Disset imbècils

Dimarts va haver molt de rebombori i indignació amb les piulades catalanòfobes que van circular per la xarxa arran del malaurat accident de l’avió que, després de sortir de Barcelona, es va estavellar als Alps francesos. Molts tuitaires van interpel·lar els comptes gestionats per la policia, la Guàrdia Civil i els mossos d’esquadra; hi hagué qui va insinuar que es donava un tracte diferenciat en funció de l’origen dels insultats. Finalment, la policia va piular que les piulades ofensives seran investigades.

Ahir, una altra piulada, en aquest cas del Vicent Partal, parlava de 17 piulades ofensives. Disset.

La quantitat es ridícula comparada amb les reaccions que van provocar en la xarxa. Disset imbècils (amb poc més d’una vintena de comentaris) que, sense el suport de les xarxes socials, haurien fet llurs comentaris en la barra d’un bar, els contertulians els haurien seguit el corrent o els haurien ignorat i ningú més n’hauria sentit parlar. Disset imbècils que encara no han entès que les xarxes socials pertanyen a l’àmbit públic i que això implica diferències pel que fa a les repercussions socials i legals de les opinions que s’hi expressen. Dissortadament, molta gent els va repiular.

Dissortadament per a les persones, potser milers, que se’n van sentir ofeses. Dissortadament per a l’empatia entre catalans i espanyols. Dissortadament per als espanyols, a qui van donar un motiu més de vergonya a nivell internacional. I dissortadament per als mateixos autors, qui, a més de quedar en evidència, podrien arribar a patir-ne algun efecte legal.

«Don’t feed the troll», diu el proverbi digital. Els qui es van prendre la molèstia de repiular aquelles frases van contribuir als efectes dissortats a què al·ludia en el paràgraf anterior. No han fet cap favor a ningú, només han contribuït a crear malestar.

És una llàstima que persones intel·ligents i sensibles perdin el temps i es posin de mal humor per culpa de disset imbècils. Evitar d’alimentar els trolls és difícil, perquè són hàbils amb la provocació i perquè tothom té un punt feble i vulnerable. Hem d’intentar, doncs, ignorar-los i, enlloc de retuitar-los, passar-ne la notificació a les forces de l’ordre, però evitant donar-los publicitat.

Ara bé, fa goig pensar que només hi ha disset imbècils entre quaranta milions d’espanyols: un 0’0000425%. Pagava la pena fer-los tant de cas? Si haguessin estat persones públiques, socialment influents, polítics, encara; però… disset imbècils desconeguts?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Disset imbècils

  1. edicions96 ha dit:

    M’agrada molt aquesta interpretació teua i la teua actitud, que compartisc al cent per cent. És una de les coses que trau de polleguera, amb les xarxes: que aquestes misèries de barra de bar que desqualifiquen un ésser humà, es converteixen en focus d’atenció. És que, en general, estem queferosos, eh…? Gràcies per aportar-hi sensatesa i per separar el gra de la palla. Els insults, i qualsevol manera de violència o assetjament, s’han de combatre amb mecanismes seriosos. Tota la resta és contribuir a la xafarderia i a la banalització d’allò que és realment greu i, com tu dius, concedir protagonisme a aquests energúmens.

  2. Josep Lladonosa Capell ha dit:

    És molt escaient en aquests temes d’insults segueixo una pràctica que un cop vaig llegir:
    per a mi, els insults són com els regals. Com que no els accepto, se’ls queda la persona que els diu… ;-)

Els comentaris estan tancats.