Pactes i eixos

Després de les eleccions locals, considerava que els pactes per triar batlles es podrien definir sobre dos eixos: el tradicional esquerra-dreta de tota la vida i, d’altra banda, l’eix sobiranisme-espanyolisme. I, en certa manera, ho he encertat; però, no de la manera que m’agradaria.

Tenia la infundada esperança que els partits compromesos amb el procés tindrien en compte les recomanacions d’ANC i mostrarien preferència pels pactes sobiranistes. Llegint els titulars i les piulades sobre els pactes locals en ferm o per concloure, però, trec la impressió que, sobre l’eix tradicional i de manera general, les esquerres sobiranistes (ERC; CUP sembla que en molta menor mesura) pacten amb les esquerres indefinides o espanyolistes (Podemos, ICV, PSC); en alguns casos, fan pactes tous: s’abstenen per permetre l’elecció del batlle. No he localitzat, en canvi, cap pacte entre CiU i PP o entre CiU i C’s (si en coneixeu algun, us agrairé que me’n poseu sobre la pista). És dir: les esquerres sobiranista s’atenen a la vella política esquerra-dreta.

Sobre l’eix sobiranista-espanyolista també hi ha una part que predomina sobre l’altra: s’estan formant tantes combinacions espanyolistes com permeten les combinacions de PP, C’s, PSC i ICV.

Repeteixo: són només impressions, no he tractat de fer-hi una estadística.

En conjunt, em sembla que, tant els partits sobiranistes d’esquerra com els partits espanyolistes eviten pactar amb CiU i procuren evitar que obtingui cap protagonisme. CiU sembla ser l’enemic a batre des de tots el fronts.

Puc entendre les motivacions dels partits espanyolistes: l’estat espanyol porta anys predicant que l’independentisme és cosa de Mas (i, per extensió, CiU li dóna suport), així que volen, a qualsevol cost, enfonsar el seu partit (i no només quan es tracta de vots: tots els recursos són vàlids).

En canvi, la postura dels partits sobiranistes d’esquerra només me l’explico si, entre l’eix independentista i l’eix de la vella política, prefereixen centrar-se en aquest segon. I, no, no dic que sigui il·legítim ni que estigui mal fet: cada partit és lliure, faltaria més, de mirar pels propis interessos (identificant-los amb els de llurs militants i votants). Però, actuant així, ens estant dient, també, que, per a ells, la independència és una qüestió secundària.

I, no, no els en faig cap retret: l’opció és perfectament legítima.

Ara bé, amb aquesta actitud, acabaran fent que molts independentistes d’esquerra —que, en aquest moment històric, donem prioritat a l’objectiu de la independència— acabem votant una llista que sigui clarament independentista encara que no sigui clarament d’esquerra. Com a mínim, els qui pensem que, en moments excepcionals, no és útil aplicar velles rutines, ens ho podem arribar a plantejar i, quan sigui l’hora, posar-ho en pràctica. Els qui pensem que una transició nacional és un pas, una situació puntual, i no una legislatura normal de quatre anys.

Tot i que la vella política és licita, no crec que sigui el moment d’aplicar fórmules arcaiques: si volem un canvi, hem actuar de manera diferent —i les noves estratègies, creatives, poden obtenir bons resultats; de fet, no és això el que han fet els de Podemos?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.