d’incertesa.

Més preocupant, però, que el resultat de les eleccions andaluses és la pèrdua de valor oficial del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, que serà substituït pel BOE el proper 1 de juny. Si això significa que les normes promulgades pel govern català no tenen validesa fins que siguin publicades al butlletí espanyol, pot acabar que la convocatòria d’eleccions signada pel MHP Artur Mas no sigui publicada en el BOE i que, per  tant, no tingui (o la llei espanyola no li reconegui) validesa: no serà aquest un maldecap molt més immediat que les hipotètiques característiques d’una constitució catalana que cada dia s’allunya més?

Crec que el mevisme és anterior, molt anterior, a la campanya d’ANC «La Catalunya que vull…» De fet, aquella campanya seria un símptoma d’aquesta malaltia. En certa manera, era com una nova versió del conte de la lletera, administrant una Catalunya independent abans de vendre la llet d’un Parlament amb majoria independentista. Era com escriure la carta als Reis de l’Orient. El més curiós és que gairebé tothom els hi demanava una república: molt lògic, tot plegat.

Mentrimentres, la caverna, fregant-se les mans.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El «mevisme», la nova plaga

  1. Sergi ha dit:

    Deia Partal que el país nou no serà el país que cap dels independentistes tenim al cap. Serà una mitjana de cadascun d’aquests països.

    El dia que ho entenguem potser sí que tindrem opcions de ser independents.

Els comentaris estan tancats.