SuperVivienda

L’inici de la campanya de les locals ha destapat el tema de les performances d’Ada Colau com a SuperVivienda. Una part de la premsa i del públic s’hi ha acarnissat, sobretot pel fet contradictori que, en aquelles aparicions, atacava ICV, els seus socis actuals (però no només atacava ICV).

M’ha sabut greu, però, que molts titllin de risibles aquelles actuacions. Em sap greu i em sembla injust. Injust, perquè la causa que defensava amb aquelles aparicions estrafolàries era ni més ni menys que el dret a l’habitatge, un dret recollit a la Constitución Española del 1978 i que, dissortadament, cap govern democràticament elegit ha tractat de garantir de debò. Injust, també, perquè alguns dels qui ara en fan mofa, en aquelles ocasions li van donar suport o en van expressar simpatia.

No sé de qui va néixer la idea de crear el personatge de SuperVivienda. Dubto que fos de la pròpia Colau: aquestes coses solen ser cosa d’un grup i entre tots els membres van arrodonint i perfeccionant el projecte. Potser ara se’n burlen alguns dels qui, en aquell moment, no van tenir valor per encarnar el superheroi. Potser va ser l’Ada Colau l’única que va fer un pas endavant i va atrevir-se a defensar d’una forma tan xocant un dret fonamental (fins i tot, sembla que li va agafar gust: els que tenim el cuquet del teatre ho veiem d’allò més normal).

Em preocupa veure que són tan pocs a recordar que, sovint, l’única manera d’arribar als mass media és a través de manifestacions agosarades (penjar-se d’una torre d’alta tensió, arriscant-hi la vida) o absurdes (disfressar-se de superheroi), perquè els mitjans tradicionals no gaudeixen de la independència que caldria per a dur a terme dignament llur responsabilitat informativa. Em sap greu comprovar que alguns han comparat SuperVivienda amb el senyor Ruiz Mateos quan defensava els seus interessos personals disfressat de Superman a la veu de «¡Que te pego, leche!»: hi ha un món de diferència (per més graciosa que sigui la comparació).

Ada Colau es vestia de superheroïna i feia un paper estrambòtic, d’acord. Però, si us plau, no perdeu de vista que aquella Ada Colau amb capa i antifaç era molt més digna de respecte i, fins i tot, de simpatia i admiració, que no pas aquesta que, després d’afirmar que no es dedicaria mai a la política, avui es presenta candidata a l’alcaldia de Barcelona. Llàstima, però, que les contradiccions acumulades treguin tota la credibilitat a aquelles accions.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.