Company Abel

Company Abel,

No sabem gaire coses de tu, encara: les dades són poques i confuses. Que et deies Abel; que eres de Lleida; que eres llicenciat en Història i feies classe de Socials; que eres substitut; que duies molt poc de temps al Joan Fuster. I que tenies 35 anys. No sé quantes d’aquestes dades seran correctes, ja que algunes han canviat amb el pas de les hores (fins i tot el teu nom); tanmateix, n’hi ha unes poques de les que no puc dubtar.

Per exemple, que, tot i no conèixer-nos, tot i no haver coincidit mai en el mateix centre, érem companys. Teníem problemes similars, il·lusions similars i el mateix treball que tan poc valora aquesta societat que ens ha tocat en sort (a tu, sort nefasta). Com que no ens vam arribar a conèixer, no m’atreviré a anomenar-te amic (per respecte, també, als amics reals, que, de segur, en tenies molts). Però érem companys i per això m’ha colpit tant, com a tots els professors i mestres de Catalunya, la tragèdia que has patit.

També sé que vas respondre al primer senyal que alguna cosa anava malament. Vas escoltar crits, vas saber que algú necessitava ajut i no vas dubtar en sortir de la classe on et trobaves per mirar de donar un cop de mà. Però et vas trobar amb un problema que et venia massa gran.

Perquè els professors som només això, professors, i no estem capacitats ni entrenats ni preparats per reaccionar correctament davant d’una agressió, sigui per part d’un adolescent amb les mans nues o carregat d’armes fins a les dents. De vegades, ni els professionals se’n surten i els professors no ho som pas.

Diuen que, avui, farem un minut de silenci a tots els centres escolars de Catalunya per recordar-te. Et mereixes aquest record, és clar que sí, i et mereixes molt més, igual que no et mereixies el que et va passar ahir. No sé quants alumnes, professors, personal administratiu i famílies hi participarem. No sé quants minuts de silenci i de record i de respecte hi sumarem entre tots. No ho sé; però, tampoc no importa: entre tots no podrem tornar-te ni un sol minut de la vida que has perdut. I eres massa jove, 35 anys.

No podrem tornar-te ni un sol minut, ni per a tu, ni per a la teva família, ni per als centenars d’alumnes que podries haver tingut, als que hauries ensenyat milers de coses meravelloses i valuoses. Perquè d’això no en tinc cap dubte: un professor que respon al primer senyal de perill i surt a ajudar companys i alumnes no pot sinó tenir el cor ple d’amor i de noblesa, d’atenció i de sacrifici envers els altres, les principals qualitats que ha de tenir un professor, un bon professor.

Tots els discursos que se’n faran avui, totes les lloances i recordatoris (com aquesta carta que no llegiràs mai) ni t’arribaran ni et serviran de res, perquè el buit que has deixat, Abel, no el podrà omplir ningú. Ens esforçarem per servar-ne la memòria, no hi podem fer més (i no et mereixes menys).

Descansa en pau.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Company Abel

  1. Josep Lladonosa Capell ha dit:

    Amén.

Els comentaris estan tancats.