Un fet aïllat?

No, no i no. No es pot dir que l’assassinat del company Abel a l’Institut Joan Fuster fos un cas aïllat. Bo, és pot dir; però és mentida. I fixeu-vos que dic «mentida» i no pas «error», perquè la gent que ho ha dit no pot al·legar manca d’informació. L’assassinat d’Abel ha estat el punt més alt d’una escalada de violència que va començar fa molts anys; el que ha canviat és només la intensitat: dir-ne «un cas extrem» seria correcte, però de cap manera «aïllat».

En el nivell més baix d’aquesta piràmide de violència hi ha la violència verbal: les manques de respecte per part d’alumnes i de pares i mares a mestres, professors i personal administratiu són tan freqüents que ni tan sols les contem. Són tan freqüents que ni tan sols les tenim en compte. Un error, ho reconec, perquè això treu importància als casos més greus. Però, quina culpa tenim que els alumnes vinguin tan maleducats de casa o del carrer?

El segon graó és l’insult directe. En sentim molts al cap del dia, al cap del mes, al cap del curs. D’on ve aquest odi envers els qui treballem només que pel bé dels nostres alumnes?

El tercer són ja les amenaces a la propietat: et punxaré les rodes, et cremaré el cotxe

El quart nivell són les amenaces a la persona: et denunciaré (per posar-te deures? per dir-te que callis i que deixes que els teus companys puguin aprofitar la classe?), et trencaré la cara.

El cinquè esglaó deixa el món verbal i passa a la destrucció de propietats del professor: un intermitent trencat, les rodes punxades, un vidre. I la impunitat total: sense testimonis, sense una gravació que demostri res, se’t riuen a la cara amb aquell riure burleta que ho diu tot i no fa sinó augmentar la sensació d’impotència, la ràbia i el malestar —que, en aquest punt, de segur que t’ha fet passar més d’un cop pel metge.

El sisè nivell és l’agressió. Les lesions, la visita indispensable al metge i, aquest cop, inevitable, al psiquiatra. I t’has de callar, perquè encara hi sortiràs perdent si presentes una denúncia: la llei sempre es posa, en primer lloc, de costat del menor, i et podries quedar sense treball i sense sou fins que un llunyaníssim judici aclarís tot… si no és que encara el perds.

Al setè nivell, a l’assassinat, va arribar el company Abel fa una setmana. La punta de la piràmide de la violència; o la punta del iceberg. I, no, no és un fet aïllat: és un cas extrem, és el desbordament d’una sèrie de fets que van tots lligats, que es podien haver aturat o, si més no, es podien haver abordat en les fases inferiors i haver fet més difícil d’arribar a aquest punt. Ara, tot són bones paraules (tan barates…) i ja veurem si hi ha alguna comissió perquè estudiï el cas i hi faci alguna proposta (més paraules…) perquè no torni a passar.

Toquem ferro i esperem no arribar al huitè nivell: posar-se de moda.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.