Qüestió de classe

En qualsevol societat, quan un grup s’atribueix en exclusiva una funció, esdevé «classe». O, millor dit, exigeix que se la consideri com a tal i comença a acusar d’intrusisme a qualsevol ciutadà que no en formi part però que pretengui fer el mateix que, en exclusiva, s’ha atribuït el grup en qüestió.

No sé quin grup va ser el primer en aplicar aquesta estratègia. Potser van ser els xamans, els primers bruixots de la tribu, els predecessors de la «classe religiosa». O potser van ser el guerrers de la tribu, quan van acaparar el poder per la força i es van transformar en el germen de la «classe noble» o «classe aristocràtica». Aquesta va evolucionar cap a la «classe política» que, en els nostres dies, acapara (i aclapara) l’administració de la cosa pública i rebaixa els ciutadans a la categoria d’administrats.

En qualsevol cas, el procés de «classisatzió» sempre comença per l’autoatribució en exclusiva d’una funció —que, abans, tothom compartia— per a complir el seu objectiu: l’obtenció d’una quota de poder.

Després que el poder religiós i el militar van estar acaparats, la creació de noves classes va passar a requerir cada cop més intel·ligència i més creativitat.  Per això era lògic que, en algun moment, fossin aquests dues les característiques reclamades per algun grup que aspirava a esdevenir «classe»: la «classe intel·lectual» i la «classe creativa».

Els intel·lectuals (també dits pensadors) s’atribueixen en exclusiva (en grau suficientment superlatiu com per considerar-lo exclusiu) la intel·ligència o la capacitat de pensar, d’on es dedueix que la resta de les persones no pensen o no ho fan bé: si això no és menysprear a la resta de les persones, ja em direu què és. De fet, fa molts anys que interpreto el mot «intel·lectual» com un insult: no se m’acut res de més classista, aristocràtic i repel·lent. I, com a classe que gaudeix d’un poder tan especial, els «intel·lectuals» reclamen fama, respecte… i, generalment, una càtedra (universitària o no), és a dir, diners, ser mantinguts pel conjunt de la societat.

Els artistes (que, per cert, en els inicis eren simples i honrats artesans) també han constituït en els darrers dos segles i escaig (jo diria que des del romanticisme) una elit que exigia admiració, fama i… sí, també diners. Sembla que, ara, han pres consciència de classe en un sentit ample i es volen fer dir la «classe creativa». Igual que la classe intel·lectual fa amb la intel·ligència, aquests pretenen atribuir-se en exclusiva o en grau superlatiu els dons de la imaginació i de la creativitat, com si totes les persones no en tinguéssim una bona dosi de l’una i de l’altra (especialment, els nens).

I què reclama aquest il·lustre col·lectiu tocat per la mà de les muses? Doncs, conservar allò que han aconseguit al llarg dels temps: fama, respecte, admiració… i ingressos, que sembla, si donem fe a llurs discursos, que ja no són tan prosperosos com abans (i això va en detriment de l’Art, és clar).

Ara bé, si investiguem una mica amb atenció, veurem que, en els darrers anys, els ha sortit tanta competència que, en realitat, el que han perdut és la fama, el respecte i l’admiració (o, simplement, l’atenció del públic, orientat a altres novetats). I, sense tot això, difícilment es poden mantenir els ingressos.

En efecte, a la dècada dels 80, el món editorial i musical ja estaven saturats per una oferta tan rica i variada que els debutants no es podien obrir pas si no era amb gran fortuna o amb la complicitat de les empreses dominants (si no posaves els teus temes als peus de la cadena de ràdio d’Alí Babà o si no queies en gràcia a l’editor de fama planetària, no aconseguies mai l’èxit per més inspirades que fossin les teves obres). En aquell moment, la irrupció de la informàtica domèstica va oferir una nova font d’oci, els videojocs. Més tard, Internet ha permès que qualsevol s’autopubliqui en qualsevol art: literatura, música, fotografia, vídeo… i també en videojocs, és clar. Els amos de les multinacionals de l’oci estan horroritzades davant de la possibilitat de perdre el control del mercat i, és clar, trauen tota l’artilleria per a impedir-hi els canvis.

Aquesta allau d’oferta cultural i artística demostra, per altra banda, que la intel·ligència, la inspiració i la creativitat no són patrimoni d’uns pocs, que no pertanyen en exclusiva a cap classe intel·lectual o creativa. Aquest allau demostra que les «classes» són el producte comercial d’unes empresses que viuen de la comercialització de les obres dels autors que elles mateixes consagren. Demostra, també, que els autors consagrats —la «classe creativa»— tenen més de creació —creats per un imperi comercial o un altre— que no pas de creadors. Demostra que, com qualsevol estructura de poder, els empresaris de la «cultura» són l’autèntica «classe», els vencedors en aquesta batalla per arravatar a la societat les seves capacitats. I demostra que, si aspirem a una societat més igualitària, si aspirem a no ser corders en mans dels llops que marquen les modes, faríem bé de desconnectar-nos d’aquests grans manipuladors intel·lectuals i artístics que són la televisió, la ràdio, el cinema de superproduccions, els segells discogràfics internacionals i les editorials d’abast planetari o galàctic.

De la mateixa manera que hom recomana acudir al comerç de proximitat, a la botiga de la cantonada, com a forma de protegir la biodiversitat, l’economia local i la varietat en tots els aspectes de la vida, ha arribat l’hora, també (ja fa molt de temps, en realitat), de recomanar les produccions independents penjades al Youtube, els podcasts dels aficionats amb visions originals, els petits cinemes que ofereixen produccions exòtiques, la música lliure que abunda en la xarxa, les editorials independents o els milions de contes, novel·les, poemes i articles que hi podem trobar: si no volem acabar amb el pensament uniformat, és l’hora d’aprofitar l’accés que Internet ens ofereix i gaudir de la creativitat i de la intel·ligència que tots els humans posseïm. I de conrear aquests dons de la manera més completa possible.

És el moment que els escriptors assumeixin que són minoria davant dels lletraferits.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Qüestió de classe

  1. Jaume Ortolà ha dit:

    Una reflexió interessant. Ara, el fet que tota la diversitat del món l’hàgem d’anar a cercar al YouTube també és una paradoxa. El que hi ha és una aliança d’interessos entre els més grans (posa-hi Youtube, Amazon…) amb els més petits (escriptor autoeditat…). Que hi haja una certa “jerarquia intermèdia” crec que també és saludable, precisament per a salvaguardar la varietat, la qualitat, la llibertat d’elecció, etc.

    • Benvingut i gràcies pel comentari, Jaume.
      L’al·lusió al Youtube (no el miro gaire, no sóc de vídeos, jo) era per posar un exemple conegut per tothom: hi ha milers d’opcions més. I aquesta era la idea que volia remarcar, que hi milers d’opcions més que als anys vuitanta, que l’oferta cultural i d’oci s’ha multiplicat de tal manera que no es pot ni quantificar i que això ha afectat als mercats, per més que alguns vulguin amagar aquest detall.
      M’agrada molt la idea de l’«aliança d’interessos», la trobo molt encertada. Tornant a l’exemple de Youtube, aquesta no obtindria ingressos per publicitat si no hi hagués una multitud d’usuaris (incloent-hi organitzacions i empreses) generant i penjant-hi continguts, i tothom en treu beneficis.
      Pel que fa a la jerarquia intermèdia, prefereixo pensar-m’ho amb calma, ho veig complex. Potser m’hi has suggerit un altre article, qui sap!

Els comentaris estan tancats.