És el que és

Els eufemismes constitueixen una de les parts més divertides de qualsevol idioma: representen, si les analitzem amb cura, una llista ben completa de les pors i dels temors del poble que les fa servir. En aquests temps, però, de convergència lingüística, els nous eufemismes ja no ens poden donar aquesta informació perquè es repeteixen gairebé idèntics en totes les llengües.

Això passa, per exemple, amb un dels més freqüents tant en català com en castellà: referint-se a una situació delicada, l’orador dirà «és la que és» o «és el que és» i deixarà que cadascú interpreti la frase seguint el propi gust. No només s’estalvia de transmetre un missatge negatiu (que queda amagat darrere d’un altre que sembla neutre), sinó que encara pot tenir la sort que cada oient l’interpreti segons els propis gustos i no capti ni de lluny allò que es pretenia amagar.

Sembla que darrer a emprar un eufemisme similar ha estat el futur expresident Rajoy qui, ahir, a València, quan evitava parlar del cas Rus (o Dipugate, com diuen alguns), va voler excusar els «errors» de la gent del seu partit amb una expressió no menys gloriosa: «Somos como somos.» Suposo que només va acontentar els més fanàtics, perquè també hi ha gent honrada dins del PP que se’n sent profundament avergonyida.

Aquest eufemisme, però, té connotacions bíbliques, ja que s’assembla sospitosament a l’enigmàtic «Jo sóc el qui sóc» (Èxode, 3, 14) amb que el déu dels jueus es presentà a Moisès. I si a Jehovà li va donar tan bon resultat que milers de milions de creients —entre jueus, cristians i musulmans— el segueixen, per què no haurien d’emprar els nostres polítics la mateixa estratègia de la confusió? Sobretot, a polítics messiànics propensos a missatges de l’estil «o jo o el caos.»

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.