ANC i la llista transversal

L’ANC ha escoltat la petició del president Mas i, després d’un debat breu però intens, ha decidit consultar-hi els afiliats. Aquesta reacció, que no és sinó una mostra de bones maneres democràtiques, ha estat molt criticada pels qui haurien de ser adalils de la democràcia: els partits (presumptament sobiranistes) d’esquerres. Us confesso que me’n sento perplex.

Des que el Tribunal Constitucional va tombar les parts més sucoses del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, sempre m’ha semblat que la iniciativa ha partit del poble, del conjunt dels catalans. Si més no, d’una gran part de la societat catalana. Oh, sí: els partits, alguns, van fer escarafalls i van manifestar rebuig davant de l’enèsim atac de l’estat espanyol. Però, en realitat, qui va sortir al carrer en massa vam ser els catalans «normals», la major part sense adscripció a cap partit.

Any rere any, des del 2010, la Diada de l’11 de setembre ha estat testimoni de manifestacions cada cop més nombroses i cada cop més complexes (quan vaig conèixer la proposta de la famosa V, me la vaig prendre amb gran escepticisme: allò semblava condemnat al fracàs –vaig participar-hi i no ho oblidaré mai). Fins i tot, el 9N (o el N9N) vam arribar a desafiar l’estat espanyol: més de 2.300.000 catalans vam desobeir prohibicions i amenaces i vam dur a terme l’exercici democràtic més emocionat que he viscut fins ara.

I, és curiós, vam estar a punt de no poder celebrar-lo perquè, a última hora, els partits (presumptament sobiranistes) no acabaven de posar d’acord sobre el color de les cortines. Els catalans, amb o sense fidelitat o simpaties o preferències polítiques, els vam passar per sobre i, per un moment, vam tocar el cel amb un dit.

Després, va arribar el 25N i el president Mas, amb un discurs tan sòlidament argumentat com emotiu, ens va proposar de donar cim a l’aventura independentista tots plegats, convocant eleccions autonòmiques i convertint-les en plebiscitàries amb l’estratègia de la unitat: presentant-hi una candidatura de país formada, no només pels partits sobiranistes, sinó també per representants de la societat civil i de les associacions que han fet possible les manifestacions que esmentava abans.

El primer avantatge que hi vaig veure va ser la fi de les baralles polítiques: els partits són partits, no ONG, i ja havien demostrat que, a la mínima, podien oblidar que el veritable enemic és l’estat espanyol invasor i opressor. El segon, que una tal mostra d’unitat acabaria de convèncer els incrèduls, aquells catalans que, tot i ser conscients de l’espoli espanyol, estaven convençuts que els partits presumptament sobiranistes no s’hi posarien mai d’acord i que, per tant, el procés estava condemnat al fracàs des del primer moment. I, el tercer, que la victòria d’una llista d’aquestes característiques no podria ser ignorada per la comunitat internacional, i que aquesta es veuria obligada a reconèixer tant la voluntat dels catalans com les exquisides formes democràtiques, pacífiques i civilitzades amb què l’hem defensada i expressada.

No em vaig fer il·lusions d’aconseguir la unitat absoluta: intuïa que les CUP, sempre molt crítiques amb les polítiques de CiU, no s’hi voldrien integrar. En canvi, ERC havia donat suport al govern de CiU quan la coalició no va aconseguir la majoria absoluta; a canvi de seguir endavant amb el procés, ERC s’havia empassat molts gripaus i moltes crítiques, però havia demostrat amb escreix que podia pactar amb el seu gran adversari polític històric en pro de seguir endavant i aconseguir la independència. Sí, crec que hi havia raons per considerar factible que ERC acceptés la proposta de Mas.

Tanmateix, a les poques setmanes, en un discurs llarguíssim, Junqueras va rebutjar l’oferta. Els arguments que més s’han repetit des d’aquella nit són «separats, sumem» i «hem d’ampliar la base sobiranista». Una galleda d’aigua freda per als qui pensem que la llista conjunta era la millor estratègia, i que aquell era el moment òptim per portar-la a terme.

En els mesos que van seguir a aquella intervenció, l’argument de «separats, sumem» s’ha anat traduint en «hi ha molts votants d’esquerres que no votaran mai una llista encapçalada per Mas.» I de res va servir que Mas s’oferís tant a encapçalar-la com a tancar-la, cedint-hi el primer lloc a Junqueras o a qui calgués. Tampoc sembla que aquests independentistes (que, abans que independentistes, són d’esquerres) estiguessin disposats a traslladar el vot a les CUP, opció propera ideològicament i sense aquell element que tant els empipa. Potser ERC va rebutjar participar en la llista unitària per por que una part d’aquests vots anessin a parar a l’abstenció o a partits espanyolistes com PSC, ICV o Podemos: em va semblar una preocupació raonable.

Curiosament, l’argument que vaig trobar més interessant, «ampliar la base sobiranista», passava per acostar posicions amb aquestes tres forces presumptament d’esquerres i tractar de captar-los per a la causa independentista. En aquell moment, PSC i ICV encara defensaven (amb la boca petita) la tercera via o la via federal (ja ha quedat clar que no ha existit mai, oi?), mentre que Podemos continuava gestant-se sense acabar de definir-se.

I, després de mesos de negociacions infructuoses, es va arribar a un acord de mínims (mínims microscòpics) que fixava la data de les eleccions per al 27S, gairebé un any després de la consulta.

En el més de mig any que ha passat, ha plogut molt. I, sobretot des de les municipals, han passat moltes coses. CiU ja no existeix i UDC sembla estar en liquidació; la part positiva és que CDC s’ha desfet del llast de Duran i Lleida i tot apunta que acabarà rebent el suport del sector independentista d’Unió. D’altra banda, ICV busca activament una aliança amb Podemos, qui cada cop té més tics espanyolistes, fins i tot monàrquics. PSC, en canvi… Encara existeix el PSC? I, com sempre, les CUP fan la seva, fidels a ells mateixos; però, al menys, sembla que mantenen la capacitat i la disposició de, quan arribi el moment, pactar amb la resta de forces independentistes i treballar-hi en comú.

I és amb aquest nou panorama que el president Mas va oferir a ANC, OC i AMI la Llista Transversal 2.0: qualsevol cosa, tret d’avorrir-nos.

Com deia a l’inici, aquesta nova (o reescalfada al microones) proposta no ha fet gens de gràcia a l’esquerra presumptament sobiranista. Els retrets més freqüents m’han recordat molt al vell «ara no toca.» Arguments? Doncs, de sòlids, cap, per al meu gust.

De fet, Mas –qui s’ha vist, de la nit al dia, sense l’estructura de CiU després de 37 anys de vida en comú– intenta fer el mateix que proposava Junqueras: ampliar la base social de l’independentisme. Com? Doncs, buscant vots que, de moment, no hi són: els vots dels incrèduls, els vots dels indecisos. Podria aquesta llista, si s’arriba a formar, «furtar» votants a ERC o a les CUP? Votants fidels, constants, convençuts de les ideologies esquerranes? Ho dubto. A tot estirar, algun simpatitzant ocasional, però, de cap manera votants habituals. I, com a molt, a ERC, no pas a les CUP.

Resulta, a més a més, curiós: van ser ERC i les CUP a no voler formar una llista única. Aquesta decisió, ho sabien, ens abocava a la lluita pel vot entre els partits sobiranistes. En aquell moment, creien que els interessava (recordeu que els sondejos, cap al novembre, donaven un empat tècnic entre ERC i CiU, i el vot a Esquerra tendia a augmentar). A més d’afeblir el caràcter plebiscitari del 27S, van ser ERC i les CUP, doncs, a marcar les normes del joc durant la recta final del procés. Mas, seguint les normes de la lluita entre partits, intenta el mateix que ERC i les CUP: aconseguir el màxim de vots possibles, ni més ni menys.

L’esquerra, però, s’escarota i gemega. La situació es capgira? Preveuen una pujada dels resultats d’aquesta hipotètica llista? Sí, també sembla una estratègia de Mas per minimitzar l’impacte negatiu sobre la imatge de CDC dels darrers casos de corrupció. Màrqueting, en diuen: cosa habitual en la política. Res d’il·legal, però.

I ANC, de la que formo part, n’ha respost de la manera més democràtica possible: consultant-hi als associats. És clar, als partits del segle passat, acostumats a ordenar des de la cúpula allò que deuen desitjar llurs militants, no els acaba de fer el pes. És la nova política, retornar el poder de decisió al poble.

Aquesta por a les consultes no sé d’on ve. Fins i tot amb una pregunta tan enrevessada i maquiavèl·lica com la que van fer servir a Unió, han pogut esbrinar que un 47% dels afiliats volen seguir endavant i, si cal, engegar a rodar la legalitat espanyola. I, ves per on, ha servit per alliberar CDC d’un llast poderós i, gairebé amb total seguretat, captar els vots d’aquells independentistes decidits. Gens malament.

Potser als presumptes independentistes d’esquerra els fa por el resultat d’una consulta que, entre altres coses, actuarà com una macroenquesta entre l’independentisme català. Potser el fa por que es posi en negre sobre blanc que, en realitat, la majoria dels independentistes preferim la llista única. Potser els fa por que es confirmi que, a més d’impedir la via d’actuació que desitjàvem, ens han fet perdre un temps valuosíssim i que han supeditat el procés a la política espanyola.

Però, es clar, també podrien descobrir que tenien raó i que la major part volem deixar les coses com estan i seguir endavant amb les tradicionals divisions partidistes, sempre tan entretingudes. Sí, sens dubte, això és el que els fa por: descobrir que tenen raó.

La part positiva de tota aquesta tensió és que, finalment, tindrem un sondeig important i, en la meva opinió, representatiu, de què és el que volem els independentistes: seguir amb les divisions partidistes o actuar amb unitat. Amb aquesta informació, els partits podran prendre decisions i actuar en conseqüència; fins i tot, és possible que es plantegin de fer una consulta anàloga a llurs afiliats: seria interessant (espero que la democràcia no els faci por).

El que està clar és que, després la consulta d’ANC, res no serà igual i la sorra del rellotge caurà encara més de pressa.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en contradiccions i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a ANC i la llista transversal

  1. Sergi ha dit:

    Hi ha una cosa que a mi em fa moltíssima llàstima. I és la raó per la qual podria ser cert que la Llista Unitària no fos possible. Qualsevol català d’esquerres entén que Tsipras pacti amb un partit amb un tufillo conservador-carca perquè està en joc el futur del seu país. Però en canvi sembla ser que hi ha milers de catalans independentistes que no volen saber res d’en Mas (i tot el sector de la societat catalana que representa), fins i tot després que fes allò que calia fer per posar en marxa el procés.

  2. Sí, durant molts mesos, aquesta és la impressió que he tret en llegir moltes opinions via Twitter. Ara, però, ja no ho tinc tant clar, perquè són «opinadors» que segueixen unes pautes (d’horaris d’activitat i de silenci, de vocabulari, d’arguments…) i ja no em crec que siguin opinadors espontanis. No em queda clar si són becaris «del partit» o submarins del CNI que intenten torpedinar el procés creant-hi divisió. Tot és possible.

    Per sort, ANC ha triat l’opció més democràtica possible, consultar a l’assemblea. Surti el que surti en la votació, jo hi estaré d’acord i hi donaré tot el meu suport. Ja és hora d’anar per feina, oi?

  3. Mmm… llegeixo a Vilaweb que ERC aconsella als afiliats votar SÍ en la consulta d’ANC (http://www.vilaweb.cat/noticia/4412168/20150701/erc-aconsella-votar-consulta-lanc.html): representa això un canvi d’actitud?

    No crec, de moment, que arribin a formar part «d’aquesta» llista transversal; però, podrien arribar a fer-ne una de característiques similars per la seva banda i, més important encara, arribar als acords que reclama Jordi Sànchez per no deixar-nos tirats? Significaria una millora important.

  4. Retroenllaç: No és l’hora dels retrets | Paraules sense escrúpols

Els comentaris estan tancats.