Madinat-at-Turab s’aixeca del fang

Sembla que, després de gairebé 25 anys, Madinat-at-Turab, la Ciutat del Fang (o de la Pols, segons altres traduccions), València, s’aixeca del fang de la corrupció i de la bota espanyola. Com a mínim, s’ha lliurat de la dominació directa del partit que fa fundar un ministre de Franco.

Aquest matí, via VilaWeb, he pogut seguir en directe la sessió d’investidura de Joan Ribó (Compromís) com a alcalde de València. En la meva condició de valencià exiliat per motius politicolingüísitcs, l’he seguida amb interès i amb una certa emoció. Més enllà del resum dels fets (la premsa ja l’haurà fet), us en comento les meves impressions a partir dels parlaments que han tingut lloc després de la votació i després, per tant, de la investidura.

El representant de València en Comú, marca de Podemos, ha fet el seu discurs en castellà, íntegrament. Ha bastit una sèrie de generalitats de política esquerrosa que hauria pogut utilitzar, amb el mateix resultat, el representant de Cuenca en Común (no sé si existeix, però ja sabeu què vull dir), sense parlar per a res dels problemes valencians. Han fet la impressió, doncs, d’un carregament de polítics fabricats en la Meseta i desembarcats fa dos mesos per preparar l’assalt a un ajuntament que és queia a trossos corruptes.

I, sí, quan dic política esquerrosa és perquè, en escoltar-ne la retòrica, m’ha vingut al cap la Veneçuela més tòpica, aquella que surt, dia sí, dia també, a les pàgines de l’ABC. Fins que els he vist en acció, estava convençut que no existien, que eren una tergiversació del periodisme franquista més ranci: ara, ja no ho tinc tan clar.

En canvi, el que sí que m’ha quedat clar és que no tenen ni el més mínim coneixement de la complexitat valenciana. Ni ha que estan pitjor, ja en parlarem.

M’ha resultat especialment còmic escoltar aquest senyor queixar-se de la masculinitat dominant en tota la sala, fent referència a la mesa i als representats que en prendrien la paraula: cap dona, entre els uns i els altres. Com si ell, un senyor amb tota la barba, no fos un d’aquests representants masculins, com si Veneçuela en Comú no hagués fet exactament el mateix que els altres partits en escollir un cap de llista masculí i no tingués cap responsabilitat en el desequilibre que denunciava.

Després, ha arribat el torn del representant del PSPV, que s’ha expressat en català, cosa que ja m’ha transmès una sensació molt més propera. Ha començat, però, recordant i reivindicant els mandats de Ricard Pérez Casado i de Clementina Ródenas; no vull dir que no fossin meritoris, però m’ha semblat un greu error estratègic, ja que ha recordat a l’auditori la incapacitat demostrada pels socialistes, durant gairebé 25 anys, per recuperar l’ajuntament (i que un partit de nova creació els ha passat al davant). S’han posat en evidència ells solets.

L’última part del discurs l’ha dedicat a exposar objectius concrets, clarament valencians: ha estat un gran contrast amb els de VeC, que, com ja he dit, es podien aplicar a Cuenca o a Guadalajara sense canviar-hi una coma.

Amb molta sintonia amb el discurs de VeC, el representant de Ciudadanos també s’ha expressat en «la lengua del imperio». Però, no només s’hi han retratat per aquest detall, sinó per d’altres encara més significatius. Per exemple, s’han referit clarament a València dins del context d’Espanya, és a dir, ignorant deliberadament que fa part dels Països Catalans (que ells neguen). A més, s’han referit a València com a «región»: ni País Valencià ni Comunitat Valenciana, només «región», com apareix en els llibres de 5è d’EGB amb què jo estudiava Sociales en vida del dictador.

Un altre mot amb què se’ls han vist les inclinacions ha estat «singularidades», el delicat eufemisme que evita esmentar el català com a llengua pròpia dels valencians, que estalvia reconèixer que els nostres costums, les nostres tradicions i la nostra història provenen d’un tronc comú català.

I, pel que fa als objectius o a la manera de fer política, Ciudadanos, com VeC, ha parlat de València com ho podia haver fet de Toledo o de Badajoz, sense esmentar ni concretar cap de les «singularidades» que, segons ells, ens caracteritzen. Parlant de desconeixement sobre la realitat valenciana, m’ha vingut al cap, és clar, la ignorància de la Punset, que ahir va confondre la Generalitat amb les Corts: com per deixar que aquests solucionin els problemes valencians.

Amb Compromís, hem tornat a escoltar la nostra llengua. A més a més, han parlant de temes característicament valencians, començant per la corrupció, el producte típic que ens ha fet famosos arreu del món. En general, en parlar d’objectius, m’han fet la impressió de conèixer bé la realitat valenciana, els problemes del dia a dia i, per tant, les prioritats d’actuació. Tan de bo sigui així.

M’ha desesperat, però, la part final del discurs, tan farcit de metàfores poètiques que m’ha fet venir basques: els ha perdut la retòrica barata. Això sí, una retòrica de jocfloralisme barat, amb horts, séquies i barraquetes, molt arrelada en el gust valencià: fins i tot en les errors semblen estar encertats. Espero que, en començar a governar l’ajuntament, demostrin més encert pragmàtic que inspiració poètica.

El discurs final, a càrrec del PP com a llista més votada (cosa que ens ha recordat de bon començament l’orador), ha estat en castellà, com ja esperava. Tot i que, en un moment donat, ha deixat anar una frase en valencià (direm valencià, que és com diuen ells), i no ha estat per casualitat ni de forma innocent.

Molt més moderat del que jo esperava (us ho confesso, hi preveia poalades de sang i fel), el PP ha començat posant-se medalles sobre la gestió econòmica de l’ajuntament, sobre la quantitat d’obres i infraestructures executades i en execució… passant per alt les sospites de corrupció sobre molts d’aquests projectes; sobre palaus que van perdent el trencadís; sobre infraestructures sobredimensionades per a les necessitats actuals i futures de la ciutat; sobre projectes culturals de luxe que han passat per davant de la construcció de col·legis i instituts (entroncada amb la política de l’AVE per sobre dels rodalies, per entendre’ns), etc.

Com comentava, el representant del PP ha utilitzat una frase en català, però només per recordar l’espanyolitat indiscutible de València. És a dir, ha utilitzat el català per recordar que València no forma part de la cultura catalana; ha utilitzat el català per negar que València fa part dels Països Catalans. No ha estat casual: fa pocs dies, l’exalcaldessa Rita Barberà (que va va renunciar ahir a l’acta de regidora per tal de no haver de lliurar la «vara de mando» al nou alcalde) parlava, en termes apocalíptics, d’un catalanisme que ja s’estén fins a Múrcia. És a dir: fins i tot a l’ajuntament de València, el PP fa arribar el debat contra la independència de Catalunya, al mateix temps que tornen a treure les amenaces de la Batalla de València perquè la gent s’oblidi de la corrupció.

Finalment, hem assistit al discurs del nou alcalde, Joan Ribó. Llarg i en català, no el comentaré ara. Deixeu-me dir, ja que acaba de sortir el tema de la vara, que Ribó ha renunciat explícitament a fer-ne ús. Es tractava d’un missatge metafòric, però evident pel context en què ho ha dit, sobre un canvi en les maneres de fer: Ribó ha expressat així el seu desig de fer política de consens, arribant a acords amb tots els grups, i deixar enrere la política del «ordeno y mando» que va imposar la seva predecessora. De fet, en ser la vara, també, un símbol de força (entre moltes altres coses que els aficionats a Freud recordaran amb humor), sembla indicar que hi haurà grans canvis en les maneres d’actuar de les forces d’ordre públic, famoses, entre altres motius, per haver carregat amb especial contundència contra els alumnes de l’Institut Lluís Vives quan es manifestaven durant la Primavera Valenciana.

En resum, un nou ajuntament al Cap i Casal del País Valencià que augura canvis a tots els nivells. La seva composició, fragmentada, obligarà a converses i a pactes (més enllà de la voluntat que ha manifestat, avui, el nou alcalde, la veritat és que no li’n queda altra —com passa en bona part dels nostres ajuntaments).

Em preocupa molt l’entrada de noves forces espanyolistes, C’s i les llistes de Podemos, al País Valencià, que s’afegeixen al PP: sembla que continuem tenint un greu problema identitari. Ara bé, el fet que els grups que s’han expressat en català (Compromís i PSPV) siguin, també, els que han demostrat un millor coneixement de la realitat valenciana em fa pensar que poden gestionar bé la ciutat i que, dins de quatre anys, si han sabut comunicar aquesta nova manera de fer, poden tornar a guanyar i encara amb millors resultats.

A veure què hi passa. A veure que hi fan.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.