El descrèdit de les ideologies

Us heu fixat? De cara a les eleccions locals del diumenge proper, han aparegut moltes llistes conjuntes, moltes coalicions, amb noms més suggeridors que no pas ideològics. Si agafem l’exemple de Barcelona, ens trobem amb Capgirem BCN, Barcelona en Comú, Millor Barcelona, per esmentar-ne només les més conegudes.

Què se n’ha fet de les antigues sigles que, si més no, resumien els punts clau de la ideologia del partit? Tot i que ja ningú no se’n creu ni la essa ni la o, PSOE eren unes sigles clares (anàlogament per al PSC, de qui ningú no es creu ni la essa ni la ce) o el PSUC (viu, zombi, vampir o difunt que sigui);  PCE, comunista; ERC, republicana i d’esquerres. També SI té un nom força indicatiu (objectiu principal: la independència de Catalunya). Les UCD i CDS d’Alfonso Suárez indicaven, si més no, una centralitat. Ara, però, s’imposen els noms que no expliciten res: suggeridors, motivadors, inspiradors, eteris, però que no donen cap pista sobre la ideologia que el anima.

Els noms camuflats, però, són un mal ben antic en el sistema partitocràtic espanyol i català: Plataforma per Catalunya no indica, a través del nom, quin tipus de Catalunya proposa ni com la vol construir; Ciudadanos sembla indicar, directament, l’absència de qualsevol ideologia; CDC i UDC tampoc aclareixen gaire cosa amb els noms, tret de ser democràtics i catalans (i quin partit s’atreviria a definir-se com a «antidemocràtic»?); IU (tot i que fent palesa, com ERC, la seva inclinació genèrica envers l’esquerra) va ser una maniobra per amagar un PCE que havia perdut gas; Podemos és l’exemple de la indefinició feta nom (què és el que poden?); Reunificació valdria també per a un partit unionista. I no oblidem el rei dels noms enganyosos: el PP (antiga AP), què té de «popular»? Com han gosat anomenar Partit Popular (ço és, del poble) al partit dels rics, dels empresaris, dels capitalistes liberals i dels nostàlgics de la dictadura?

Les coalicions, però, arriben a un altre nivell del nomenclàtor polític. En alguns casos (Barcelona en Comú), sembla que hi ha una certa intenció de dissimular sigles en clara decadència (ICV-EUA no apareixen per enlloc a la pàgina d’accés), camuflant-les amb partits suposadament nous (Podemos) però amb funcionament jeràrquic tradicional, juntament amb figures mediàtiques sense cap ideologia clara (a més d’Ada Colau, hi veiem els rostres de Teresa Forcades i de Pablo Iglesias, tot i que no són candidats a Barcelona ni a enlloc). A més a més, BeC és un cas extrem, perquè també ha experimentat un canvi de nom en descartar l’inicial, Guanyem Barcelona, que ja presentava aquesta indefinició de principis i de composició (parlo sempre a nivell del nom).

El cas de Capgirem Barcelona és una mica diferent: un cop accedeixes a la web oficial, veus, al primer cop d’ull, que les CUP en són el principal partícip. La sensació que transmeten (o que em transmeten) és que han renunciat a presentar-se amb les pròpies sigles per tal de facilitar que altres persones, moviments o partits s’hi puguin sumar: seria una mena de delicadesa diplomàtica. A altres, però, no els ha calgut recórrer a aquest recurs per incloure independents en les seves llistes, com ara ERC. Aleshores, per què les CUP sí que ho han fet? Ha estat realment per una qüestió de delicadesa que no ha sabut exercir ERC? O potser els preocupava la sensació de por (por de la seva radicalitat) que poden inspirar les seves sigles?

A Millor Barcelona, trobem reunits dos antics companys de viatge, Solidaritat Catalana per la Independència i Reunificació, ven visibles, com en el cas de la CUP, en la part superior de la pàgina d’accés. Potser, sota el nou nom, volen dissimular la davallada que van patir fa uns anys en quedar fora del Parlament? No ho sembla, si ho comparem amb BeC. O volen donar a entendre que hi van en igualtat de condicions?

En qualsevol cas, diria que, tant pel que fa a partits de creació relativament recent com a les agrupacions electorals, els noms semblen dissenyats des d’un departament de màrqueting, centrat en fer atractiu el producte, i no pas per un grup d’ideòlegs que vulguin deixar clares les línies bàsiques del partit.

I potser és això, potser les ideologies han caigut en tal grau de descrèdit que, per vendre el producte (per obtenir més vots), és aconsellable amagar-les, dissimular-les. Però, d’on vindria, si hi és, aquest descrèdit? Potser no ha estat la manca de coherència de les persones amb els ideals la què ha generat aquesta desconfiança? I, en alguns casos (en molts, tristament), no ha estat la corrupció de les persones la ha fet créixer la malfiança envers els partits? Aleshores, si les persones són les mateixes, la possibilitat de canvi és nul·la.

Reconec, però, que si comparem els noms ideològics amb els marquetinians, arribem a la conclusió que tan enganyoses són unes sigles clares però traïdes per les actuacions reals d’un partit, com les que directament s’amaguen darrere de la indefinició més poètica. De fet, qui sap si aquest amagar-se no és, fins i tot, més honest: no confessar cap ideologia és tant com confessar l’absència total d’ideologia. I, qui es dedica a la política sense cap ideologia, ja sabem quina ideologia té.

Partits i coalicions amb noms estranyament poètics, fotografies dels líders en lloc de sigles i símbols: sigui com sigui, sembla que els partits —tal i com els vam conèixer durant el segle XX— estan en crisi. La qüestió és si faran alguna cosa real per superar-la, per canviar llur funcionament i adaptar-se a una democràcia més real, o si continuaran aplicant recursos de màrqueting, superficials, per sobreviure, però sense cap rectificació en profunditat.

Jo, com de costum, no me’n faig gaires il·lusions.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.