L’art i les garrofes

Demà, Dia Internacional del Llibre, tornarem un altre cop al dret de l’artista a viure del seu art. És un clàssic de la primavera, com les flors i les al·lèrgies, i sospito que, demà, en moltes tertúlies literàries i en molts articles d’opinió, se’n parlarà[1]. M’hi avanço unes hores, doncs, i hi fico cullerada.

Dret a viure de la pròpia producció artística. Dret a intentar-ho, sens dubte; i, a més a més, dret a un sistema legislatiu que ho faci possible. Però, cal recordar-ho: l’última paraula la tenen (la tenim) els lectors (o el públic, si volem generalitzar a altres àmbits de la creació). També en podríem dir els consumidors o el clients, ja que hi ha un intercanvi monetari.

Però, és clar, si parlem de diners, de clients i de productes (llibres) o de serveis (lectura: pensem en les subscripcions a serveis de llibre electrònic), haurem passat de l’àmbit estricte de l’art (o de l’àmbit estricte de la literatura) a un de diferent —que ja existia, però que, en els darrers anys, ha integrat elements nous— on s’hi afegeixen les lleis del mercat: la llei de l’oferta i la demanda, el màrqueting, la fidelització (engagement, crec que es diu en anglès).

Com a resultat, allò del dret a viure de la pròpia obra, aquell concepte que semblava tan senzill, se’ns ha complicat fins a extrems que, fa quinze anys, només els experts en les tecnologies digitals podien aventurar (però no se’ls creia ningú, o gairebé). Ara, com fa cent anys, les lleis del mercat i el favor o el desfavor del públic posen cadascú al seu lloc (afirmació més que discutible, ho reconec; ja en parlarem un altre dia); amb una petita diferència, però: el lector disposa d’una oferta tan gran de lectures gratuïtes en format electrònic que, si volgués, no li caldria de comprar ni un sol exemplar en paper en tota la vida.

Per sort per als autors, els lectors continuem desitjant llegir moltes de les obres que, per un motiu o per un altre:

  • no es poden aconseguir de cap de les maneres en format digital, només en l’antic i antiecològic (diuen) paper; o
  • es poden aconseguir en format digital a un preu raonable i sense haver de lluitar titànicament contra barreres tecnològiques; o
  • les versions digitals i gratuïtes són tan dolentes que els lectors realment interessant acabaran adquirint una de les dues versions anteriors.

Però, és clar, molts autors —potser tots? no ho sé— poden haver experimentat una disminució de llurs ingressos en els darrers anys i poden haver-la atribuït a aquells llibres electrònics a preu imbatible que esmentava.

Però, siguem honestos (sigueu honestos, autors!): és la facilitat d’aconseguir versions electròniques de franc l’únic motiu possible per a aquesta disminució de les vendes i dels ingressos? Abans de donar les culpes a aquell factor que tant preocupa als editors (a molts editors, crec), heu parat atenció, estimats autors, a algunes possibilitats diverses? Us en cito unes poques:

  • cada cop hi ha més competència per endur-se el lector a les pàgines (més oferta, més títols) i una part del vostre públic habitual està diversificant els seus gustos;
  • en els darrers anys, l’oferta d’oci s’ha disparat: ja no competiu només amb el teatre, la ràdio, el cinema i la televisió, sinó amb els videojocs, Youtube, les xarxes socials i cinquanta mil productes nous que se m’escapen;
  • els gustos dels lectors evolucionen amb més rapidesa que la vostra capacitat per proposar temes nous amb tractaments originals (sí, ho sé: ara m’estic posant molt antipàtic, però només perquè alguns autors molt coneguts m’han fet patir el mal de l’avorriment per repetició) i, després de la tercera novel·la amb el mateix esquema, se’n cansen i busquen altres sabors, altres autors, altres mons (també hi ha qui no se’n cansa i esdevé fan fidelíssim de l’autor repetitiu, tot s’ha de dir); i, per acabar,
  • recordeu que estem patint un forta crisi econòmica des del 2007? teniu idea dels esforços que fan les famílies normals d’aquests país per arribar a finals de mes? (sí, ja ho sé: vosaltres també, no us ho nego) Abans de respondre amb superficialitat i prepotència «doncs, si no poden pagar els llibres, que vagin a les biblioteques públiques», pregunteu als bibliotecaris quin és el nivell d’adquisició d’obra nova en els darrers dos anys en aquest imprescindible servei públic, i quines diferències hi veuen respecte a dos lustres enrere (pregunteu-ho també en biblioteques de pobles petits, sortiu de Barcelona: Catalunya també existeix).

Però, és clar, hi ha d’altres causes que podríem anomenar «estructurals» i amb què tenim (teniu) mala peça al teler: si aspireu a viure escrivint només en català ho teniu realment difícil (com si aspireu a viure escrivint només poesia o assaig, generes tradicionalment minoritaris). Alternar català i castellà, o passar-se al castellà, millora una mica les possibilitats, però tampoc no és garantia perquè la competència és major.

A banda de tot això —i de moltes altres entrebancs, petits o grans, que podríem afegir-hi—, us heu parat a pensar des de quan poden, els escriptors, guanyar-se la vida escrivint? Ah, no! No em contesteu «de tota la vida» perquè us enviaré a la merda pel camí més curt! Sabeu tan bé com jo que la possibilitat no apareix fins a la creació de la impremta (segle XV), però que, en realitat, les primeres lleis que en donen la possibilitat real són molt posteriors. De fet, fins a l’Statute of Anne (1710),les lleis que afectaven l’activitat dels editors tenien com a principal missió la censura de les idees que s’oposaven al règim imperant i a l’Església.

És a dir, que el «de tota la vida!» al·ludit per bastants autors i editors en defensar l’antiguitat dels mals anomenats drets d’autor[2] es remunta a només tres segles. Repeteixo: només tres segles. Això no és tota la vida, senyors!

Molts autors, dissortadament, sembla que pateixen una variant de la síndrome d’Estocolm i accepten com a veritats els interessos dels seus amos editors (atenció! tinc un gran respecte pels editors: quan es dediquen a fer el seu treball, moltíssim; però, quan es dediquen a fer de lobby i pressionen fins a obtenir lleis que van en contra de l’interès general, com la LPI, gens ni mica).

Molts escriptors, dissortadament, han oblidat que la funció de les lleis que protegeixen els drets d’autor no és que puguin viure d’escriure, sinó fomentar l’escriptura i la publicació a través de la possibilitat d’un guany econòmic: l’objectiu és aconseguir un benefici social (més creació cultural i més difusió de la cultura) a través d’un benefici particular (guanys per a autors i editors). I, en qualsevol societat que aspiri a ser mínimament justa, les lleis han de defensar l’interès general davant de l’interès particular. Als autors que han oblidat tot això els recomano llegir Copia este libro, de l’advocat David Bravo (podeu llegir-lo en línia o descarregar-lo gratuïtament; si ja teniu una edat, el podeu adquirir en paper, ja que va ser publicat per l’editorial Dmem).

I, quina casualitat, David Bravo em porta al punt on volia arribar. Bravo ha posat el seu llibre a l’abast del públic de forma gratuïta. Amb el preu a que va sortir-ne a la venda la versió en paper (9’9 €), si se’n queda el 5% que sol ser habitual, no arriba a 50 cèntims per llibre: hauria de vendre’n 4.000 per arribar als 2.000 €, o 20.000 per treure’n 10.000 €. Desconec les xifres; potser ha superat les vendes de moltes novel·les, fins i tot de novel·les amb premis respectables, perquè el tema que hi tracta és d’interès general (i, sí, als lectors també els agrada llegir assajos, sobretot si estan ben escrits i el tema és de llur interès). O potser no, perquè bona del públic interessat té un nivell de digitalització superior a la mitjana i és probable que l’hagi pogut llegir en versió electrònica, no ho sé pas.

Però, tot això no és important. El que importa (el que m’importa avui) és que David Bravo és un autor que no viu d’escriure: és advocat, viu del seu treball com a advocat, i escriu i publica allò que li ve de gust, o allò que creu que ha d’escriure i publicar (no ho puc saber, no tinc el gust de conèixer-lo). Com s’ha fet durant segles i segles de la història de la literatura, David Bravo escriu, però treballa en altres coses per a viure.

I sembla que és això és el que no volen fer alguns dels autors actuals, que, durant tres segles, han gaudit d’una situació privilegiada entre dos grans esdeveniments culturals: la generalització i aplicació de les lleis del dret d’autor i l’adveniment del món digital. Molts editors lluiten contra l’evolució tecnològica com si poguessin amagar-la sota l’estora i fingir que no ha tingut lloc. Molts autors —i això m’omple de tristesa perquè sóc un enamorat de la literatura des que tenia tres anys— demostren una incapacitat d’adaptació que ja és tòpic comparar amb la dels dinosaures; però, dissortadament, la comparació és encertada.

Els agradi o no, a autors i editors, la tecnologia no farà marxa enrere i les lleis opressives només els serviran per guanyar-se l’antipatia dels lectors (ho diré més clar: per guanyar-se l’antipatia dels clients). I sabeu què passa quan una marca es guanya l’antipatia dels clients? Doncs, que els clients canvien de marca: si no em voleu creure a mi, que no sóc ningú, consulteu-ho a qualsevol especialista en màrqueting, que fins i tot un jovenot acabat de graduar us ho podrà explicar amb pèls i senyals. Plantegeu-vos, doncs, fer com David Bravo i tants d’altres i trobeu una altra manera de guanyar-vos les garrofes. Si de debò us agrada escriure, hi trobareu el temps.

Feliç dia del Llibre.

————————————————————

[1] Ja sabia jo que se’n parlaria: La Fira del Llibre de València alerta sobre pirateria i competència deslleial, amb referència directa: «i impedeixen així a molts valencians viure del seu treball.»

[2] Si són drets d’autor, com que és que, en més de la meitat dels casos, no estan en mans de l’autor, sinó d’hereus o de qualsevol que els hagi pogut adquirir? Drets d’explotació, si de cas, a partir del moment que ja no pertanyen a l’autor.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a L’art i les garrofes

  1. Sergi ha dit:

    És un tema complex. D’una banda, viure de l’art es pot considerar un privilegi (especialment si ho comparem amb feines més mundanes, de doblegar l’esquena). De l’altra, també és cert que certes persones potser haurien de tenir aquest privilegi. Quantes obres hauria pogut escriure Mozart si hagués hagut de treballar reparant pianos per sobreviure? Les obres no escrites per aquesta causa no serien una pèrdua terrible per a la Història de la Música?

    Centrant-nos en el tema dels escriptors i la situació actual digital, potser el problema no és tant que l’escriptor hagi de perdre temps en servir copes sinó que també ha d’aprendre a promocionar-se i moure’s per les xarxes socials, plataformes digitals, etc. I potser l’únic que sap fer bé és escriure. Aquí és on potser la feina de l’editor continua tenint sentit però evidentment, si no hi ha negoci, no hi ha editor.

    • He comentat concretament que valoro molt la feina de l’editor quan fa d’editor i no de lobbista.

      Pel que fa a l’exemple de Mozart, crec que va viure dels mecenes durant bona part de la seva vida. Era una mica similar a ser funcionari. Crec que només parcialment i només durant alguns períodes, els seus ingressos van dependre d’aventures empresarials. Ignoro si es va poder beneficiar d’alguna llei de la propietat intel·lectual ni si això representava molt o poc. Com a aficionat a la música clàssica, sí que et puc dir que moltes de les seves obres m’avorreixen: les que m’agraden, m’agraden molt, però són ben poques. No sabrem mai si va adquirir la destresa per a composar les grans obres a partir de la pràctica amb les obres menors, o si, pel contrari, va escriure obra menor quan no se li ocorria cap obra gran. En el cas, per exemple, de Lope de Vega, i sense ser-ne un especialista, tinc clar que va escriure molta morralla (però això no li treu ni un punt de valor).

      No crec que haver de buscar-se la vida lluitant amb un treball o amb diversos sigui un inconvenient per a l’escriptor; més bé, tot el contrari. No és el mateix lluitar per la vida que inventar-se-la; és la diferència entre un Melville i un Verne (sense treure al segon la capacitat d’enganxar a la lectura generacions senceres de joves, jo entre tants d’altres), una diferència que es percep a cada pàgina. No sé si m’hi explico.

      Que l’escriptor hagi de fer, també, d’editor, és cert, és un inconvenient. Però, oi que trobar un editor no ha estat mai una tasca fàcil? Ni publicar el primer llibre, ni entrar en la «roda» dels autors que criden d’aquí o d’allà per participar en tertúlies o jurats, per demanar-los articles o encomanar-los conferències. Això diria que no ha canviat gaire: hom no es presenta a oposicions a escriptor i, en aprovar-les, s’ho troba tot fet.

      Tornant a l’escriptor-treballador, crec que recuperarem intensitat i qualitat. No perdrem quantitat, perquè cada cop hi ha més gent que escriu i més facilitats per autopublicar-se. Només és una opinió, és clar.

      Però, com molt bé dius a l’inici, és un tema molt complex (i, a més a més, només estem als inicis d’aquests canvis irreversibles).

  2. Retroenllaç: Dia del Llibre (i del Drac) 2015 | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.