Indecisos, no: incrèduls

No sé si és degut a alguna consigna de partit (m’inclino a pensar que sí, per la unanimitat i per la virulència), el cas és que alguns seguidors-afiliats-militants-simpatitzants-el-que-vulgueu d’ERC es posen una mica (una mica grossa) neguitosos quan, via Twitter, algú reclama unitat als partits independentistes. Si la unitat es concreta en alguna mena de llista única-transversal-de-país-el-que-vulgueu, el neguit esdevé nervis a flor de pell amb tendència a la desqualificació fàcil.

Aquests seguidors d’ERC repeteixen el discurs oficial quan es posa en dubte la conveniència, de cara al procés, dels pactes-acostaments-contubernis-el-que-vulgueu amb partits de l’esquerra espanyola i, per tant, antiindependentistes; un discurs que parla d’eixamplar la base independentista emprant, com a estratègia, l’acostament als indecisos.

De res serveix indicar-los que, a aquestes alçades del partit, ja no en queden, d’indecisos. Els arguments a favor de la independència han estat exposats i, qui no els ha volgut escoltar o llegir, difícilment ho farà en els tres mesos que ens separen del 27S —i, si ho fa, no hi donarà crèdit. Jo, almenys, no n’he trobat cap, d’indecís en els darrers tres mesos (o més).

En canvi, continuo trobant cada dia una quantitat gran d’incrèduls. Ja en trobava cap al 2012, i abans: gent que, sense entrar a analitzar si la independència seria positiva o negativa (per a Catalunya, per als catalans), afirmava que els partits presumptament independentistes (l’adverbi és meu) no ho eren pas, no ho havien estat mai i no tenien més interès pel procés que els beneficis electorals que els pogués reportar. Durant tres anys he pensat que eren unes persones molt pessimistes i desconfiades; però que, en veure que les forces independentistes treballaven unides per una causa comuna, canviarien de parer. De fet, esperava que molts d’aquests incrèduls acabessin donant suport a la independència.

Ara, però, em sembla que aquells que jo anomenava incrèduls, pessimistes i desconfiats són persones millor informades que jo. El temps els ha donat la raó i ERC (perquè, en aquelles converses, el tema era sempre el grau d’independentisme d’ERC) ha anat mirant cada cop més pels propis interessos. Fins i tot en aquesta darrera setmana, quan el president Mas ha fet el darrer intent per una llista plural, les crítiques més ferotges, la negativa més tancada i ràpida, ha partit d’ERC.

Qui vulgui creure que ERC sincerament està tractant d’ampliar la base independentista, que ho cregui; però que no intenti imposar-me la seva fe, si us plau. El que no puc creure a aquestes alçades és que això es pugui aconseguir, o que el resultat en pugui ser representatiu. No ho puc creure perquè ja no crec en l’existència de grans quantitats d’indecisos.

Tampoc crec que es pugui construir una llista suficientment plural com per considerar-la hereva de la llista de país. No, perquè part dels sectors que haurien pogut aportar aquesta pluralitat no ho volen fer. La llista de Mas no arribarà a ser la llista amb Mas i es quedarà en una maniobra de camuflatge o de rellançament de CDC.

Sense la llista plural, o unitària, o de país, no hi haurà l’efecte encoratjador i entusiasmant que vam viure amb la Via Catalana, o amb la V. Aquell efecte que hauria servit per mobilitzar el vot independentista i part, crec, dels que jo considerava incrèduls (els ben informats). Perquè l’entusiasme, sabeu?, s’encomana i creix, i arribats a un punt de massa crítica, és imparable. En canvi, la desunió dels partits presumptament independentistes ha servit per refredar aquell entusiasme i per aturar el procés.

Tanmateix, la llista unitària, com deien els incrèduls, no va tenir mai cap oportunitat: sembla que hi ha una gran quantitat de militants que són incapaços d’acceptar-la, militants que es prenen com una ofensa personal la possibilitat d’anar de bracet amb els rivals de tota la vida ni que sigui pels 24 mesos que podria durar la fase final del procés. Perquè aquests militants, que semblen ser molts (o, com a mínim, fan molt de soroll) encara no han entès qui és el veritable rival de Catalunya (o potser sí que ho han entès, però pensen en termes de partit i de rivals del partit, no pas en termes de Catalunya i de rivals de Catalunya).

Si hi ha alguna petita esperança, microscòpica, d’aconseguir la independència, s’haurà de construir a partir d’un full de ruta pactat per les forces independentistes. Un full de ruta que els comprometés a executar una seria concreta de passos en cas d’aconseguir, entre totes elles, la majoria absoluta. Però, sabeu?, he consultat als incrèduls i diuen que això tampoc no passarà.

I ara me’ls miro amb altres ulls, els incrèduls: ERC ha fet tot el que m’havien vaticinat.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Indecisos, no: incrèduls

  1. Retroenllaç: ANC i la llista transversal | Paraules sense escrúpols

  2. Retroenllaç: Ni CUP ni peus | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.