Escenari complex

Les eleccions locals a Catalunya s’han tancant creant-hi un escenari complex: complex per la fragmentació, que augmenta en molts consistoris, i complex de cara al procés per la independència, que, tot i haver guanyat vots, regidors, alcaldes i diputacions, ha perdut de —moment— la complicitat i el lideratge de Barcelona. Ara bé, no totes dues complexitats les valoro igual.

Em sembla molt positiu que hagin entrat noves opcions polítiques als ajuntaments i que en trobem alguns amb fins a vuit llistes diferents: això vol dir que augmenta el nombre de sensibilitats polítiques representades, cosa que millora una mica l’obsolet sistema partitocràtic. Tanmateix, encara queda a anys llum de l’opció que prefereixo: la democràcia directa, els ciutadans prenent per si mateixos cadascuna de les decisions cabdals del municipi. Si més no, els nostres representants hauran d’exercir el noble art de la negociació i arribar a acords: practicar-ho sempre ve bé.

En canvi, em preocupa més l’efecte que els resultats de les eleccions poden tenir sobre el procés. Els optimistes subratllen que s’han guanyat prop de 300.000 vots per part del conjunt de les forces sobiranistes (CiU, ERC, CUP) i que les unionistes n’han perdut un 100.000. Que el vot sobiranista ha passat del 38 al 45% respecte a fa quatre anys. Que el vot sobiranista ha guanyat les quatre diputacions.

I tot és molt positiu, ja ho crec. Però el sobiranisme ha perdut Barcelona, el cap i casal, la nostra finestra al món. La nostra imatge al món. Barcelona queda en mans d’una coalició complexa (tot és molt complex en aquest moment) que combina una figura mediàtica (Ada Colau), un partit emergent (Podemos) i un partit de l’esquerra clàssica en hores molt baixes (ICV). Una figura i un partit emergent que s’han passejat per les televisions espanyoles abans d’haver obtingut cap representativitat (per què? a canvi de què? per a obtenir què?). Que han passat de reconèixer el dret a decidir a negar-lo i a tornar a afirmar-lo (i esperem que la cosa quedi així). Que han passat de la radicalitat social i econòmica a postures tan moderades com les del PSOE. Una barreja imprevisible.

En aquest moment, de cara al procés per la independència, trobo que és just fer recaure sobre ERC i CUP la responsabilitat d’atraure aquesta formació tan misteriosa perquè mantinguin, com a mínim, el suport al dret a decidir i que no acaben sent el que molts ens temem, un obstacle. Les primers manifestacions d’Ada Colau fan pensar que això és possible, però no vull pecar d’optimista.

Que l’escenari sigui complex (més complex que abans) no vol dir que la independència sigui impossible. Però no ens podem permetre cap errada: no hi ha marge d’error.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.