Articles polèmics

Sempre he pensat que un bon article d’opinió ha de cridar l’atenció, sorprendre i impactar els lectors i fer-se conegut gràcies al boca-orella (avui, via xarxes socials). Un article que segueixi els esquemes tradicionals (presentació del tema; cadena de tesis i antítesis; conclusió) difícilment ho aconseguirà.

L’article que Alfonso Ussía va publicar ahir, 16 d’abril, en la contraportada de La Razón va aconseguir tot allò gràcies a que trencava els esquemes del gènere (i gràcies, també, a resultar força ofensiu per a molta gent: la provocació és un recurs de màrqueting). L’originalitat dels recursos emprats em va fer pensar que podia servir de base a una classe d’anàlisi periodística i, dit i fet, el vaig presentar a un grup de batxillerat. El resultat va ser tan satisfactori des del punt de vista pedagògic no em puc estar d’explicar-lo.

Vaig començar advertint els meus alumnes que, tot seguit, veurien projectat un article d’opinió «fresc del dia»; que l’analitzaríem i el comentaríem durant la classe; que podria resultar molest o ofensiu per a alguns i que, si fos així, els agrairia que s’enfadessin amb l’autor que l’havia escrit o amb periòdic que l’havia publicat, no pas amb mi, que només els hi presentava com a matèria d’estudi.

Em vaig assegurar que coneguessin el tipus de periòdic que és La Razón: espanyol, espanyolista i de dretes (en aquestos casos, és molt important establir el context de l’article). En dir-los-en el nom, ells mateixos van dir-ne les característiques (bo, en realitat van dir fatxa o feixista, no ho recordo amb precisió; jo ho vaig suavitzar emprant una terminologia més compatible amb els ideals democràtics —espero que els propietaris de La Razón i la seva direcció no se’n sentin ofesos).

Els vaig demanar, abans de mostrar-los-hi, que el «llegissin» bé; que es fixessin en els tres elements que el formaven (títol, text i imatge) i que miressin d’extreure informació de cadascun i que, per acabar, intentessin establir:

  1. quin havia estat el primer objectiu de l’autor en escriure’l;
  2. quins recursos hi havia emprat, i
  3. si els semblava probable que aconseguís aquell objectiu principal.

Als pocs segons de projectar l’article va haver-hi un conjunt d’exclamacions. Cal aclarir que aquesta reacció de sorpresa no és gens habitual quan estudiem i analitzem articles d’opinió o qualsevol altre text: estava clar que els havia colpit.

En aquell moment, m’hi van fer algunes preguntes; la primera, si el text estava escrit en àrab. Els quatre alumnes d’origen magrebí van confirmar que ho semblava, però que les lletres es veien massa borroses (no havia trobat a temps cap imatge amb millor resolució, una llàstima; la que porta Vilaweb es veu molt millor, però va sortir una mica tard i no l’havia vist) i, per tant, no podien assegurar-ho: van aventurar que podien ser lletres àrabs sense sentit en lloc d’un text escrit realment en àrab, però que no ho podien assegurar. Després d’aquests aclariments, es van dedicar durant un parell de minuts a llegir (només el títol, és clar) i a reflexionar.

Quan va ser evident que ja no anaven a seguir reflexionant (és a dir, quan van passar a fer comentaris entre ells), els vaig donar encara un minut més: d’aquest diàleg també solen sortir noves idees i nous punt de vista.

Després, i abans que poguéssim reprendre la primera pregunta, van començar a plantejar-me qüestions que no els havien quedat clares. Sempre hi havia algun altre alumne —o diversos— que en proposava una resposta, i gairebé sempre apareixia una resposta suficientment raonable com per donar-la per bona (recordeu que l’anàlisi de textos té un alt grau de subjectivitat: ningú pot aspirar a descobrir amb tota certesa la intenció de l’autor —bo, sempre hi ha algun imbècil que es creu en possessió de la veritat absoluta).

El primer dubte que em van plantejar era per què l’autor havia escrit l’article en àrab? Quants lectors té La Razón que sàpiguen llegir àrab? Els vaig haver d’aclarir que, en la meva opinió, només un percentatge ínfim de lectors d’aquest diari podria haver-lo llegit i, per tant, l’autor no podia pretendre que el llegissin. I, naturalment, encara entenien menys el per què d’aquesta elecció lingüística. En aquest punt, els vaig donar una pista: «torneu a llegir atentament el títol, observeu i tracteu d’interpretar la imatge».

Del títol («El porvenir de una Cataluña independiente redactado con esfuerzo en el idioma catalán del inmediato futuro dedicado con simpatía a Mas, Forcadell, Junqueras, Colom i Rahola con gato o sin gato»), van extreure sense problemes la primera interpretació de l’article: l’autor  sostenia que, en una Catalunya independent, la llengua oficial seria l’àrab. De la imatge (un barca vista per sota, amb un símbol que sembla àrab al centre, més uns rems pintats amb la quadribarrada), van interpretar que, segons l’autor, els catalans ajudaven els àrabs a venir a Catalunya. Potser us semblarà que no té cap mèrit fer aquestes interpretacions, de tan bàsiques; però, sabeu un cosa? ahir a la tarda encara vaig poder comprovar que persones adultes, acostumades a llegir la premsa tradicional, tenien grans dificultats per fer-ne les mateixes interpretacions, mentre que els meus alumnes no llegeixen la premsa gairebé mai.

Un cop fets aquests aclariments, i després que comentessin altres possibilitats d’interpretació, vam passar a elaborar la llista de possibles objectius de l’autor i les vam anar anotant en la pissarra:

Les intervencions dels alumnes tal i com van quedar anotades a la pissarra.

Les intervencions dels alumnes tal i com van quedar anotades a la pissarra.

No s’hi veu gaire bé, oi? Cap problema, les transcric tot seguit:

  1. denunciar que els catalans utilitzem els àrabs per al procés;
  2. molestar / ridiculitzar els líders del procés i els qui en són favorables;
  3. [transmetre que] la futura llengua de Catalunya, si s’independitza, serà l’àrab;
  4. [la] barca: [transmet que hi ha una] ajuda recíproca àrabs – catalans (indi);
  5. relacionar independentisme i jihadisme;
  6. fer perdre vots als indi;
  7. barca: els catalans manipulen els àrabs.

(Ja haureu deduït que «indi» està per «independentista».)

Després, vam estar rellegint-los i comentant-los. Vam observar que els punts 1 i 7 (els catalans utilitzant els àrabs) eren coincidents (i ho vam indicar amb la línia que els uneix per la dreta), que representaven una visió diferent a la del punt 4 (col·laboració entre tots dos grups), i que hi cabia també una tercera interpretació: els àrabs utilitzen els catalans. I que, a més, aquesta última podia ser la tesi amb que l’autor volia amenaçar els independentistes. Hi van sortir aspectes que no esperava que detectessin, com ara que irritar l’adversari el fa més propens a clavar la pota, en referència al punt 2.

Abans que el debat anés més enllà i fes canviar l’opinió inicial d’alguns alumnes (aquella primera interpretació que jo volia recollir i mesurar), els vaig proposar de votar quin, d’entre tots els objectius que havien acabat sortint, els semblava que era l’objectiu principal de l’autor, el més important de tots. Els vaig remarcar que només podien votar-ne un i els vaig donar un minut perquè acabessin de reflexionar. Tot seguit van votar i jo apuntava els resultats a l’esquerra del tot (amb la petita referència faceciosa a Eurovision: «Spain, zero points» —és el que té haver vist la inoblidable edició del «Ay, quien maneja mi barca? quien?»). Els resultats van ser, ordenats de major a menor, els següents:

  • 15 vots per a la 6, «fer perdre vots als indi»;
  • 3 vots per a la 2, «molestar / ridiculitzar els líders del procés i els qui en són favorables;»
  • 2 vots per a la 2, «denunciar que els catalans utilitzem els àrabs per al procés»;
  • 2 vots per a la 3, «[transmetre que] la futura llengua de Catalunya, si s’independitza, serà l’àrab»;
  • 1 vot per a la 4, «[la] barca: [transmet que hi ha una] ajuda recíproca àrabs – catalans (indi)»;
  • 2 vots en blanc (aquesta línia, a sota de la llista, la vaig esborrar després perquè necessitava espai).

Vam continuar discutint els resultats de la votació. Els qui havien votat altres opcions van veure de seguida que, efectivament, «fer perdre vots als independentistes» era l’opció més general i, per tant, que tenia més probabilitats de ser la principal. Després d’anar comentant les altres una a una, també van estar d’acord que, en realitat, més que objectius, eren eines per aconseguir l’objectiu general (a mesura que les comentàvem i interpretàvem com a eines, les anàvem marcant amb un triangle).

Un cop arribats a un acord sobre l’objectiu probable de l’autor, i com que el temps començava a escassejar, vam saltar a la tercera pregunta: creien els meus alumnes que l’autor havia aconseguit restar vots a l’independentisme? Un cop més, es va generar un debat amb força participació.

La primera opinió expressada va ser que sí, que faria perdre vots entre els catalans independentistes xenòfobs o racistes. Algú va respondre que no li semblava probable, perquè els independentistes, en general, no eren racistes. Aquí, un noi d’origen magrebí anava a fer-hi un comentari, però s’ho va repensar i va callar perquè, va dir, no volia que alguns companys se’n molestessin. Finalment, es va decidir i va explicar que ell, que va arribar a Catalunya feia 12 anys, havia observat com havia anat creixent, entre els catalans, el sentiment xenòfob.

Semblava que la classe s’anava a quedar silenciosa (possiblement, mentre feien memòria i procuraven analitzar si allò era versemblant), quan un altre alumne (aborigen, diríem) va confirmar que ell n’estava d’acord, que també havia observat aquell canvi (i que, casualment, les barbaritats que es diuen últimament sobre àrabs i musulmans havien tingut sobre ell l’efecte contrari i l’havien portat a una actitud més oberta).

Després de dedicar uns instants a comentar les possibles causes d’aquesta evolució cap a la xenofòbia (que, sempre segons els alumnes d’origen magrebí, podien ser tant algunes notícies de l’estranger com algunes que es produeixen a Catalunya), vam reprendre la discussió sobre l’acompliment del presumpte objectiu de l’autor. Un altre alumne va dir que, en realitat, aquest article podria fer que molts àrabs catalans es posicionessin a favor de la independència (jo els havia recordat que moltes d’aquestes persones ja tenien la nacionalitat espanyola i, per tant, dret a vot). Finalment, un altre va observar que era impossible saber amb certesa quants vots es perdrien d’una banda i quants se’n guanyarien per l’altra, cosa que impedia fer-ne una valoració precisa, posició que va ser ràpidament acceptada.

Al llarg d’aquest debat-anàlisi hi van sortir molts altres subtemes, tots ells molt interessants i que em van demostrar que l’article no els havia deixat indiferents; però, com que aquest comentari ja és massa llarg i com que se separaven bastant de l’article d’Ussía, no els afegiré aquí.

Només un parell de coses més, però. Vaig reprendre la pregunta sobre si allò era un text realment escrit en àrab; els vaig poder explicar, gràcies a l’article publicat a El Singular, que el text semblava traduït amb el Google Translator i copiat sense cap tipus de correcció posterior, amb la qual cosa resultava gairebé il·legible, i que el text original era, probablement, un antic article del mateix autor. Van riure bastant, perquè ells el fan servir sovint, el Translator, i saben que no és gaire fiable.

En acabar, vaig preguntar als quatre alumnes d’origen magrebí si s’havien sentits molests o ofesos per aquell article (com a professor, sempre em preocupa que els meus alumnes es puguin sentit incòmodes amb alguns textos que fem servir a classe, i no us imagineu fins a quin punt de susceptibilitat poden arribar alguns pares i mares); per a tranquil·litat meva, em van dir que no, en absolut. Això sí, un d’ells va comentar «Que el bombin, a l’autor» amb un to que reflectia una gran indiferència.

No vull acabar sense donar les gràcies al senyor Alfonso Ussía per haver-me facilitat material amb què muntar una classe sobre articles d’opinió i manipulació mediàtica (i, de pas, l’excusa per a aquest article): tot i que els recursos que hi va emprar eren repugnants, no deixava de tenir una certa estratègia intel·ligent que pagava la pena d’analitzar (no comparteixo l’opinió generalitzada que he trobat a diversos articles, no crec que el text d’Ussía sigui un nyap).

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.