Pixelar la política

Ahir va córrer per les xarxes una magnífica instantània del fotògraf David S. Bustamante que mostrava una Soraya Sáenz atònita davant de la mirada acusadora d’una nena. La fotografia va aparèixer en la portada de El Mundo Cantabria i aviat es va difondre, amb gran èxit, per les xarxes. Bustamante, via Twitter, explica que va comptar-hi amb l’autorització dels pares dels nens que hi surten.

Aquest tema és important i delicat: les lleis protegeixen els menors fins i tot de l’ús no autoritzat de llur imatge (autorització que, com és natural, depèn dels pares). Aquest detall té conseqüències que molta gent desconeix.

Per exemple, els mestres, si no disposen de l’autorització corresponent, no poden fotografiar els nens durant activitats escolars o extraescolars: si un grup de nens està realitzant un mural per a una exposició, el professor de plàstica no pot fer-ne una fotografia per immortalitzar-ne el moment tret que compti amb les autoritzacions dels pares de tots els menors.

Passa el mateix amb excursions o viatges: si els professors volguessin fer-ne un reportatge per als àlbums recordatoris del centre, haurien separar els alumnes «no autoritzats» i fotografiar només els «autoritzats». En la pràctica, en aquestes ocasions, la major part dels professors ens limitem a fotografiar paisatges i monuments, que no solen donar tant de problema; les activitats escolars i extraescolars continuen realitzant-se, però els centres ja no solen fer-ne àlbums fotogràfics per conrear l’enyorança.

Per al fotoperiodista, en canvi, les conseqüències d’aquesta legislació són més greus: representa un impediment directe a la seva feina. Imagineu que els pares dels nens que surten en aquesta fotografia no haguessin donat l’autorització. El fotògraf només hauria pogut optar entre dues opcions: no publicar la foto o publicar-la pixelant els rostres dels nens. Feu-ne la prova, si voleu, amb un bon editor d’imatges, com ara Gimp (no l’he penjada aquí perquè no en tinc els drets): en aquest cas, la imatge resulta totalment incomprensible (quin és el motiu de la sorpresa i de la incomoditat de la vicepresidenta? no s’hi pot interpretar), amb un valor periodístic gairebé nul i sense la capacitat d’impactar el públic tal i com ho ha fet la foto original.

De segur que tots recordem la fotografia d’algun nen desconegut que ens ha cridat l’atenció pel seu valor artístic, pel missatge que ens transmet, perquè ens emociona. Fotografies que potser han guanyat premis internacionals i han fet famosos els autors. Ja ens en podem anar oblidant: si els pares no autoritzen la foto, no es podrà ni tan sols disparar.

Aquesta limitació és per un bon motiu, és clar. Però és una llàstima haver d’amagar les carones dels nens, sempre simpàtiques (fins i tot quan mostren enuig, com la protagonista de la foto); personalment, són ben altres les cares que voldria deixar de veure. Potser diumenge, 24 de maig, en podem pixelar algunes de ben lletges.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.