Més fulls de ruta

Comença a ser preocupant que, a aquestes alçades de la partida, els partits que ens haurien de dur a la independència encara estiguin discutint el full de ruta, és a dir, el com. Des del 2012, no només hauria d’estar ben definit, sinó mig aplicat (què passa amb les estructures d’estat?). Però, les coses van com van i, ahir, CDC, ERC, ANC, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) van signar un preacord pel full de ruta (és a dir, que no han firmat cap full de ruta encara, sinó només un esborrany). Preocupant; però, més val això que una pedrada en un ull.

El document (que ara.cat ha tingut el detall de publicar) és breu, només tres pàgines, però molt dens. Al meu parer, hi ha coses positives i d’altres que no ho són tant. Definir les eleccions del 27 de setembre com a «mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític substituint el referèndum que es va impedir realitzar» és ben important, una decisió clau. Llàstima, però, que, a l’apartat C, on es defineixen les línies generals de les relacions amb l’estat espanyol i amb la comunitat internacional, es deixi tot en l’aire en dir:

Mantenir una actitud expectant respecte a l’alternativa d’un referèndum vinculant per part de l’Estat espanyol sobre la independència de Catalunya.

Això indica una submissió, encara, cap a l’estat espanyol que fa molt de temps que no ens podem permetre i que, crec, els 2.300.000 catalans que vam participar al N9N no compartim: la decisió és només nostra i l’estat espanyol ha tingut massa temps per a exercir un paper democràtic en aquesta qüestió, i ja no és temps d’esperar res de l’estat espanyol, tret d’entrebancs i joc brut.

M’alegra la claredat (per comparació a les manifestacions tèbies a què molts polítics presumptament independentistes o sobiranistes ens tenen acostumats) amb què es contempla que les candidatures sobiranistes (per què no hi diu «independentistes»?) han de manifestar l’equivalència entre votar-les i votar independència, així com «l’aposta decidida per a la recuperació de l’estat social» (tot i que aquest paràgraf no m’ha semblat tan clar). Són dos punts que fan una mica de llum entre tanta ombra.

L’apartat B del document, que explicita els passos a dur a terme després del 27 de setembre, m’ha semblat una mica desdibuixat, inconcret. Potser això forma part d’una estratègia: donar massa pistes a l’estat espanyol perquè ens torpedini el procés no és cap bona idea, com ja hem pogut experimentar a bastament. I, de tota manera, el paràgraf «Exercici dels actes de sobirania necessaris per a construir el nou país» bé a ser com una mena de carta blanca per a dur a terme qualsevol cosa, inclosa una declaració d’independència.

Ara bé, que, com a resultat de la voluntat expressada pels catalans el 27 de setembre, es realitzi una «declaració sobiranista inicial, com a anunci i inici del procés cap a la proclamació del nou estat» ho he trobat una manera diplomàtica de dir que res del que hem fet des del 2012 ençà ha significat gaire des del punt de vista del procés: ni la Via catalana, ni la V, ni el N9N serien, segons aquesta interpretació, serien parts del procés. I, la veritat, que els partits, que sovint s’han mostrat tan dubtosos i desconfiats envers el procés vulguin esborrar la memòria i la importància política de tot el que ha fet el poble durant aquest temps no em fa ni gens ni mica de gràcia. I que això es faci amb el vist i plau de l’ANC i d’Òmnium em resulta, com a mínim, estrany.

En canvi, declarar que «El procés de transició democràtica no quedaria en cap cas supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d’aquesta declaració» torna a ser un cop que deixa fora de joc totes les declaracions de l’establisment espanyol sobre la inconstitucionalitat o il·legalitat del procés (abans fins i tot de ser pronunciades, com ja ha passat avui). Un detall que, suposo, va dedicat fonamentalment als observadors i futurs interlocutors internacionals.

Segueixen una sèrie de declaracions d’intencions (tot el document ho és, d’altra banda) que estan molt condicionades a les reaccions de factors externs: la voluntat de concloure el procés en menys de 18 mesos, així com les negociacions amb l’estat espanyol i amb la comunitat internacional per al reconeixement del nou estat.

Però, el document conclou amb una altra previsió que em torna a deixar perplex:

Al final d’aquest procés se celebrarà un referèndum vinculant sobre el text constitucional que culminarà l’exercici del mandat democràtic a favor de la constitució del nou Estat català. El resultat positiu d’aquest referèndum permetrà la proclamació de la independència.

El ressaltat és meu i representa la segona barrera o contradicció al caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre (juntament a aquell «quedar a l’expectativa d’un possible referèndum espanyol» que el preacord estableix a l’apartat C). És a dir, ben poca cosa serà aquest caràcter plebiscitari si no només pot ser anul·lat per un hipotètic plebiscit espanyol (que ja en forma d’esborrany de preproposta ja serviria per desmuntar tot el full de ruta), sinó que, a més, hauria de superar la revàlida d’un referèndum constitucional.

I és aquí on torno a dissentir del que han pactat aquests dos partits, aquestes dues associacions civils (a una de les quals estic afiliat) i un organisme que no sé si és polític, administratiu o civil. D’una banda, estan negant aquell caràcter plebiscitari del 27S que han establert a l’inici; d’una altra, estan barrejant dos conceptes que, des del meu punt de vista, són independents: la qüestió de la independència i la forma concreta que prendrà aquesta independència.

Així, em fa l’efecte que algú s’està s’està reservant un parell de cartes per poder fer marxa enrere si la Catalunya independent no surt al seu gust: un partit, fins i tot sobiranista (fins i tot, un petit partit sobiranista), sempre podrà impedir la independència animant els seus votants a dir no a una constitució catalana que no sigui del seu gust. I, com que anem justos de vots i com que els tres principals partits valedors del procés tenen idearis tan diferents, diria que el fracàs està assegurat si condicionem la independència a l’aprovació de la Constitució.

Un cop més, sembla que els fulls de ruta el carregui el diable (o potser és que tots els signants han hagut de cedir en alguna cosa, que no és menys perillós, però sempre ens obriria alguna esperança).

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.